el que els ciutadans de Xàbia pensen però no diuen..

 

LA NACIÓ REAL

    Tots els grans pensadors de tots els temps han coincidit, bàsicament, que l'encert de qualsevol filosofia es troba en el vell aforisme grec, “Coneix-te a tu mateix”. Això vol dir que la principal dificultat per al nostre pensament és ser capaç de comprendre'ns a nosaltres mateixos. Però això topa amb la profunda convicció que sentim, que ens diu que ens coneixem perfectament. I és cert que tenim el coneixement perfecte de nosaltres mateixos, doncs hi som en contacte directe i permanent, però patim una crònica incapacitat per traduïr aquest coneixement que sentim, mirar-nos a l'espill.

    Vicente va néixer a Alacant, d'un pare provinent de La Marina i d'una mare d'Alacant, al final de la dècada dels anys vint. La seua família, que com el poble defensava els valors de la República i les esquerres, va patir els efectes de la guerra doncs un dels seus membres va morir al front i altres van tenir que lluitar en ell. El mateix Vicente va viure de xiquet aquella terrible situació, escapant pels pèls fins i tot de les bombes que els feixistes llançaven a sobre de la seua ciutat.
Quan la guerra acabà, ell continuava sent només un xiquet. Per descomptat els horrors produïts pels militars triunfadors va fer que aquella família no li parlés mai de la realitat que significava tot plegat, per por a les conseqüències que per a ell podria tenir, si en la seua innocència parlava amb algú.

    Va vore com després de la guerra, a Alacant, a gent que parlava en català, la llengua en que parlava la gent de la ciutat ( parlem alicantí, no valencià), li fotien pallisses els feixistes. ( Perquè calia anar contra la realitat? Si allò no era una llengua, sinó un dialecte mal parlat, perquè pegar pallisses?) ( No es fa preguntes).

    Tot plegat va fer que Vicente només pogués conèixer la realitat militar com única forma possible de govern. Quan els seus fills van néixer, els va transmetre una realitat que tot i no ser la seua, era aquella que l'únic poder possible deia que era de futur. Fins i tot ell, era una persona inquieta, sovint consultava el diccionari de la llengua espanyola per por a fer el ridícul, doncs alguna cosa hi havia mal en ell doncs no coneixia ben bé aquella llengua que diuen que era seua. ( Perquè? On són les preguntes?) ( Màxima eficiència del sistema, el subjecte no es fa preguntes).

    Vicente, com una gran part de la seua generació, va arribar a la conclusió que allò era l'única realitat possible i, tot i que havia alguna cosa en ell que no encaixava, mai es va plantejar una altra possibilitat i es considerava espanyol i “amb Franco vivíem millor”. Això sí, es considerava antimonàrquic perque “quan més rica era la monarquia espanyola més fam havia patit el poble”, i anticlerical, “ no n'hi ha beato bo”.

    Vicente va vore com ell i la seua gent eren capaços de produir empreses i per tant treball, i per això un allau de castellans venien a la seua terra per guanyar-se la vida i omplien Alacant, mentre una associació que es deia “Alicante atracción” s'afirmava: “ ser de Alicante no es nacer en Alicante, es sentir las cosas de Alicante ¿? como própias”. Tot una explicació de com els nouvinguts interpretaven les coses de “Alicante”. ( Perquè l'himne d'”Alicante” és en català? Perquè l'himne de les festes populars, les Fogueres, d'”Alicante” és en català?. Perquè anomenen una ciutat amb un nom diferent a com l'han anomenat sempre els ciutadans d'aquesta ciutat? No hi ha preguntes, el sistema continua funcionant a la perfecció).

    Però Vicente tot i aquesta absència de reflexions, condicionada per la brutalitat social instaurada pel règim, tenia, sí, tenia una llengua pròpia, el que volia dir que havia compartit ell i els seus ascendents una vida comuna, una societat comuna amb la mateixa gent de tot el territori on històricament s'han mogut els seus ( i no amb els de la que li volien imposar ara a correcuita). Tenia una tradició de treball, creant empreses, tot i l'absència estatal d'inversions, que havia fet que els castellans es traslladaren a la seua terra i no a l'inrevés. Calcer a Elx/Baix Vinalopó; torró aXixona/l'Alacantí; joguines a Ibi i Onil/l'Alcoià; tèxtil a Alcoi i Cocentaina/l'Alcoià i El Comtat; etc., etc., etc. ( Perquè? No hi han preguntes. Perfecte).

    Mentrestant els” intel·lectualoides” escriuen llibres sobre si la nació és un sentiment, si cal la voluntat perquè existisca, oblidant-se que la nació real, al contrari que la nació militar, existeix perquè la realitat existeix independentment de la nostra consciència d'ella, existint una realitat com la de Vicente que pese a estar tot en contra la seua cultura, continua sent la seua i els seus fills, tot i haver-los ensenyat en castellà, han acabat parlant català i estimen la seua cultura i la seua tradició ( “que ha fallado en la estrategia con esta gente?” No n'hi ha respostes). Això sí la nació existeix però no és cap valor abstracte que sobrevisca eternament, perquè igual que qualsevol espècie natural, pot desaparèixer si els seus components són condicionats a ser allò que no són. La nació real no és cap idea ni cap voluntat, és una realitat ecològica què, això sí, necessita que la deixen viure per no desaparèixer, per continuar desenvolupant-se. És el resultat d'una societat que viu unida, a pesar dels poders militars, i interactua amb l'entorn produïnt una cultura que és la seua resposta i, alhora, la millor expressió d'allò que realment són.

    Per això, quan tothom es pregunta de quina manera podem construir un món futur on acabem amb les injustícies de la societat actual, nosaltres tenim l'oportunitat de mostrar al món, la nostra aposta per la llibertat.
    Un poble que pot explicar al món que a pesar de l'Estat del que forma part, encara hi som perquè vam crear costums socials tan magnífiques com cremar allò vell totes les nits dels Joans (Sant Joan); o regalar un llibre i una rosa pel dia dels Jordi (Sant Jordi); o construir castells formats per persones; o fer festes que ens uneixen als pobles que ens van invair com als Moros i Cristians; o generar una pila d'artistes que van escriure obres fabuloses de la literatura mundial com Ausiàs March o Ramon Llull; construir edificis inversemblants que reprodueixen les curves de la mateixa natura com Gaudi; dibuixar la realitat amagada als nostre somnis com Dalí; crear un cel submarí com Barceló; pintar un món de colors on només hi havia grissos com Miró;...................
    Tenim la passió, tenim les idees, tenim la gent, tenim les ganes d'escriure un futur de tots on les nostres característiques com a poble ens uneixen per aportar-li al món una altra manera de fer les coses. Des de la il·lusió, des de la imaginació, des de l'orgull de la nostra catalanitat ( és tan real que li pots dir com vulgues, alicantinitat, valencianitat, mallorquinitat, barcelonitat, etc...), des de la capacitat de generar projectes comuns que ens uneixen a tots. Construirem un món per a tots en llibertat i solidaritat. Un món lliure de cap imposició militar, on la força siga la força de la raó i el respecte la norma de comportament, convençuts que la nostra cultura i el nostre treball conjunt són els nostres millors valors.

    Som una nació i necessitem la llibertat per encomanar-li al món la nostra aposta pel futur. Un futur d'éssers humans solidaris, lliures i, per tant i afortunadament, diversos.

Xavi el fusteret.-01-09-09

 

 

TXETXÈNIA

   Contrariament a les teòriques i civilitzades normes de les nostres societats, encara gran part de la realitats socials són conseqüència de barbaritats comeses pels nostres governs.

    És el cas de Txetxènia, on després d'anys de brutalitat russa, sense massa èxit, van trobar la forma de trencar-los: donar-li el poder a un d'ells, al més salvatge d'ells. El primer president prorús, Akhman Kadírov, va ser assassinat el 9 de maig de 2.004 pels independentistes. Al seu lloc el Kremlin, va situar com a home de palla, a Al·lú Alkhànov, mentre governava de facto el fill del president assassinat, Ramzan Kadírov, fins a l'abril del 2007 quan va complir els 30 anys, edat mínima per ser investit com a president de la república Txetxèna, això sí després d'haver peregrinat a la Meca. Aquest insigne governant, ajudat pels Kadirovtsi, la seua pròpia milicia, ha arrasat amb qualsevol dissidència, inclosa la de molts cooperants dels drets humans russos, directament o amb la inestimable cooperació dels serveis secrets russos, la més famosa la d'Anna Politkòvskaia. No ha estat aquest l'únic cas sino que hem d'afegir els més recents de la cap de l'ONG “Salvem la generació”, Zarema Sadulaieva, que va ser trobada al maleter d'un cotxe al suburbi Txernoretxié de la capital Grozni, junt al seu home, Alik Djabrailov. Sense oblidar a Natalia Estemírova, de l'organització “Memorial”, que va ser segrestada i assassinada a Grozni.

    Tot i això, aquest mecanisme destructiu està començant a estendre's pel Caucas, complicant la suposada pacificació que el Kremlin vol instaurar. A la veïna república de Ingúixia, al Caucas Nord, una furgoneta bomba col·locada al ministeri de l'interior, controlat com tot pel poder rús, va matar 20 persones i ferit altres 135 a Nazran, una de les ciutats més populoses de la república. Tot això després de l'atemptat, fa dos mesos, contra el president Iunus-Bek Iévkurov, greument ferit en l'acció. També al Daguestan, en la coneguda política de neteja ideològica, van trobar assassinat al subdirector del diari Khakikat, a Palmira, població pròxima a la capital, Makhatxla.
Sembla que l'ús de la violència està generant, com no podria ser d'una altra manera, el germen d'una nova destrucció. Exactament el que ocòrre a hores d'ara a l'Iraq i l'Afghanistan.

    Quan un amic basc molt estimat per mi, em va dir que ningú podria mai, ni amb els bascos ni amb els txetxèns, es va oblidar que existeix una drecera per acabar amb tot, la traïció, alguna cosa del que, malauradament, els catalans, especialment al País Valencià, ja hem patit moltes vegades. ( Una cosa tan antiga com la humanitat, doncs fins i tot tenim personatges llegenda com Judes, que sempre es ven, i es vendrà, per quaranta monedes d'argent.)

    Tot i això sempre tenim la tendència inevitable a pensar que el sentit comú sempre acaba per imposar-se, i si crees un món de violència aquesta acabarà inexorablement per tornar-se a la teua contra. Però pel camí ens anem deixant persones, vides perdudes, que mai podrem recuperar, i que tot i que els temps ens donará la raó, el camí del mig, la vida real, continua sent un allau de barbàrie imposada pels més rucs i patit pels més innocents.

Xavi el fusteret -21-08-09

 

 

SIMIS

    Tot i que no ho admetem, encara prediquem pau i apliquem guerra a les nostres societats. La nostra teòrica doctrina social és plena de magnífiques soflames per la pau, enaltides per la nostra més ferma aposta pel diàleg. Però malauradament tenim moltes mostres de la nostra hipocresia habitual, acabant per aplicar “ el que està fet, està fet” i rentar-nos les mans.
    Un dels insignes promotors d'aquesta ignominia ha mort. Robert McNamara, exsecretari de Defensa als EUA durant la guerra de Vietnam, va morir tranquilament a sa casa, mentre dormia plàcidament. Aquest insigne simi va destacar per ser el principal promotor de la massacre de vides humanes ocorreguda al Vietnam als anys seixanta. Però el pitjor d'aquesta situació és la sospita, ben fonamentada, que la societat ianqui el considera un monstre per que es va perdre la guerra. Quan la guanyen, com en altres ocasions, es converteixen en heroïs, responent a l'estùpida simbologia de qualsevol poble primitiu. Fins i tot enalteixen a Kennedy que alguna responsabilitat tindria en aquest afer. Però cal no oblidar que aquest individuu com altres que han pogut semblar els causants de la situació no són més que corretjes de transmissió de societats, que tot i no dir-ho, consideren legitim fer servir la violència pels seus objectius econòmics. Especialment significatiu en el cas de la societat ianqui, que és la que en té més recursos tecnològics, culturals i per descomptat econòmics, per haver fet algun tipus d'evolució cognitiva que els permetria repudiar qualsevol actitud que implique l'ús de la violència, absolutament inútil per millorar les nostres societats, per molts miserables rendiments ràpids que es puguen aconseguir amb el seu ús.
    Malauradament tenim infinitat de casos que ens demostren que, a les nostres societats, l'ús de la violència és constantment justificat i aplicat sense cap limitació. De fet els exèrcits no es van crear per defensar-s'hi sinó més aviat per atacar, i per tant no són més que grups terroristes, això sí, molt ben organitzats. Mentrestant els governs han creat el terme terrorista per definir uns grups que teòricament han de ser refusats perquè fan servir els mateixos mecanismes violents que els seus propis governs. Però clar, se'ns diu, “els governs hi són legitimats per fer-ho”. I aquí és on ens trobem la principal fal·làcia que hauríem d'eliminar, doncs, entre d'altres raons, la legitimitat dels governs actuals venen de situacions en les que es va aplicar la violència, de la mateixa manera en que ho fan els actuals grups terroristes. Als Estats Units els autèntics americans continuen en reserves; a l'Afghanistan i Iraq es mantenen els governs imposats per la força de les armes occidentals, tot i el circ mediàtic d'aparents sistemes democràtics; Franco es va alçar contra un règim democràticament constituït i va fer prevaldre els seus drets des de llavors, doncs encara avui els grups de poder generats pel franquisme detenten la seua primacia a la societat actual; etc, etc................. A més a més encara que algú estigués “legitimat” pel seu ús, el perdria immediatament, precisament, pel seu ús.
    Conclusió de tot plegat, el terrorisme és la base, encara avui dia, per legitimar l'estatu quo de les nostres societats, i per tant si realment volem acabar amb la violència de qualsevol tipus haurem de començar per refusar qualsevol situació que s'aconseguisca com a resultat de l'aplicació d'aquesta violència, i restituïr en la mesura del possible, les situacions de lògica justicia arreu del món. Sona bé ? Doncs ni de “conya” ho farà una societat que continue acceptant l'ús de la violència en qualsevol dels seus aspectes. Perquè per moltes voltes que li donem no existeix la violència legal, qualsevol tipus sempre és il·legal, i a més a més consolida l'anteriorment exercida. Violència mai, en cap cas.

Xavi el fusteret- 17-07-09

 

 

 

SISTEMA ECONÒMIC – LA INTERMEDIACIÓ

    Inicialment, a les societats primitives, els resultats de l'esforç de tots es compartien entre tots. Però la intermediació entre la feina que cadascú fa i els resultats que s'obtenen a canvi, ha anat modificant aquesta realitat. En principi era molt fàcil saber quin era el resultat produït, doncs el que anava a caçar, o cultivava la terra o tenia cura dels fills, podia mesurar el rendiment del seu esforç.
    Però conforme creix la tribu comencem a tenir la sensació que necessitem crear estructures que organitzen les creixents complexitats socials dels nostres grups, i a la realitat aquestes estructures es converteixen en la ferramenta per que les jerarquies de poder que van creant-se puguen absorbir els resultats econòmics produïts per tots plegats. Començava a néixer el Capitalisme.
    Una de les claus per la que no podem conèixer exactament com funciona el sistema, es basa precissament en aquesta intermediació que fa que perguem de vista quin és el producte del nostre treball, i qui se'n aprofita d'ell.
    Aquest mecanisme resultant és el que podríem anomenar intermediació, pel qual el sistema impedeix comprovar el resultat de l'esforç dels seus components, decidint el valor del treball de cadascú en funció del capital i no en funció d'allò que aporta al conjunt de la societat amb aquest esforç, convertint tot el sistema capitalista en una tremenda enganyifa on les coses valen en funció dels interessos del capital i no de la seua consequència real. Aquest desconeixement produït és tan fort, que fins i tot els premis Nobel d'economia no n'encerten una, perquè apliquen lleis de mercat a una economia que es basa fonamentalment en la imposició que les màfies capitalistes apliquen al sistema en cada moment.
    Perquè clar, en aquèlles societats iniciàtiques no s'hauria admés que els resultats de tots plegats, cadascú en la seua tasca, s'hagueren depredat només per uns, tot i que segur que també havien actituds d'imposició d'uns sobre els altres. Però difícilment s'acceptaria que els que no fan res, s'aprofiten dels resultats d'aquells que feien les tasques més dures. En canvi a la nostra societat actual s'han creat, com a conseqüència d'aquestes estructures noves, uns mecanismes, el sistema monetari, sistema bancari, borsa, comerç internacional, etc., que produeixen l'aberració de portar els rendiments produïts, a les butxaques d'aquells que menys produeixen. ( Curiós el sistema monetari que fa real aquell principi de la física que diu que tot és relatiu en funció del temps i l'espai. Doncs bé, si omplim les nostres butxaques i ens desplacem pel món, comprovaríem com aquest diner anirà canviant en la seua capacitat de compra d'una forma sorprenent.)
    És un sistema econòmic desregulat en principi, en el sentit que no hi havia una autoritat independent que el regule, i on el que se'n aprofita agafa un poder econòmic que li permet dominar-lo i per tant, produir un efecte de retroalimentació que el converteix en el principal beneficiat i alhora regulador, acabant per depredar els recursos produïts amb el treball dels altres. L'exemple més clar de tot això és el sistema bancari, parangó de la depredació força eficient sobre els recursos generats pels altres des d'una posició de poder on, el mateix que se'n aprofita, acaba posants les lleis del sistema.
    Però el principal problema que ens genera tot plegat, és la íntima convicció que aquest sistema n'és l'únic possible, i que canviar això és una utopia. Òbviament aquesta convicció neix precissament de la nostra incapacitat per aplicar els nostres potencials cognitius, la nostra capacitat d'imaginar un sistema més just i aplicar-ho, exigint que n'hi haja una proporció entre el que cadascú aporta a la societat amb el seu treball i allò que rep a canvi. Per això caldria desmuntar els tòpics creats pels interessos del sistema actual, i proposar-nos descartar totes aquelles coses que desvirtuen la valoració real del treball.( Velles receptes conegudes des de fa molt de temps amb l'única necessitat que els encarregats d'aplicar-les siguen els que volen solucionar els problemes i no, com fins ara, els que se'n aprofiten dels problemes.) Per exemple anul·lar tots els sistemes d'especulació com ara les regles del comerç mundial, basat en la perpetuació dels privilegis de les potències militars, acaparant per la cara ( d'això se'n diu robar) els recursos dels països pobres i transformant-los en caríssimes manufactures, fent servir la seua mà d'obra explotada; la Borsa, que produeix la deformació de la valoració de les empresses no per allò que fan sinó pels interessos dels que decideixen, amb el capital , condicionar els seus valors; el sistema bancari privat, que realment treballa amb recursos públics amb total impunitat per condicionar les lleis del seu propi funcionament; els nivells de beneficis excessius, que acaben provocant convergèncias d'inversions com ara la bombolla urbanística, i fa que el sistema produïsca coses que no necessitem; regular la sanitat i l'educació per impedir que se'n aprofiten de les necessitats bàsiques de vida dels ciutadans; i qualsevol altra mesura que tracte de resituar el valor del treball en la seua autèntica mesura i evite que el capital siga el condicionant dels recursos aconseguits, en lloc de l'esforç que cadascú aporta amb el seu treball. ( Dient-ho d'una manera senzilla que si una persona en té 1.000 milions i no treballa, puga viure menjant-se els mil milions però que aquests no puguen reproduir-se gràcies a la depredació que el sistema exerceix sobre els rendiments produïts amb l'esforç de la gent que sí treballa, gràcies al sistema bancari i financer).
    Tot això s'hauria de fer sense dogmatismes ideològics i amb la única convicció de permetre les activitats que milloren el funcionament de la nostra societat, anul·lant aquelles que només serveixen per crear un sistema d'eficiència molt baixa a base de depredar els recursos creats per la majoria en benefici de la minoria que acumula el capital ( conseqüència de guerres i imposicions).
    Tot a la vida, com al nostre sistema social i econòmic, és una lluita entre la inèrcia primitiva, que ens fa comportar-nos com animals seguint les nostres primeres actituds ignorants, i l'intent de plasmar allò que hem aprés gràcies a la nostra capacitat cognitiva, producte de la nostra evolució, aplicant-ho als nostres sistemes d'organització social. La lluita entre la ignorància que sacralitza tot allò pel fet d'haver existit inicialment, i el coneixement que tracta d'aplicar allò que hem aprés a les nostres vides, tot i que, com és lògic, encara sense una realitat viscuda. Simis o Humans, dreta o esquerra. De moment, el resultat de tot plegat, l'indecent i ineficient sitema econòmic actual.

Xavi el fusteret - 12-06-09

 

 

QUAN EL COR SAGNA

   Ens passem la vida intentant que les persones que estimem no pateixen gens. Però lamentablement la vida ens demostra, constantment, fins a quin punt som no res.
    Per moltes voltes que passe per aquesta terrible situació, on la vida em demostra que no sóc capaç d'evitar el mal de les persones que estime, no m'acostume a acceptar-ho. I es que, de tant en tant, la vida em recorda l'insignificant que sóc, perquè si no sóc capaç d'evitar el mal inútil que pateix la gent que estime, de què serveix la meua estima?.
    És cert que fins i tot en les bones situacions no done per a molt, però quan un monstre en forma de malaltia entra dins del cos d'algú que estime, és quan més m'adone de la meua inutilitat. Tot i que sé, que si aquest mecanisme hostil poguès conèixer la meravellosa realitat d'aquest home, es negaria a destruir un tresor tan fantàstic. Però aquest monstre mai no tindrà consciència de la realitat. Això només queda per nosaltres.
    Avui, una persona extraordinària lluita en una batalla perduda contra la mort, un home de cap a peus, un autèntic ésser humà i, una vegada més, només puc assistir immòbil davant la seua pèrdua, la meua derrota. És cert que la vida comporta la tornada a l'origen, és cert que la vida en la seua essència bàsica és precissament una recombinació constant de la nostra energia-materia, d'allò que ens conforma, que torna, inexorablement una i un altra vegada, a recombinar-se. Però també és cert que es fa difícil acceptar, quan una d'aquestes recombinacions assoleix un èxit tan fantàstic com la d'aquest ésser humà, que tinguem que resignar-nos a una nova recombinació. I a sobre de tot, que no puguem fer res per donar-li una petita porció de la fantàstica emoció que ens ha regalat durant la seua vida, evitant-li el mal del seu ocàs.
    M'agradaria poder fer com aquells herois que salten damunt l'adversitat i rescaten a les persones estimades d'una fi indesitjable, deixant-se si cal, fins la pròpia vida. Aquest mecanisme infame no tindria on amagar-se de mi, no li deixaria fer-li mal. Però no tinc on saltar, no puc canviar-me per ell, no tinc cap possibilitat. Per què aquest monstre s'amaga a dins d'ell, fent que l'única forma d'eliminar-lo seria acabant amb la persona estimada. Cruel realitat que ens converteix, només, en espectadors del nostre fracás.
    Avui, una bona persona lluita contra la mort i, una vegada més, un altra vegada, no puc fer res.

    A Paco. Mai t'oblidaré.

Xavi el fusteret-05-06-09

 

 

PPSOE

 

   Ha nascut un nou partit, el PPSOE. Però contrariament a allò que sol comportar un de nou, com a ampliació democràtica, aquest suposa la confirmació que a Espanya, i també aqui i a Euskal Herria, encara no ha arribat la democràcia.
    Però tot i que semble que es tracta d'un partit nou, podem comprovar com fa molt de temps que aquesta lliure associació funciona amb uns efectes arrasadors. Ens podem remontar als anys en que al País Valencià, després de guanyar els socialistes espanyols, i espanyolistes, amb majoria absoluta de votants d'esquerres que els demanaven una autonomia de veritat ( ens van clavar per l'article 143), els simbols de tots els que parlem català ( ens van clavar l'invent blavero i l'himne feixiste), per descomptat, el reconeixement de la unitat real de la nostra llengua, maltractada per 300 anys de Borbons ( ens van clavar l'Amadeu Fabregat que va continuar aplicant allò que les pel:lícules a canal 9 millor en castellà i programes culturals magnífics com “Tómbola”), i una política autèntica d'esquerres que se la van pasar pel forro d'Espanya, preparant així l'aterratge dels seus socis actuals.
    Això va continuar d'una manera espectacular a Nafarroa, quan els socialistes espanyols, i espanyolistes, van preferir que manara l'altre soci de la coalició, llavors encara no era un sol partit, que ells mateixos amb la incòmoda participació d'una gent molt rareta que parlen euskera, que a més a més n'hi han alguns que son d'esquerres i que volen continuar sent allò que han sigut sempre.
    I a la fi, en un acte d'absoluta sinceritat pública, assoleixen un acord total i s'encaminen cap a un govern sense majoria a les urnes d'Euskadi però amb majoria judicial imposada ( curiós Espanya només existeix quan s'aplica la força feixista), per aconseguir que Euskadi torne a ser allò que mai hauria de haver deixat de ser, “las provincias vascongadas”, aquell referent magnífic que el caudillo d'Espanya, i el seu hereu, tant adoraven.
    Després de tot això, constatar la tristor d'acceptar que aquell vell partit socialista, lluitador per la democràcia i la llibertat ha estat arrasat pels poders reals de l'Espanya de sempre, l'Espanya de tota la vida, l'única Espanya possible, que continuen manant en aquest Estat actual sense ningú que els destorbe. ( Només els queda carregar-se a Esquerra Republicana).

Xavi el fusteret- 05-05-09

 

 

14 D'ABRIL / 25 D'ABRIL – ¡¡¡ VISCA LA REPÚBLICA !!!

    Ara fa 78 anys es va proclamar la República Catalana. Però només era una part, no hi eren totes les terres i les mars de parla catalana ( el gran èxit dels que volen acabar amb nosaltres, és mantenir-nos dividits). I precisament aquesta fita és el repte de futur que se'ns presenta, doncs els que hem estat junts des de sempre, hauríem de continuar junts per sempre per superar un Estat en el qual, lingüísticament, encara hem de tenir lleis de normalització, com si nosaltres forem anormals ( un Estat on els catalans hem de ser bilingües però als castellans no els hi cal; amb uns cinemes que continuen ignorant la nostra realitat; unes cadenes de televisió que continuen fent-se sense comptar amb nosaltres, i on es prohibeixen canals en la nostra llengua impedint, fins i tot, la iniciativa popular que els ha fet possibles;.......aquestes activitats econòmiques que es fan amb els nostres diners continuen comportant-se com si nosaltres no existirem, com si forem una anormalitat, quan l'anormalitat es que en el segle XXI encara ens succeeixen aquestes coses imposades pels Borbons).
    Seria la millor manera d'afrontar un futur ple de possibilitats quan ens llevem les cadenes d'un Estat corrupte, encara amb el mateix cap d'estat que va posar el terrorista dictador ( encara els polítics castellans i castellanistes es negen a llevar-li els honors) que els va sumir en una foscor de 40 anys. Un Estat, per nosaltres, en via morta, un Estat sense futur, hereu de totes les barbaritats comeses per les dictadures borbòniques, al llarg de 300 anys, i que a banda de continuar robant-nos els diners, no ens ha acceptat mai com allò que erem, com allò que van ser sense ni tan sols pensar-ho, com allò que van acabar volent ser, com allò que encara som.
Aquest Estat ja no ens necessita, després dels molts diners que hem “posat”, hem creat un Estat modern ( tot i això encara amb la taxa d'atur el doble que la mitjana de la OCDE, amb una de les productivitats i nivell de formació més baixes d'Europa, i amb uns bancs gens afectats per la crisi doncs continuen aplicant la usura sense ningú que els controle,......... oe, oe, oe.......) al qual ja no els hi fem falta, i en el que no n'hi ha lloc per nosaltres. Per tant ja no hi ha excuses, podem fer el nostre camí sense perjudicar-los. Ja no ens poden demanar més.
    Perquè no podem romandre durant més temps acceptant els resultats de les lluites de poder global a Europa, quan la lluita entre Borbons i Austries ja ens van portar aquell 25 d'abril a patir la nostra defenestració com a poble lliure del món. O quan la participació de Hitler i Mussolini recolzant Franco, ens va costar una altra derrota condicionada pel tauler europeu. Perquè no hem d'acceptar, en cap cas, que les velles històries de violència estúpida continuen condicionant la nostra evolució com a societat lliure.
    Com és possible que a molts de nosaltres ens hagen convençut que és millor acceptar allò imposat que allò natural, allò que s'ha produït com una imposició militar, enlloc d'allò produït per nosaltres i l'entorn?. Mon pare fugia de les bombes, agafant d'un grapat a ma tia, dels alemanys i italians enviats pels feixistes espanyols, però van aconseguir que pensèssin que això no va ser cosa d'ells, que només eren signes dels temps. Quan després de la guerra, a Alacant, veia com pegaven pallices si et sentien parlar en català, també van dir-los, ens diuen, que allò era normal. Però no és cert, quan s'ha de fer servir la violència contra un poble per ser ell mateix, és que volen portar-lo cap a on no li correspon. I perquè allò aconseguit per la violència no ha de ser acceptat, en cap cas, si volem aconseguir una societat de ciutadans lliures.
Igual que no acceptem que la nostra cultura, aquella que hem construït com a resultat de la nostra evolució, la cultura catalana, siga superior a cap altra, no acceptem que ens imposen cap altra, no acceptem els resultats aconseguits per la força, mai, en cap cas. Perquè no volem ser una mala imitació de ningú, volem ser nosaltres mateixos. Perquè volem una societat que es base en els nostres millors valors, aquells desenvolupats en la nostra interacció amb l'entorn, en la nostra evolució com éssers humans. Perquè no volem cap exèrcit, ni tan sols un català, perquè no volem res que es puga aconseguir mitjançant la violència.
    Perquè tant s'hi val si som Valencians, Mallorquins o Barcelonins, si som del País Valencià, de Ses Illes o del Principat, doncs tots hem generat la mateixa cultura, som el mateix. ( Perquè no podem consentir que la nostra nació es quede sense el millor de si mateixa, La Marina).
    És el nostre camí, la nostra natural evolució, aquella que continuarem sense la imposició dels exèrcits. El nostre camí cap a la República, cap a la Independència, cap a la Llibertat.

Xavi el fusteret-13-04-09

 

 

ECOLOGIA CULTURAL

     Hem arribat a un punt que, per damunt de la nostra realitat col·loquem un munt d'històries, absolutament falses, que alimenten una concepció irreal de nosaltres mateixos. Per això acabem acceptant, més enllà d'allò que veritablement som, allò que ens diuen que som. Per això el primer concepte que acceptem ens ho dona una religió que ens conta algú, que fa molt de temps va dir unes coses, que no poden ser analitzades doncs seria pecat. Tenim tanta por a descobrir la nostra realitat, que construïm realitats absurdes i absolutament inacceptables. Re-alimentem la nostra por a acceptar una realitat que al contrari d'allò construït, és senzilla, amable i lògica.
    Acceptem Déus en lloc de acceptar-nos a nosaltres mateixos; acceptem un sistema econòmic capitalista, que depreda els capitals obtinguts amb l'esforç i el treball de tothom, en lloc de compatir el treball i l'esforç de tothom; acceptem el poder dels governants, ( reis; polítics, perdó, - demane perdó als autèntics polítics- professionals de la corrupció ; etc.) que ix dels Déus, en lloc d'acceptar l'autèntica política que neix del poder del poble; acceptem la imposició de llengües majoritàries, imposades militarment fora del seu hàbitat natural, perquè són més, en lloc d'acceptar les nostres llengües perquè són retalls de nosaltres mateixos. (Acceptaríem els resultats d'un càncer perquè assoleix la majoria de les cèl·lules del nostre organisme, perquè són més?) La Història oficial s'ha entestat en contar-nos els processos de poder dels nostres avantpassats, expressats en lleis i relacions internacionals imposades per exèrcits, la llei del poder, en lloc de parlar-nos d'allò autènticament important, com l'evolució de tota una societat que ha fet que una persona del Rosselló fins a una persona del Baix Vinalopó parlen la mateixa llengua, creada, forjada i millorada com a resultat de tots plegats. Ens conten la història dels exèrcits en lloc de contar-nos la Història de les persones, dels pobles.
    Necessitem passar d'una societat de lleis del poder, a una societat on les persones siguen l'autèntica llei. Perquè arribats a aquest punt transformar la societat vol dir, realment, tractar que tot allò que és real aconseguisca un lloc a la nostra consciència de la realitat, vol dir, que allò autèntic siga per fi natural, en la part “oficial” de la nostra societat. Ajuntar aparença i realitat, consciència i realitat.
    És curiós com les mateixes conclusions a les que arriba l'ecologisme, són les mateixes que el nacionalisme basat en la cultura i en tots els valors positius de les societats, porta anys trobant. És a dir que les millors formes de transformar positivament la nostra forma de viure, les nostres societats, es tractar de ser honest amb la realitat de segles de les nostres comunitats, la tradició positiva dels nostres avantpassats. Aquella que ens fa valorar tot allò consolidat en funció de la realitat més íntima de la gent, tot allò que respon a la seua autèntica natura, per damunt d'allò que el poder s'entesta en imposar. Damunt de tot allò que no respon a la nostra natural evolució.
    I aquesta estima neix de la gent que sent aquest camí inevitable. De la gent que es pregunta què és realment. Per que la gent que es fa preguntes, s'acosta a l'autèntica realitat i, inevitablement, l'estima. ( Fins i tot quan hi sóc begut continue estimant la meua terra, la meua mar, la meua gent. I això em permet estimar qualsevol terra, qualsevol mar, qualsevol gent.)

Xavi el fusteret.17-03-09

 

 

LA CALA DEL FRANCÈS

     La mar xocava suaument sobre les roques, el vent xiuxiuejava entre les branques dels arbres omplint-me els pulmons amb un aire fresc ple d'olor a pins, i les gavines es posaven damunt les roques de la punta sud de la cala del Francès. I encara que feia massa temps que jugava una partida perduda contra la vida, tot i que no pensava rendir-me fins al final, descobria que ja no sabia cap a on anava, i començava a adonarme'n que la meua vida s'havia convertit en un camí en cercle que em portava una i un altra vegada al mateix lloc d'eixida. Tot i que mai m'havia rendit, tot i que mai havia deixat d'empènyer amb força, el cert és que tornava a ser-hi on sempre, preguntant-me com és possible que després de tant de caminar i de lluitar, hom trobava, inexorablement, al mateix punt de partida. No podia retrocedir, cap a on?, no podia avançar, era al mateix lloc de sempre, però en aquell moment, a les acaballes entre Setembre i Octubre de fa uns anys, vaig decidir parar-me per primera vegada, mirar al meu voltant, i descobrir què estava passant.
    Vaig tornar, de nou, a la cala del Francès i vaig seure despullat, sentint la preciosa llum que tot ho envoltava i que encenia els meravellosos colors de l'entorn: el blau intens de la mar; el verd seré dels arbres; les tonalitats ocres del terra; el blau suau del cel; el groc dels becs de les gavines; els marrons i negres dels corbs marins; els grisos dels troncs dels pins. Sentia com el vent envoltava el meu cos despertant-me de la meua perplexitat, com si aquest vent fora tots aquells sentiments que sovint aparquem, que de colp i volta s'alliberen omplint l'espai amb la força que impulsa les nostres barques, les nostres vides. I just en aquell instant vaig acabar d'entendre, que jo formava part de tot això, com si les mans i els peus s'esfondraren amb les pedres, com si els meus arrels s'ajuntaren amb la resta fent que les diferències que es podien observar, només foren apèndix de la mateixa realitat. I recordava aquells moments d'angoixa durant les llargues jornades de camí, i m'adonava que fins i tot durant aquells moments del meu passat plens d'angúnia, quan el meu cap no veia més que problemes, la mar xocava sobre les roques, el vent xiuxiuejava entre les branques dels arbres, s'omplia l'aire fresc amb l'olor dels pins, i les gavines es posaven damunt les roques de la punta sud de la cala del Francès.
    Quan les tensions autoinduïdes del nostre món absurd ens enfonsen en un munt de pors i angoixes, solem oblidar, que tot i que ens sembla que el món s'acaba, la vida continua sempre el seu camí pel qual nosaltres també transitem, tot i que la boira cerebral ens impedeix, de vegades, sentir-nos la part del tot que som. I és en eixos moments, més que mai, quan cal recordar que al mateix temps que sentim tota aquesta confusió, que ens amarga i ens domina, la mar continua xocant suaument sobre les roques, el vent xiuxiueja entre les branques dels arbres, omplint l'aire fresc d'un meravellós olor a pins, i les gavines continuen posant-se sobre les roques de la punta sud de la cala del Francès.

A Maria,el meu amor etern.

Xavi el fusteret-24-11-08