DIÀLEGS

 

LA CALA DEL FRANCÈS

     La mar xocava suaument sobre les roques, el vent xiuxiuejava entre les branques dels arbres omplint-me els pulmons amb un aire fresc ple d'olor a pins, i les gavines es posaven damunt les roques de la punta sud de la cala del Francès. I encara que feia massa temps que jugava una partida perduda contra la vida, tot i que no pensava rendir-me fins al final, descobria que ja no sabia cap a on anava, i començava a adonarme'n que la meua vida s'havia convertit en un camí en cercle que em portava una i un altra vegada al mateix lloc d'eixida. Tot i que mai m'havia rendit, tot i que mai havia deixat d'empènyer amb força, el cert és que tornava a ser-hi on sempre, preguntant-me com és possible que després de tant de caminar i de lluitar, hom trobava, inexorablement, al mateix punt de partida. No podia retrocedir, cap a on?, no podia avançar, era al mateix lloc de sempre, però en aquell moment, a les acaballes entre Setembre i Octubre de fa uns anys, vaig decidir parar-me per primera vegada, mirar al meu voltant, i descobrir què estava passant.
    Vaig tornar, de nou, a la cala del Francès i vaig seure despullat, sentint la preciosa llum que tot ho envoltava i que encenia els meravellosos colors de l'entorn: el blau intens de la mar; el verd seré dels arbres; les tonalitats ocres del terra; el blau suau del cel; el groc dels becs de les gavines; els marrons i negres dels corbs marins; els grisos dels troncs dels pins. Sentia com el vent envoltava el meu cos despertant-me de la meua perplexitat, com si aquest vent fora tots aquells sentiments que sovint aparquem, que de colp i volta s'alliberen omplint l'espai amb la força que impulsa les nostres barques, les nostres vides. I just en aquell instant vaig acabar d'entendre, que jo formava part de tot això, com si les mans i els peus s'esfondraren amb les pedres, com si els meus arrels s'ajuntaren amb la resta fent que les diferències que es podien observar, només foren apèndix de la mateixa realitat. I recordava aquells moments d'angoixa durant les llargues jornades de camí, i m'adonava que fins i tot durant aquells moments del meu passat plens d'angúnia, quan el meu cap no veia més que problemes, la mar xocava sobre les roques, el vent xiuxiuejava entre les branques dels arbres, s'omplia l'aire fresc amb l'olor dels pins, i les gavines es posaven damunt les roques de la punta sud de la cala del Francès.
    Quan les tensions autoinduïdes del nostre món absurd ens enfonsen en un munt de pors i angoixes, solem oblidar, que tot i que ens sembla que el món s'acaba, la vida continua sempre el seu camí pel qual nosaltres també transitem, tot i que la boira cerebral ens impedeix, de vegades, sentir-nos la part del tot que som. I és en eixos moments, més que mai, quan cal recordar que al mateix temps que sentim tota aquesta confusió, que ens amarga i ens domina, la mar continua xocant suaument sobre les roques, el vent xiuxiueja entre les branques dels arbres, omplint l'aire fresc d'un meravellós olor a pins, i les gavines continuen posant-se sobre les roques de la punta sud de la cala del Francès.

A Maria,el meu amor etern.

Xavi el fusteret-24-11-08

 

 

 

EL MÓN IMAGINAT

    Deia Plató que la percepció que la humanitat en té de la realitat és com si un home visquera tota la seua vida al fons d'una cova i creguera que la realitat són les ombres, que es projecten en la paret del fons, de la gent que passa pel camí de l'entrada.
    I és que tota la nostra realitat ve conformada per les impressions iniciàtiques, aquelles que l'home primitiu va deduir de la seua experiència primerenca, basades en suposicions ignorants de la pròpia realitat. És el procés pel qual vam crear les nostres religions de les que avui en dia, tot i tenir les dades suficients per descartar-les, continuem aplicant d'una forma inercial sense ni tan sols qüestionar-les. I no només a aquest nivell, sinó en tots els aspectes de les nostres vides.

    I per comprovar directament tot això, només cal analitzar les situacions actuals i vore les diferències entre allò que pensem de les coses i la realitat objectiva. Un cas molt clar és la recent crisi financera, on rere una constant emissió de notícies semblants tots acabem per acceptar que els nostres governs han de "salvar" les entitats financeres. Però si analitzem senzillament la realitat, observem que de fet el que ha passat és que davant una situació econòmica de recessió, les entitats més fortes del sistema, les financeres, han impulsat una opinió pública que facilite el fet que tots els recursos del sistema acaben a les seues butxaques, amb la promesa de seguir donant crèdits. Però realment donant pas a una situació en la que els únics que comptaran amb recursos per resistir, seran ells, i en el que les seues promesses de continuar donant crèdits seran invalidades per l'obvietat que ningú podrà fer rendibles aquests diners prestats, només ells mateixos. Per tant el resultat final és que una volta absorbits tots els recursos disponibles en forma de "plans de salvació", arribarem a una situació on ells, com sempre, acabaran per posar totes les condicions d'un mercat creat per ells mateixos. Conclusió, continuem posant com a base dels nostres sistemes allò que hem aprés de la nostra experiència primitiva, la llei de la selva, el més fort hi posa les condicions, un sistema lògic per animals sense capacitat efectiva de pensament.

    (Quan els bancs tenen dificultats, venen els governs, amb els diners dels ciutadans, i els salven. Quan els ciutadans tenen dificultats, venen els bancs i els deixen al carrer)

    Un altra situació semblant, i molt recurrent al llarg de la història de la humanitat, és el significat de les guerres. Inicialment el poder del moment ens diu que la guerra és imprescindible per salvar la pau, vol dir es fa en defensa pròpia. El darrer cas són les ja famoses guerres d'Iraq i l'Afghanistan. Analitzem la realitat. Primer rebem una primera onada, a la primera guerra del Golf, quan ens fan creure que el dirigent que havia guerrejat durant 8 anys contra l'enemic, diuen que nostre, l'Iran, es converteix de sobte en l'autèntic problema de tots plegats i amb una opinió pública totalment entregada, "si el petroli ens costa més car n'hi ha que matxucar al moro", encetem una guerra envoltada d'un cert regust històric, les Creuades contra l'Infidel, que ens porta a salvar a aquell poble atònit, del dictador que nosaltres previament havíem col·locat. Però, "sorprenentment", el dictador no és rellevat.

    Havia estat massa fàcil, el poder va comprendre que el resultat no havia embolicat prou com per crear les situacions d'on el seu poder pot rendibilitzar brutalment les seues inversions. Llavors va arribar l'Onze de Setembre. Conseqüència, no queda més remei que invadir un poble previament matxucat pels russos. Substituïm el poder medieval dels Talibans per una màfia que torna a impulsar el fort negoci de l'opi, frenat per aquells. ( La paraula substituïm, en aquest cas, vol dir llançar bombes damunt de persones). Però encara no n'hi ha prou. Arriba el moment del relleu i aquell que va lluitar contra l'enemic, ara és l'autèntic suport dels terroristes i emmagatzema ingents quantitats d'armes de destrucció massiva. Aquí ens apareix una autèntica paraula clau, terrorista, vol dir aquell que escampa el terror pel món. Us sona??? ( Promet que la paraula Us no són les segles de cap país, tot i que si preguntem qui és el país del món amb més armes de destrucció massiva, hauríem de tornar a fer servir aquestes lletres per contestar).Tenim ja la segona guerra del Golf ( significatiu, el papà va fer la primera i el fill va fer la segona, presidents o reis? ).

http://translate.google.com/translate?u=http://www.projectcensored.org/top-stories/articles/13-tracking-billions-of-dollars-lost-in-iraq/&hl=ca&ie=UTF-8&sl=en&tl=ca

És en aquest moment on ve una situació que demostra que, al contrari del que diu molta gent que situa el poder com una èlit fantàstica quasi divina i per tant contràriament a la pròpia crítica li dona una veritable supremacia intel·lectual, el poder igual que la resta de la població continuem vivint en un primitivisme que ens impedeix ser més eficients, i en aquest cas comença a comportar-se com si l'extensió de la informació, i per tant les possibilitats de coneixement per part dels ciutadans, no hagueren canviat. L'arribada de tot l'allau d'informacions, com Abhu Grahib, Guantànamo, etc, comença lentament a forjar una conscienciació de la població, encara que molt lentament, en contra d'aquestes mentides imposades pel poder. Tot i això la població roman submisa. De moment.

http://translate.google.com/translate?u=http://www.projectcensored.org/articles/story/the-limits-of-tyrants/&hl=ca&ie=UTF-8&sl=en&tl=ca

    Per descomptat la diferència més gran entre allò que pensem i allò que som, es dona al nostre sistema econòmic, on suposem que tenim unes bases que defensen que per mitjà del treball es poden aconseguir uns resultats proporcionals a l'esforç, quan veiem que això no és en absolut cert, sent de "lliure mercat" quan ens interessa, quan ens podem imposar, i proteccionistes quan el tercer món en té a guanyar; privatitzadors quan guanyen els forts i nacionalitzadors quan tenen pèrdues ( imbècils de vegades, gilipoies la resta del temps).

http://translate.google.com/translate?u=http://www.projectcensored.org/articles/story/global-starvation-ignored-by-american-policy-elites/&hl=ca&ie=UTF-8&sl=en&tl=ca

    Fa més de dos mil anys que u de nosaltres ho va entendre, i encara no ens hem alçat. M'hauria agradat molt viure en l'època on la humanitat s'alce del fons de la seua cova, isca a la porta i per fi trobe la realitat al davant seu. Haurà d'assumir les barbaritats comeses, vol dir haurà d'assumir la humilitat de la seua natura, però trobarà un món on la ciència i el coneixement els mostren una realitat apassionant, tant de temps perduda per la seua ignorància.

Xavi el fusteret-10-11-08

 

 

1.000

    Tot i que es parla molt de la crisi, actualment eixim d'una de les fases econòmiques positives més llargues de les societats occidentals. I en aquest punt, on hauríem de tenir les millors dades de la situació d'un, diuen, món global, resulta que, segons dades oficials, existeixen al món més de 900 milions de persones que passen fam ........... més de 900 milions de persones....... podem contar 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, ... ... ..................................... , bé, imagineu-vos el temps que podem trigar i cada una de les xifres que anem pronunciant és una persona que passa fam................ ¡¡¡ Brutal !!!.
    Diuen els meus amics que soc un radical perquè dic que la humanitat encara no ha aconseguit arribar a ser humana i de moment només som simis que podem arribar a imaginar allò que podríem ser, però que encara no hi som. Sort que els meus amics m'estimen massa, ( sóc un "tio" amb sort, molta sort), però de veritat si després d'una fase positiva tan llarga, som capaços de suportar la idea que tenim al món més de 900 milions de persones que passen fam ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, ............. ......... .................. .............. ................ .................. ........... ... ........... ....... .................................... .................... .................... ................. ................ .......... ......... ...................................................) com tenim la barra de dir que som éssers avançats, la punta de l'evolució, la puta hòsstia ???
Encara més, segons les previsions, tenint en compte la situació de crisi actual, aviat arribarem als 1.000 milions de persones que passen fam......... tornem a dir-ho, 1.000 milions de persones ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17,18, ...... ....... ....... ....... ...... ............ .......... ......... ......... .......... ......... ......... .... ..... .... .. ................................... ..... ...... ....... ....... ....... ....... ................. ..................... ..................... ...... .. .................................................. ..... ......................................................................) ¡¡¡ Increïble !!!, continuem comportant-nos com si l'únic important és si aquell o aquest banc tenen prou recursos per eixir de la crisi, mentre 1.000 milions de persones poden passar fam al món, sense que els nostres meravellosos governs no elaboren cap pla de rescat per acabar amb aquesta vergonya de tots plegats.

http://www.tv3.cat/videos/747039

    Encara hi ha una altra dada que fa que tot això siga més indecent. Actualment produïm, segons les ONG, el doble de menjar del que necessitem per tota la humanitat (http://html.rincondelvago.com/fam-al-mon.html), mentre hi haurà, aviat, 1.000 milions de persones que passen fam............. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, ......................................... .......... ............ .... .................... ............................................. ..... .............. .................. ................................. .................................................... .......................... .......... ................. ..................................................................................... ( Què està passant ???).
    I si produïm el doble menjar del que necessitaríem, on van els aliments que no consumim ? Vol dir que només serveixen per aconseguir subvencions o un millor preu o posar-nos com "serdos", mentre 1.000 milions de persones ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24,............................. ....................... ............ ................. ................. .................... ............ ..................... .............. ............................... ....... ....... .............. ....... ............................................................................ ............. ............. ................. ..... .... ........ ........ ........... ......... .......... ............ ............ .................................. ....................... ........ .......... ..... ......... .......... ........................................................................................... .......... ..... ............. ............ ....... ...............................................................) passen fam? És la mateixa mentida que el nostre sistema bancari, doncs si tots demanarem els diners que tenim en compte, els bancs no els hi podrien tornar, doncs no els tenen ? I els aliments, on són, on van ?
    Davant de tot això, alguns només han trobat com a solució, l'almoina. Sí, ho haveu sentit bé, mentre 1.000 milions de persones passaran fam al món, alguns troben que amb petites, ridícules i insignificants almoines, aconseguirem acabar amb això. ¡¡¡ Bestial!!, en lloc d'exigir als nostres absurds governs que gasten els nostres diners, fruits de l'esforç que fem tots plegats cada dia treballant durant el munt d'hores que hi dediquem, a solucionar aquesta repugnant situació, única forma real d'acabar amb tot això, donem almoines per anar al cel............ i els nostres governs salven bancs.................. ¡¡¡ ridícul tot plegat !!! ( Evidentment no ens cal gent rica fent cançonetes, no necessitem pas més posturetes, necessitem l'acció ferma dels nostres governs per acabar d'una vegada amb aquesta aberració).

    El més sagnant de tot és que, tenint en compte que produïm el doble d'aliments dels que necessitaríem, només caldria que aquests serviren per evitar que la gent passe fam; només caldria deixar de negociar amb la mort dels altres; només caldria comportar-nos com allò que diem que som........................ éssers humans.
    Perquè allò que ens fa forts com a humans es la nostra capacitat per actuar en conjunt. No es tracta de falses bondats per obtenir salvacions, es tracta d'aplicar els petits retalls d'intel·ligència que puguem tenir i actuar com un ésser que sap que la seua supervivència rau, precisament, en la seua capacitat de col·laboració. Per tant siguem intel·ligents i d'una vegada salvem als nostres de la fam, salvem-nos tots plegats de la ignorància, l'absurditat i l'estupidesa d'un món sense solidaritat. Siguem eficients, siguem pràctics, siguem humans.

Xavi el fusteret -22-10-08

 

 

LA PIRÀMIDE D'OR

    Fa uns anys, de tant en tant, "deien" que n'hi havia una gent que venia participacions de 25 pessetes que al següent esglaó de la cadena es podia vendre per 50 pessetes, per 100, i així successivament. I "deien" que hi havia gent que havia guanyat un munt de diners. Aquest sistema era una forma d'engany, basat en suposades informacions transmesses de forma interessada, en el que els que quedaven al final de la cadena, quan aquesta es tallava, eren els primos de l'enganyifa. Perquè, com és evident, els diners dels que guanyaven havia eixit dels primos. Vol dir, en aquests sistemes,perquè u guanye ha d'haver-n'hi molts que perden.
    Aquests dies estem veient, una vegada més, com això mateix és el que succeeix en la mal nomenada economia de mercat, l'economia capitalista. A la fi, aquesta es comporta com una immensa piràmide d'or on els primos que compren ballen al so que toquen els amos de dalt.
    I tot això bé a conter perquè hi som davant d'una de les situacions de tensió màxima del sistema econòmic, quan el sistema financer trontolla per l'excés de beneficis acumulats per unes minories, molt ben organitzades, que acaben per convèncer a la resta que l'única solució possible passa per compensar-los les possibles pèrdues de l'operació, després d'haver-se quedat amb tots els beneficis.
    I això pot succeir mantenint una desinformació generalitzada per tot el sistema. Veiem, per exemple, com a la "primera democràcia" del món, quan se suposa que els debats haurien de servir per mostrar la realitat dels candidats, els analistes han preconfigurat que aquests enfrontaments dialèctics entre els dos aspirants a la vicepresidència siguen tot un catàleg d'insignificants postures, sense contingut polític real, decisives pel vot final, i en el que les idees ja no tenen cap rellevància, convertint la "democràcia" en un espectacle va i inútil. En canvi, quan s'ha produït la gran crisi, quasi ningú sap que s'ha de fer, ni tan sols ningú sembla entendre res, perquè la rellevància de les idees per solucionar els problemes, ningú les conec. I per damunt de tot, perquè els autèntics mecanismes del sistema romanen amagats per la majoria de la població.

http://video.google.com/videoplay?docid=8883910961351786332&q

    Per tant ens caldria analitzar les coses que, una vegada més, ens demostra aquest depredatiu sistema capitalista. En primer lloc podem vore com el sistema bancari és la base de tot plegat, fins al punt que els governs es veuen obligats a salvar uns bancs "irresponsablement" gestionats, perquè sinó es produeix un ensorrament general de l'economia. Vol dir són tan poderosos que si ells s'ensorren, ens arrosseguen a tots al darrere. ( Per entendre-ho tot només cal preguntar-s'hi d'on ha eixit el seu descomunal poder. Com? Des de quan? Per què?).
   A la vegada, els bancs condicionen les seues inversions per l'especulació de la Borsa, que des dels seus centres de poder, principalment Wall Street i la City londinenca, resituen el valor de les coses en funció, no de la realitat del mercat productiu, sinó del mercat especulatiu, fent que les matèries primeres i les empreses valguen en funció de les seues compres i no pas de l'autèntica realitat mercantil. Produint, alhora, immenses bombolles econòmiques degudes a que el valor real de les coses no es correspon amb el seu valor de "mercat". Després de l'esclat d'aquestes bombolles artificials, es produeix una situació on els més rics arrasaran amb les propietats dels més pobres, que no podran suportar la situació creada.
És especialment significatiu que, al costat dels mandataris que ens expliquen les mesures adoptades per "rescatar el sistema", sempre apareixen individuus que formen part de famílies o grups econòmics molt importants al llarg de la història, i que han sigut els "inspiradors" d'aquests plans. A més a més són els principals responsables dels organismes mundials de "control" de l'economia, dels que caldria preguntar-s'hi de qui són els diners que fan servir en les seues operacions i per tant qui són els autèntics acreedors dels governs als qui els otorgen:el FMI

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fons_Monetari_Internacional), el Banc Mundial (http://ca.wikipedia.org/wiki/Banc_Mundial) i la FED (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_de_la_Reserva_federal), (la Reserva Federal USA, equivalent al Banc Central).

    Caldria perdre definitivament la por i començar a aplicar allò que ens diu el sentit comú sobre el nostre sistema econòmic. Velles receptes de control lògic, desacreditades pels mateixos que ara se'n beneficien, per evitar que arribem cíclicament a situacions com l'actual, i que podrien fer que, per fi, el sistema es base en la valoració del que cadascú aporta realment a la riquesa de la nostra societat mitjançant el seu treball, i no com ara on la majoria ha de treballar per a generar els recursos d'una minoria, especialment amb la continua explotació del tercer món.
    El gènere humà es comporta com si fora impossible avançar per mitjà del pensament, convertint les crisis en sistemes pel canvi social, com a conseqüència irremeiable de les tensions creades, i per tant, amb un cost de patiments considerable. Potser estem davant d'una d'eixes situacions en què allò positiu seria millorar el nostre sistema econòmic, però si deixem que tot continue igual, serà a canvi d'un munt de patiments dels més febles, i amb la certesa, malauradament, que els canvis es produiran molt lentament i els avenços produïts seran sempre, gairebé, inapreciables. Però el pitjor de tot és que els nostres depravats amos econòmics, davant la seua ineficiència cerebral, només solen trobar una forma d'impulsar el creixement brutal dels seus negocis .......... la guerra.

Xavi el fusteret - 14-10-08

 

 

 

LO SOMNI BLAVERO (MALSON VALENCIÀ)

    Aquests dies estem comprovant exactament en què consistia el somni dels franquistes que van projectar per lo Regne de València, una secessió definitiva del seu entorn secular amb els pobles, com ell, de parla catalana. ( Adoptant com a màxim exponent de la seua absurda simbologia, la costum d'unir la senyera catalana al pal mitjançant un tros de tela normalment blava i inventar-se un llengua contra la posició científica de totes les universitats del món en un dels casos d'analfabetisme oficial interessat més patètics de la història europea.) Precisament la perversió d'aquesta colla no és la defensa d'una determinada ideologia, el que podria ser legítim, sinó que baix el seu aparent ideari s'amaga el desig d'eliminar la realitat cultural de segles del nostre poble, per la realitat cultural del país del que provenen.

    En principi semblava que tot i no tenir una especial capacitat pel raonament cerebral, es podia esperar que foren bons gestors, doncs la majoria d'ells venen de l'empresa privada. Però sorprenentment aquests magnífics gestors han portat els comptes de la Generalitat a un dèficit que perfectament es pot anomenar com fallida total. Tenim el major endeutament per càpita de totes les comunitats i tot i ser una de les zones beneficiades per les ajudes europees, fins ara, seguim sent uns dels majors contribuents nets a les arques d'un estat ( més d'un 4% de transferència entre territoris es considera pel Tribunal Federal Alemany un malbaratament de recursos) que continua sense reinvertir els rendiments que treu d'aquí, emportant-se'ls cap a ponent. Però això sí, els nostres ínclits blaveros ( començant pel Naranjito, continuant amb Paquita reventa-plenaris i rematant amb Francisquito Camps, aviat lo beat de lo Regne) continuen ofrenant-los noves glòries, per que aquells puguen continuar emportant-se els diners, mentre els nostres xiquets tornen a unes escoles de barracons on s'amuntegaran aquest curs més de 25.000 escolars, mentre la sanitat Valenciana continua sent la pitjor valorada de tot l'Estat, i mentre seguim fent el ridícul a la Unió Europea, que torna a denunciar la Llei Urbanística Valenciana, origen de les majors atrocitats urbanístiques comesses a Europa als últims anys.

    I és en aquesta absurda gestió econòmica on aquests renegats han demostrat la major i més absoluta manca de capacitat, doncs quan ha arribat la crisi han estat incapaços de donar suport als nostres sectors industrials tradicionals, que s'han quedat absolutament orfes per afrontar aquestes dificultats. Mentres tant, han malbaratat els diners públics en curses d'automòbils que no anaven a costar-nos un euro, i ja porten més de 80 milions, quan el circuit de Xest només necessitava de 8 milions per estar preparat i aprofitar unes inversions ja fetes; quan en un dels misteris més grans de la història, darrere de la santíssima trinitat, encara no sabem quant ens va costar la visita del Papa; quan han fet el ridícul en la gestió de la Copa Amèrica, creant un artificial "Club Nautico Español" que ha estat la rialla de tot el món i que ha provocat un procés judicial que de moment ha trencat l'acord de continuïtat i per tant augmenta l'escàndol en quant als costos finals de tot plegat; quan han aconseguit portar el Canal 9 als pitjors índex d'audiència de la seua història generant un brutal dèficit, pagant a productores de Madrid els programes que es podrien fer aquí, i fent els informatius més partidistes i contraris a qualsevol sentit democràtic des del temps del NO-DO; quan van crear un parc d'atraccions que continua batent tots els records en situacions d'il·legalitats flagrants encara pendents d'esbrinar del tot; quan un dels seus màxims exponents continua paralitzant el procés judicial per no donar comptes de la seua corrupció i acabar amb la seua prescripció; i en fi per acabar d'arrodonir-ho tot, després d'intentar tots els eixos possibles: Madrid-València ( introduint en llocs claus, com el port de València, l'empresariat madrileny), Madrid-València-Mallorca ( massa gent parlant català), València-Múrcia ( lo sureste espanyol, que en temps de Franco ja ho van intentar amb Alacant, Múrcia, Albacete i Almeria), s'adonen ara que Espanya els dona l'esquena i se'n duu els seus diners i no tenen més remei que acabar per suplicar ajuda als seus odiats i boicotejats catalans, per recuperar unes inversions de les quals la seua estimada Espanya els ha deixat absolutament fora.

    Com sempre el millor indicador de tot plegat són les dades objectives de l'economia que ens diuen que en el periode en que Zaplana/Camps van manar a la Generalitat, coincidint la majoria amb la del seu Aznar a Madrid, 1996 - 2004, el PIB valencià respecte a la mitjana espanyola va decrèixer passant del 95,28 % a 92,84 %. Decreixement que es va perllongar fins al 2006, quan el PIB valencià respecte a la mitjana de la Unió Europea va passar del 81,87% al 79,61 %, passant ara que han entrat els més pobres d'Europa al 86,2 %. Encara el "Levante Feliz" és molt per sota de la mitja europea fins i tot quan es compten els més pobres d'Europa, i després de molts anys reben ajudes milionàries europees. ¡¡¡ Per ofrenar, lala la lala la la..............!!!
    Porten anys aplicant un centralisme obsessiu, herència dels seus amos castellans, fent que probablement per això els ciutadans de les comarques del sud mai s'han sentit del tot valencians, perquè a la fi, lo regne, només era València.

    I per si faltava alguna cosa per refermar lo desastre blavero, un dels seus màxims exponents, el València C.F. que quasi li venen a un madrileny, estan ara sense saber ben bé què fer d'aquesta altra pífia econòmica, tot i rebre la reqüalificació de terrenys que van obtindre. Afortunadament tinc molts amics a València, que m'han demostrat que aquest no és un problema de valencians sinó més aviat de castellans que viuen a València, però això sí, què han aconseguit que molts dels nostres els facen costat. ( Conec gent autèntica de València que només em deixen dir, per dir alguna cosa, que què gent tan rara que no sofregeix l'arròs).

    Tot i que tenim que assumir la part de responsabilitat d'aquest fenòmen ocorregut a casa nostra, cal no oblidar que és conseqüència directa de la dictadura militar que van patir durant dècades continuació de les que patim d'ençà 300 anys. Això sí, l'existència d'aquests individuus, que fins i tot tracten de restaurar la posició d'absolut domini de l'Esglessia Catòlica al sistema educatiu, demostra que, especialment al País Valencià, encara no hem eixit del franquisme.

    Deixem de dedicar esforços a aquesta rèmora feixista i centrem-nos en construir una veritable societat lliure i democràtica. Però recordeu que si us trobeu un blavero, no tracteu que entenga raonaments sobre la realitat, no ho pot fer. Només heu d'intentar que no vos esguite. Aneu alerta perquè, de fet, quan se li dona una puntada de peu a un cagalló, l'únic que s'aconsegueix és omplir-se la sabata de merda.

Xavi el fusteret 19-09-08

 

 

LA COMUNIÓ

 

    Totes les civilitzacions han establert com a principi de les seues impressions iniciàtiques, de les seues religions, la comunió amb els Déus com el principal objectiu de les seues vides, tornar al principi d'on tot neix. Vol dir els humans en el seu inicial contacte amb la realitat intuïda han comprés que tot rau en el sentit de formar part del tot com un de soles, sentir-se unit a la resta sense cap nexe diferencial, ser de veritat un amb l'entorn.
    Però com sempre, allò que conscientment som capaços d'explicar de les coses, realment, són impressions de la nostra realitat però mal interpretades i expressades. De fet, quan ens donen la comunió, diuen que ens donen el cos del Senyor, per tant és unir-nos amb el cos del tot, i què millor manera d'unir-se al tot que ajuntant-se amb el de la persona que davant nostre sen's ofereix autèntica, real, meravellosa, tendra i fascinant. Perquè en realitat, l'activitat en què aconseguim veritablement la comunió és quan follem, quan ens unim amb un altre sense que existisca cap separació, aquella en què no sentim l'altre com alguna cosa diferent de nosaltres mateixos, l'objectiu màxim de la vida, la comunió mística, la connexió còsmica, la follada total.
    Cal no confondre follar amb aquell tremolor quasi imperceptible de la gent que simplement es corren i prou, doncs si no entres en comunió amb l'altra o altres persones això no deixa de ser més que una sacsejada nerviosa, una insignificant contracció neuronal, una sensació de descàrrega com quan anem al bany ( en aquest cas parlem d'una única penetració d'una petita part d'un cos a dins d'un altre, mentre que al follar de debó parlem de múltiples penetracions de tactes, llengües, fluids, olors, que conformen un munt de sensacions sensorials que creen una comunicació integral entre dos cóssos que deixen d'estar a banda i es fan u).
    També cal diferenciar-ho d'allò que els simis estàndard solen definir com possessió, doncs posseir un altre és el desenvolupament d'una de les mostres més cutres de la nostra natura primitiva, doncs al posseir algú no ens integrem pas amb ell, sinó que més aviat mantenim les individualitats entre nosaltres i aquella persona, la nostra possessió. Igual que cadascú no es posseeix a si mateix sinó que és, follar és ser amb l'altre, no posseir-lo. La diferència és clara: unir-se amb l'altre ( follar / ser), o prendre a l'altre i seguir sent un simi cutre ( posseir). Perquè posseir és precisament una manca de capacitat per integrar-se amb l'altre, lluny de la integració i entrega absoluta que suposa un autèntic acoblament. Plaers individuals separats versus plaer conjunt.( La diferència consisteix en trobar-se un caramel, i en lloc de llevar-li l'embolcall i menjar-lo, follar, menjar-se l'embolcall i tirar el caramel, posseir.)
    Per descomptat per aquesta unió no ens cal parlar, doncs la integració autèntica, aquella que ens uneix sense costures, es produeix d'una forma natural, quasi iniciàtica, quan entrem a dins de l'altre per la solsida de la seua mirada fins al fons de la seua essència més primitiva. L'ésser autèntic aquell que no qüestiona, que simplement compren i es corre de gust. Del gust de tornar a trobar la unió total amb un altre, el reconeixement a fora de la mateixa essència que a dins nostre, l'existència d'un altre semblant. Podem dir que l'orgasme és el goig per la felicitat del retrobament amb la realitat a la que pertanyem, tornar a la llar.
    Follar és l'alquímia perfecta dels éssers vius, la concepció sàvia de la vida com un tot, l'assoliment de l'autèntica bellesa integrada, la realitat objectiva del goig de viure. Deixar de ser animals insignificants per convertir-se en Déus per uns instants. Sentir-se unit a un altre per trobar la màgia de surar per la mar tendra de la seua pell, la bogeria del seu somriure, l'excés de la seua mirada, l'estúpida distància entre els cossos. Sentir la realitat de la vida quan ens entrellacem, superant el malson absurd de la seua absència. L'olor màgica del seu sexe, la levitació dels cossos units pels genitals i els llavis, la realitat comuna, l'orgasme total.
    Superar, a la fi, la minsa individualitat i esdevenir algú més complert, més autèntic, més honest. Follar, màgia vital.

Xavi el fusteret-10-09-08

 

LLIÇONS D'ECONOMIA REAL - CRISIS, WHAT CRISIS? ( pel catedràtic de la Universitat "Agafa els diners i no córregues que no cal")

    El nostre meravellós sistema econòmic manté uns cicles periòdics, on els poders econòmics més forts podem rendibilitzar les nostres "inversions" d'una manera espectacular.
    Per exemple una de les cantarelles que més sovint hem d'emetre, és que les entitats financeres no volem quedar-nos amb les cases de la gent, perquè aquest "no és el nostre negoci". Això manté la nostra bona imatge, important en qualsevol activitat econòmica, i a la vegada fa que els resorts del sistema romanen amagats per la majoria de la població. Perquè el sistema no pot ser més eficient: primer s'obté del "primo" tots els rendiments en efectiu que puga aportar. Segon, quan no pot fer-li front als seus pagaments (situació aconseguida de forma espectacularment eficient i múltiple durant les crisis), s'aplica el fabulós sistema d'impagaments per subhasta, que col·loca el valor de l'habitatge, que ja havia estat reduït per la crisi, en un valor ridícul, deixant al "primo" amb deutes pendents amb l'entitat, per si de cas algun dia torna a guanyar diners, i quedant-se una propietat immobiliària que al pas dels anys i amb el nou cicle positiu, produïra una considerable aportació de beneficis. Òbviament cal crear unes entitats, fons d'inversió i financeres, que no figuren al compte de resultats del banc, que gestionaran tots aquests brutals rendiments. (Això sí, cal equilibrar l'acumulació de bens amb la de capital, doncs existeix el perill que el banc es quede sense efectiu i tinga un problema de "solvència" per la brutal acumulació de bens).
    Altra conseqüència anàloga d'aquest meravellós sistema és el de les que podem anomenar, Vendes Forçades. Per aquest sistema, una vegada afonat el mercat immobiliari, podem obtenir propietats magnífiques a uns preus increïbles, conseqüència novament de la incapacitat dels pobres per fer-li front als seus deutes, comprant aquestes propietats a preu rebentat. Per exemple ja podem vore aquestes situacions als jocs privilegiats de la costa de València i Alacant, amb Dénia i Xàbia al capdavant, on entitats financeres nord-americanes molt importants ja han adquirit més de 500 cases, en llocs estratègics d'aquests indrets, provinents d'embargaments.
    Per descomptat en tot aquest procés hi ha un factor molt important per la creació d'aquestes situacions, els preus de l'energia. Amb aquests podem perfectament disparar la inflació, imprescindible per crear la situació adient per la nostra "recaptació". Per això és molt important mantenir la convicció de la població en l'escassedat del producte i la seua costosa extracció. Donar constantment informacions sobre possibles pujades del preu, per conflictes actuals o per possibles ( actualment una vegada s'aconseguisca la pacificació entre jueus i palestins podria ser recomanable una guerra a Síria, que ens permetria eliminar un incòmode obstacle i, al ser de mida petita, seria una guerra controlable que dispararia el preu del petroli), i tapant informacions que pogueren fer pensar el contrari, per exemple dient que el petroli a profunditat d'extracció rendible s'hi troba al límit del seu consum, amagant el fet que la tecnologia evoluciona de manera que quan aquell s'acabe podrem extraure rendiblement a més profunditat.
    Ah¡¡¡ amics meus, què magnífic sistema que ens permet jugar com Déus amb els rendiments d'aquesta pobre gent que no sap on va, i que ens necessiten per conèixer, realment, el seu lloc en aquest món, perquè, com ens ensenya la natura, la vida és per als més forts.

Professor emèrit. XF.

 

 

 

RELIGIÓ / SUPERSTICIÓ

    Inicialment el simi humà al seu estat més primitiu interpreta d'una manera intuïtiva l'entorn i crea al seu interior les conviccions i interpretacions basades en el seu encara reduït i iniciàtic coneixement del medi, la religió.
    En principi aquestes impressions iniciàtiques són la millor informació de la que disposa el simi pel seu contacte directe amb la realitat, però les interpreta amb la seua encara reduïda capacitat de pensament, el que el porta a emetre una serie de conceptes inercials propis de la seua manca de dades objectives, conformant la que esdevindrà la seua religió.
    Lògicament podríem dir que la religió és la interpretació iniciàtica, i per tant ignorant, de la seua pròpia realitat que fa el simi quan encara no té una capacitat real efectiva per entendre els seus propis sentiments/pensaments, fruits del seu contacte directe amb la realitat. Per tant és la generació de conceptes supersticiosos sobre la seua realitat encara ignorada. I en aquesta interpretació errada del seu propi coneixement arriba a dir que "Déu va crear l'home a la seua imatge i semblança", quan el que tracta d'expressar és el procés real: l'home va crear a Déu a la seua imatge i semblança.
    I és que la religió, què inicialment li serveix com factor d'estabilitat emocional, al tractar d'interpretar les seues sensacions iniciàtiques sobre el seu entorn i fixar-los de manera no raonada ( la fe, la superstició), s'ha convertit en l'obstacle, precisament per la negació del pensament, perquè la humanitat puga assolir un nivell adient de respecte entre els seus components, què seria la conseqüència lògica de la nostra pròpia natura social, sent imprescindible la seua superació per esdevenir una societat de persones. És probablement a la base de tots els nostres problemes actuals, no haver estat capaços de superar la visió inercial de l'entorn expressada en les nostres conviccions religioses.
    Realment a hores d'ara l'evolució cognitiva del simi humà se situa en el llindar de la seua prehistòria sent incapaç, encara, de trencar amb la inèrcia primitiva.
    El següent estadi d'aquesta evolució implicarà la superació d'aquesta fase iniciàtica de supersticions religioses, assolint un nivell de capacitat cognitiva que farà que el pensament tinga ressò a les nostres vides. És imprescindible superar la religió per aconseguir una societat basada en el coneixement i en les nostres millors qualitats. És imprescindible superar la religió per poder conèixer-nos millor i per tant ser capaços de respectar-nos entre nosaltres i aconseguir una societat en què les guerres i la misèria produiran una repugnància tan gran, per la seua pròpia absurditat i estupidesa, que es faran inviables, una societat d'éssers humans amb capacitat cognitiva.
    Per això és fa tan difícil avançar en la millora de la societat d'una forma lògica i moderna, quan encara tenim Déus i religions, mostra inequívoca del nostre primitivisme inicial encara viu.

Xavi el fusteret -13-08-08

opineu

 

 

SREBRENICA

    A Sèrbia ha estat detingut un dels majors assassins de l'època recent, Radovan Karadzic.
    Aquest animal va ser el responsable de la massacre de 8.000 bosnians a Srebrenica, amb el seu lloctinent Ratko Mladic encara lliure, massacre especialment dolorosa ocorreguda impunement davant la presència dels cascos blaus de l'ONU, i de 12.000 més al setge de Sarajevo, allà per l'any 1995.
    Per molts diners que gastem en educació sempre existiran aquest éssers deformats i dements, però el que sí que podem aconseguir, és que mai tinguen el comandament de cap força creada per aquesta societat per mantenir l'equilibri. Perquè, precisament això, és el que representa l'aberració d'aquesta situació, no ja la seua inevitable existència, sinó més aviat el fet que aquests monstres puguen tenir sota la seua responsabilitat forces que lògicament només haurien d'estar per la defensa de la pau, i no per la creació d'enfrontaments i guerres, com ara.

    Però el que representa una gran derrota per la humanitat és que, mentre els bosnians expressen la seua alegria per la detenció, els serbobosnians continuen considerant-lo un heroi. Un heroi per que va massacrar gent amb una religió diferent, d'una nació diferent, amb una llengua diferent, com si les diferències creades tras segles d'evolució foren una amenaça per algú, en lloc de la nostra millor riquesa per al futur.
    Aquesta humanitat hauria de vessar llàgrimes de sang al sentir que encara avui en dia som capaços de justificar qualsevol cosa que es faça defensant, teòricament, els nostres interessos, encara que siguen coses tan aberrants i brutals com aquestes. ( Com quan algú ens diu que inicia una guerra, vol dir massacrar gent, per que ens coste més barata la benzina).
És que aquesta gent no s'emociona quan veu el somriure d'un nen? No s'entusiasmen quan veuen una mar brava plena de força i vida? És que no tremolen quan veuen algú que es preocupa pels altres? No vibren amb la bellesa d'un cos nu i amb el plaer del bon sexe? No senten la passió de contemplar un cel ple d'estrelles? És que la vida no els emociona fins al punt de repudiar tot allò que va en contra?
    L'alegria de la seua detenció és la de saber que aquesta gentola no podrà tornar a fer el mateix, però no puc deixar de sentir la tristor de saber que aquella gent massacrada, no podrà mai més tornar a mirar al cel i somriure de nou. Tots plegats hem d'acabar amb això, començant per no defensar mai a aquells que sota l'excusa dels nostres interessos, són capaços de generar aquestes aberracions.
    L'única solució, com sempre, només pot venir de l'extensió del coneixement i la cultura, perquè fins als odis més profunds i més arrelats al nostre interior, estimulats per interessos que no són els nostres, poden ser destruïts quan ens coneixem a fons. No es pot odiar allò que es coneix bé. No es pot odiar ningú quan deixen de ser estadístiques i els coneixem directament, com éssers vius que formen part de la nostra mateixa realitat, que formen part de nosaltres mateixos.

Xavi el fusteret.-22-07-08

opineu

 

 

EL DESERTOR

    Si n'hi ha una figura repudiada i vilipendiada per la nostra societat és la del desertor, súmmum del traïdor i covard. Però per ser justos hauríem d'analitzar què significa realment aquest concepte, en contraposició a l'heroi i valent.
    Com veiem a la natura, la majoria dels enfrontaments entre mascles solen acabar en una petita envestida i prou, demostrant que en aquests casos la valentia consisteix en aguantar, un segon més que l'adversari, la postura del valent. Com ens han ensenyat els historiadors, la majoria de les valuoses batalles ocorregudes, eren en la majoria dels casos pura presència dels cavallers guerrers que intimidaven qualsevol resistència. De fet, si ho pensem, el valent és aquell que creu que guanyarà, i quan no ho creu es retira ( si no ho fes així seria un estúpid). El covard seria aquell que creu que sempre perdrà.
    Però a banda de totes aquestes consideracions el que és cert és que les guerres, que només són una forma de depredació de recursos per part de les classes dirigents, doncs totes han estat muntades per aconseguir aquests rendiments econòmics incloent el sacrifici de vides de la població del propi país que també són depredats per aquesta classe dirigent, acaben sent una de les formes més indecents d'engany i estafa de la pròpia població.
    Les excuses sempre han estat sublimes: les Croades eren per recuperar els territoris sagrats ( sagrats perquè va viure un personatge llegenda que ni tan sols va existir realment); les Guerres Mundials per acabar amb un enemic que havia estat previament client de magnífics negocis armamentístics per part dels nostres insignes governs (bancaris, polítics, militars....); i les recents, i més fàcilment detectables, descomunals interessos econòmics de les guerres del Golf ( o dels "golfos"?). ( Diuen que caldria empresonar als que promouen guerres il·legals, però el que caldria fer és empresonar a qualsevol que haja promogut qualsevol guerra ).
    Per tant, tot i que ens venen la burra que la guerra és per defensar el país, el cert és que sempre veiem com acaben per ser els invasors en lloc dels envaïts ( encara que aquesta sol ser l'excusa contraria). I si les guerres sempre són un desastre inútil per la població, l'única opció possible seria, com fa el valent quan no té opcions de guanyar ( i també el covard), no participar, desertar.
    A la fi l'única opció lògica, intel·ligent i pràctica, en qualsevol guerra, és desertar, i si tots forem desertors les guerres serien impossibles. Això sí, quan ens tornen a ficar en alguna altra guerra, aconseguiran que oblidem tot això i pensem que si desertem abandonem als nostres, però com hem vist, al desertar és quan veritablement defensem als nostres. Perquè no hi ha hagut, hi ha, ni hi haurà mai, cap objectiu de cap guerra que valga una sola vida humana.
    Si volem acabar amb aquesta societat de simis depredadors, comencem per desertar de tot allò que ens converteix en salvatges. Siguem valents com el desertor, que pot ser no va poder suportar tanta insignificança cerebral, i va jugar-se la vida per no voler acabar amb la vida dels altres.

Xavi el fusteret.-14-07-08

opineu

 

 

FILOSOFIA

    Realment si hi ha alguna cosa que ens rescate de la més vulgar animalitat, és la nostra capacitat per ser conscients de la nostra realitat i mitjançant el pensament tractar de canviar-la. Això no vol dir, evidentment que no siguem conscients alhora de les limitacions en quant a la nostra capacitat per influir en l'entorn i aconseguir algun tipus de canvi.
    Aquí m'agradaria fer-ne un petit aclariment doncs, tot i el que acabe de dir, realment el pensament més que canviar la situació el que fa més aviat, quan la nostra realitat interior està canviant, és mostrar aquest canvi. És cert que la convicció en els nostres pensaments poden acabar per modificar els nostres sentiments, la nostra autèntica realitat, però en una mesura molt petita al llarg de les nostres vides. Per tant aplicar les nostres idees acaba sent la millor forma d'adaptar-se als canvis que s'hi estan produint.
    Sovint quan algú ens vol menystenir les nostres idees, sol dir "ah bo, això és filosofia", volent confondre les idees amb projectes impossibles incapaços d'aplicació real i per tant sense capacitat de convertir-se en realitats. Solen ser individuus que alguna volta van tenir ideals però que la seua incapacitat per dur-los endavant i sobre tot per comprendre determinades situacions que impossibiliten la concreció, van fer que acabaren per confondre això amb que siga impossible de forma permanent.
Òbviament en una societat com la nostra, on han començat a multiplicar-se els anuncis publicitaris que fan servir la filosofia per convéncer-nos de la idoneïtat de comprar tal o qual cotxe o promocionar una companyia elèctrica que l'únic que vol és apujar-nos les tarifes, se'ns fa difícil recuperar el sentit real del pensament amb la convicció que si som capaços de pensar en una idea vol dir que realment està començant a existir. Perquè quan en una societat la majoria dels seus individuus comparteixen una convicció sobre la necessitat de canvi en algun aspecte de les seues vides, aquest comença a fer-se realitat.
    Fins i tot a nivell acadèmic veiem com hi ha un cert desprestigi per la matèria, quan hauríem de recordar que la filosofia és la base de la ciència, doncs qualsevol científic, ans d'encetar la seua recerca, necessita inexorablement establir per mitjà del seu pensament uns criteris de destinació de la seua tasca investigadora, sense els quals no sabria orientar els seus estudis. Per tant, qualsevol científic que ha resolt alguns dels enigmes del coneixement, ha necessitat previament de la seua filosofia. Perquè, a la fi, la ciència és allò que ens permet demostrar allò que previament havíem imaginat.
    I és que, per damunt de tot, la filosofia no és més que imaginació, i què serien les nostres vides sinó forem capaços d'imaginar alguna cosa millor i , tractant d'aconseguir-ho, treure el millor de nosaltres.
    Quan observem com a la nostra societat els elements més depredadors i depravats són els que imposen la seua llei, només un canvi de mentalitat global que ens faça capaços d'aplicar les nostres idees sobre les nostres vides, esdevé l'única possibilitat d'autèntica millora social. Vol dir quan siguem capaços d'aconseguir que el nostre pensament, la nostra filosofia, s'aplique a les nostres vides. Deixar de ser animals irracionals, per començar a ser persones.

Xavi el fusteret- 03-07-08

opineu

 

 

NAZISME LINGÜÍSTIC

    Una de les situacions que sempre m'han impactat més, era el silenci de les classes intel·lectuals espanyoles que callaven quan el franquisme, seguint la tradició de dos segles dels borbons, reprimia i exterminava la nostra llengua, el català.
    Diumenge passat això ha canviat. Un grup d'intel·lectuals espanyols , entre els que s'havien colat "catalans" com Albert Boadella i Arcadi Espada, per fi han deixat clara la seua postura: cal donar prioritat absoluta a l'espanyol i eliminar qualsevol dret d'igualtat amb la resta de llengües de l'Estat. Vol dir exactament allò que pensava Franco i que va aplicar amb ma ferma durant quasi 40 anys. Per tant sembla, en principi, que el pensament de la dictadura és el mateix que mou a aquesta intel·lectualitat moderna i avançada d'Espanya. (¡¡¡Ah!!! que orgullós se sentiria el dictador si alçara el cap i trobara aquest magnífic exemple de tardans i mediocres deixebles que per fi han assolit les seues posicions.)
    Si la intel·lectualitat d'un país troba que la modernitat i el progrés consisteix en prioritzar una característica en detriment de les altres, vol dir ha assumit que el progrés no passa per la riquesa de les varietats, com a la natura, sinó més aviat per l'eliminació d'aquestes diferències i per tant per l'homogeneïtzació de la població. Aquí també coincideixen amb la previsió d'Orwell al seu llibre "1984", previsió que ell mateix escriptor repudiava.
    El triomf de les formes més arcaiques de poder, sempre s'ha produït amb el manteniment de la població en la més brutal ignorància, i quan aquesta arriba a les seues classes intel·lectuals, la solució esdevé impossible. Perquè el major èxit de qualsevol dictadura és aconseguir que la seua infame opressió, no només reste impune, sinó que a més a més semble que mai es va produir.
    Un dels petits avenços que es van aconseguir durant la transició, era el reconeixement que calia fer un esforç especial per destruir els efectes de la repressió lingüística de la dictadura, tractant de recompondre la situació normal d'aquestes llengües malmesses, per recuperar una riquesa de tots. Òbviament el poder d'aleshores va pensar que mantenint el control del mitjans de comunicació especialment, aconseguirien, com sembla que ho estan fent, que aquesta xicoteta cessió acabara per ser eliminada.
    No m'acabe de creure que tots pensen igual, però el cert és que una part significativa de la intel·lectualitat espanyola, per fi, ha parlat ( i "l'altra" no parla mai ¿?). Existiran intel·lectuals espanyols que hi pensen el contrari? Què hi ha algú?

Xavi el fusteret - 25-06-08

opineu

 

ELS NEODEMÒCRATES

 

    Estem patint una nova plaga bíblica, els il·luminats pel nou concepte democràtic, els informadors de la democràcia nova. Aquests adalils de les noves formes del feixisme il·lustrat, sovint ens il·luminen amb els seus comentaris que s'alcen sobre la comuna ignorància de tots nosaltres.
    Fa anys, a aquest tipus d'imitació de periodistes, els haurien anomenat comissaris polítics, però a hores d'ara hi són els dipositaris de la realitat democràtica dels nostres dies. Gent absurda i incongruent que el mateix lloen un "autèntic demòcrata", com Fraga Iribarne ministre de Franco per la gràcia de Déu, que ens exalcen la lloable actuació de les forces de seguretat, que tot i ser actualment denunciades per organismes tan "terroristes" com Amnistia Internacional, que continua detectant tortures habituals a les comissaries espanyoles, ho oculten tot baix l'interés gloriós de l'Espanya hereva de la tradició feixista dels borbons. Però clar això són intoxicacions dels terroristes, rojos i masons. ¿? ( Això em sona d'alguna cosa però ara no acabe de recordar-me'n).
    Malauradament sembla que els pitjors temors sobre la incapacitat d'evolució democràtica d'un estat continuació de la terrible realitat franquista, confirmen el que tots sabíem, perquè mai no es podrà aconseguir res renunciant a una autèntic canvi democràtic i soterrant-se en l'engany d'una transició que no reconeix la legalitat vigent que els terroristes van destruir.
    Mentre a Euskadi s'han conculcat tots els sistemes bàsics de la democràcia, fins i tot tancant mitjans de comunicació com Egunkaria amb l'única culpa de ser editat en euskera i culminant en el procés 18/98 on amb una mesura sense precedents van engarjolar als acusats ans d'emetres la sentència, amb l'excusa d'ETA, aquests han acabant aconseguint que l'acció-reacció els acabe per justificar, quan van començar matant a Carrero encetant un camí sense marxa enrere i que acabava per donar la raó als feixistes que volien combatre. Al remat, terroristes contra terroristes en un joc sense fi, que els acaba per justificar a tots dos.
    I per damunt de tot aquest món de l'absurd, els neodemòcrates, una barreja on capien des d'antics demòcrates ara reconvertits en periodistes defensors a ultrança de la "una grande y libre"; alcaldes com el d'Alacant que exigeixen firmes per retirar la designació de fill ( de puta?) predilecte a Franco; constitucions que basen la unitat de l'estat en la "democràtica" força militar de l'exèrcit; partits demòcrates de tota la vida que continuen sense condemnar la dictadura; i per descomptat caps d'estat col·locats per Franco i que encara hi són.
"Habia una vez, (tataratataratá) un circo............".

Xavi el fusteret -12-06-08

opineu

 

L'OR NEGRE

    Assistim bocabadats a l'escalada del preu més espectacular d'allò que al seu dia s'anomenà l'or negre, el petroli, i que ha superat totes les previsions possibles, fins i tot les d'antigues crisis com l'emblemàtica del 73, deixant-nos el dubte de les autèntiques repercussions d'aquest brutal encariment.
    Fa no massa temps, escoltaven al ministre espanyol d'economia, originari del Baix Vinalopó Sr. Solbes, dir que els pressupostos s'havien fet comptant amb un barril de petroli a 40 dòlars, però què, en una mostra de capacitat per a la previsió econòmica ( té la disculpa que en economia fins i tot els premis nobels s'enganyen, doncs és un sistema basat en les relacions de poder i no pas en la realitat del mercat), tornaria a baixar a uns nivells més raonables.
    En l'anomenada crisi del 73, aquest encariment del preu és el què va provocar, ens van dir, una situació de col·lapse econòmic sense precedents. En canvi ara, tot i que anem cap a un fortíssim ajust, després del cicle positiu més llarg que es recorda del sistema econòmic, hauríem d'estar, si són veritat aquelles justificacions, pràcticament en fallida total.
    Tot això s'emmarca dins d'un intent, per part de les autoritats econòmiques mundials, en fer-nos creure que l'actual sistema econòmic es basa en la realitat productiva. Però només cal observar atentament els seus components i podrem comprovar que els seus productors primaris, el sector primari, sempre i quasi constantment és el què menys rendible resulta, quan és imprescindible per que funcione el sistema. En canvi els especuladors, què des de les seues atalaies borsàries resituen el comerç mundial, són els autèntics beneficiats. I tot això és possible perquè, òbviament, el sistema capitalista no es basa en la capacitat de treball, com ens volen fer creure, sinó com el seu nom indica, en la quantitat de diners previs que es tenen. Per això, en aquest sistema, és més important els fluxos de capital moguts amb l'especulació del preu del petroli, que amb la producció real. Com sempre els rics viuen com Déus i els pobres viuen per a treballar.
    I per poder comprendre exactament tot plegat, caldria tenir més informació sobre els moviments reals d'aquest sistema. Per què clar, com pot ser que occident patisca una forta crisi quan puja el preu del petroli, si EE.UU. posseeix les majors reserves mundials, entre les que té directament i les que controla dels països en els que ha col·locat governs "amics", sense comptar els barrils de petroli que eixen cada dia de l'Iraq i que oficialment no existeixen doncs absolutament ningú en parla ni eixen en cap informació, i per tant cada volta que puja el preu són més rics ? ( ¡¡¡ tot un xollo !!!, vas fent guerres, et quedes el petroli, provocant un augment del preu, i guanyes una "fotressà" de diners. Això sí els teus conciutadans patiran, però bé, per a què estan els ciutadans si no els fem patir una mica, imitant al seu Déu jueu quan va crear als humans per posar-los a prova). És una crisi real o només una nova forma d'aconseguir més rendiments i fer-los passar per legals?.
    Aquest meravellós sistema econòmic depredatiu, que diuen s'ha demostrat que és l'únic que som capaços d'inventar, ens situa en la nostra autèntica realitat actual. Com va dir un taxista, "unos joden y otros miran". I com podria dir Murphy, "no vos queixeu que encara no ens deixaran ni mirar".

Xavi el fusteret - 02-06-08

opineu

 

BOMBES

 

          Aquests dies hem conegut l'intent, per part d'algunes associacions, de promoure la prohibició de les bombes de "ramell". Tot i estar d'acord, sorprén que es puga demanar que es prohibisquen aquestes i, a la vegada, no exigir que s'acabe amb totes les bombes, siguen del tipus que siguen.
          Tots coneixem la, sembla què, infinita capacitat del gènere humà per la crueltat autodestructiva, però sincerament a hores d'ara, m'impacta que es puga discutir sobre l'eliminació d'una classe de bombes sense plantejar-se l'eliminació definitiva de totes elles. Vol dir som capaços de prohibir un tipus, i per tant, continuar autoritzant tots els altres.
          Cal recordar, que l'essència mateixa de les bombes, és que estan fetes per ser llançades damunt de persones. Aquests enginys cim de la tecnologia humana, són concebuts, dissenyats i construïts, per ser llançats damunt de persones. Si realment forem tan avançats i evolucionats com anem diem per ahí, aquesta simple idea ens hauria de repugnar, i la seua plasmació real ens hauria d'avergonyir. Per això, tot i que òbviament hi estem d'acord, el fet que es plantege prohibir les bombes de "ramell", ens recorda que seguim permetent les altres bombes.
          Fins i tot, quan algú ens tracta de convéncer sobre la necessitat d'alguna guerra, oblidem sovint que aquest "mal menor" consisteix en llançar bombes damunt de persones. Llançar quilos de ferralla, i productes químics o radiactius, que esclaten en milers de trossos que s'escampen travessant, esgarrant i destrossant els cossos i les vides de les persones que hi són a sota. Només un imbècil pot dir que això es pot fer per bé de la humanitat.
          Pot ser, algun dia, serà impensable que qualsevol solució a qualsevol problema, puga incloure la repugnant idea de llançar bombes damunt de persones. Pot ser, algun dia, deixarem de ser estúpids animals i assolirem per fi la capacitat de ser-ne éssers humans.

 

COMUNIONS

És curiós com determinats conceptes primitius, com ara la comunió, basada en l'esotèric concepte de l'ús de raó, encara sobreviuen als nostres dies.
    Antigament la religió se sostenia sobre la base de la por, és a dir ningú entenia res, impossible entendre res irreal només podem entendre coses reals, però com ho explicaven "tios" amb barnús negre amb pinta de saber-ne molt i ens amenaçaven amb l'infern, per si de cas, tothom era creient. Però sorprenentment, avui en dia quan comencem a lliurar-nos de la por, continuem fent accions religioses, de forma inercial. Si li preguntem a la majoria de pares que porten als seus fills a l'escorxador ideològic de la religió, ens diuen que ells no creuen però els seus fills hi volen. El que caldria preguntar a aquests pares, si els anys que van perdre ells en lliurar-se de les repressions de la religió, no els obliguen davant els seus fills a evitar-los aquestes mentides.
    Per què clar, es pot dir que els xiquets d'ara no s'ho creuen i totes aquestes justificacions, però si ningú s'ho creu, ni els pares ni els fills, que sentit pot tenir enviar als nostres fills a uns "tios" que els diran que són culpables d'alguna cosa i que han de demanar perdó per això que ningú sap que és? Que en lloc d'encomanar-los la il·lusió per viure i per respectar-se a si mateixos, i per tant ser capaços de respectar als altres, els continuen dient que són pecadors culpables?
    Clar, oblidem la "fe"¿?. Però jo us demanaria que quan trobeu un creient, (per descomptat no li pregunteu als frares doncs ells ja saben que la seua religió es mentida després d'anys de reflexió encara que ara ja és massa tard per acceptar-ho), li pregunteu unes simples preguntes per aclarir allò del que estem parlant:
    Com és possible que un ésser superior, intel·ligent i bo li servisca d'alguna cosa que una persona pregue davant d'ell repetint una serie d'oracions prefixades, que ni tan sols ha escrit ell?
    Com és possible que a un ésser superior, intel·ligent i bo, accepte com bondat allò que es fa per guanyar el cel?
    Com és possible que un ésser superior, intel·ligent i bo considere que la Verge és santa per no fer sexe, és a dir el sistema creat per ell mateix per a la perpetuació de les seues pròpies creacions? Vol dir que allò que ens obliga a nosaltres no es bo per ell? Vol dir ens considera, sent la seua pròpia creació, una merda repugnant i lliscosa impròpia d'ell, quan l'únic que fem es allò que ell ens ha condemnat a fer?
    Com és possible que el principi del mal, anomenat Satanàs, triara allò pitjor per ell en lloc del millor que evidentment era el seu Déu al qual coneixia perfectament? Aquest "tio" estava centrat o era el tonto del cel que el va crear per jugar a Déus?
    I sobre tot, com és possible que un ésser superior intel·ligent i bo necessite que els pobres xiquets els disfressen de mariners o pastís de merengue, a canvi de regals, sense tenir ni idea del que significa realment, doncs ningú ho sap perquè el concepte d'ús de raó és d'aquells inventats que ni el Papa entén, i això li servisca per classificar als nens en salvables o insalvables?
    Perquè portem als nostres fills i els deixem a les urpes d'aquesta colla de depredadors de la societat, pares de totes les batalles, enfrontaments i mentides que en patit al llarg de la nostra història, que els ompliran de pors i automenyspreu, considerant-los uns pecadors en lloc de la nostra major il·lusió i esperança, i el millor regal de les nostres vides?
    Però, damunt de tot, el que hauríem de preguntar-nos és, com és possible que li fem això als nostre fills, només per inèrcia? El nostre amor etern per ells, no hauria d'eliminar qualsevol estúpida inèrcia, especialment les què van en contra de la seua pròpia felicitat i dignitat com a persones?

Xavi el fusteret - 21-05-08

opineu

 

 

AUTONOMIA VERSUS INDEPENDÈNCIA

 

     A l'any 75 els polítics que tenien l'obligació de gestionar l'estat després de la mort del terrorista Franco, van decidir que l'única manera de frenar les aspiracions nacionals de catalans i bascos era creant unes estructures, anomenades autonomies, que si bé al principi semblaven autèntiques entitats de gestió política, acabaren per ser pures descentralitzacions administratives.
    El més greu de tot això és que òbviament els que ho van fer no tenien cap convicció en aquest assumpte, i per tant lluny de crear estructures eficients que possibilitaren millores tangibles pels ciutadans, van crear unes estructures duplicades, que augmentaven els costos i no milloraven l'eficàcia.
    Al segle XXI comença a ser evident per la majoria, que les estructures polítiques descentralitzades són molt més eficients, EE.UU., Alemanya, Suïssa, Canada, etc., però el que alguns no veuen clar encara, és que aquesta divisió de poders en països on hi ha realitats nacionals i culturals diferents, siga un dret.
Però per entendre aquests tipus de processos hauríem d'observar casos ja produïts. Per una banda tenim el cas Suís com a mostra d'organització correcta i eficient alhora que totalment respectuosa amb les varietats culturals i polítiques dels seus territoris, probablement perquè en aquest cas la partícula "seus" no existeix i els territoris no són considerats pas com una possessió sinó com una realitat amb dret a la seua llibertat. Seria una nació creada com una veritable unió, sota el respecte igualitari entre les comunitats que la formen.
    A l'altre costat tenim casos com ara Iugoslàvia. En aquest cas la dictadura comunista de Tito, emparat per l'URSS, havia sotmés als pobles que la formaven a una fèrria unitat. Ens trobàvem en un estat amb diferents realitats nacionals però que teòricament hi havia una sola oficialment, que suposadament representava a tots, però que a la pràctica, ser iugoslau volia dir ser serbi (vos sona?). No era una unió, era una imposició d'uns sobre els altres. Però després de l'esfondrament del bloc de l'Est hi va haver una explosió de desig de llibertat, que va produir una reacció Sèrbia en contra provocant l'enfrontament militar. I en aquests casos caldria preguntar-se, van ser els croats que volien ser croats, o van ser els serbis que volien que els croats foren iugoslaus/serbis? Els responsables dels enfrontaments són els que volen ser ells mateixos a sa casa, o els que volen dir als altres el que han de ser? És el desig de llibertat el que crea l'enfrontament o el desig de dominació dels que no volen que els altres siguen lliures, per seguir aprofitant-se d'ells?
    Al nostre cas podem parlar d'antecedents, fins i tot a l'Edat Mitjana, doncs l'antiga Corona d'Aragó disposava d'una organització que podríem considerar com un precedent dels sistemes federals, on cada regne conservava la seua sobirania. I probablement tot això és possible perquè encara que hem patit la invasió d'altres cultures, el poble autèntic, aquell que roman baix totes les formes de dominació organitzada, sempre hem estat units des de fa segles, fins i tot des de l'existència dels pobles íbers, quan es parla de divisions sobre llengua comuna i costums semblants, els actuals pobles de parla catalana, el Principat, Ses Illes i el País Valencià, ja romaníem junts.
És la terra i la mar que es manifesten en totes les seues formes de vida, l'autèntica realitat que evoluciona i que és la millor base per construir de cara al futur.
L'autonomia és per als que formen part d'alguna cosa, no pas per als que hem estat exclosos d'una realitat que no és la nostra, i que actualment és la realitat que van imposar els assassins de Franco.
    Avui 25 d'abril, aniversari de la pèrdua dels nostres drets com a poble lliure, continua sent bon moment per optar per la llibertat.

Xavi el fusteret. 25-04-08

opineu

 

 

L'OBJECTIU DEMOCRÀTIC

    Des de fa més de 250 anys existeix a les nostres societats l'intent d'aconseguir un sistema polític que expresse i plasme la realitat social què, com bé sabem, és el producte de tots els esforços individuals dels seus components. Dit d'una altra manera portem més de 250 anys intentant aconseguir la democràcia, doncs si la societat és el resultat de tots plegats, les seues decisions i els seus rendiments haurien de ser compartits per tots.
    Però aquest intent topa invariablement amb les àrees de poder establert al llarg dels segles, que fan que els privilegis assolits per unes minories, normalment producte de guerres i imposicions, condicionen de forma inevitable els intents de democràcia real. A aquest intent reiterat, i encara inútil, el podem anomenar l'objectiu democràtic.
És per això que tan sovint trobem situacions que ens desesperen per la manca d'autèntica democràcia, veient com fins i tot els que sempre s'han destacat per la seua vocació més antidemocràtica, acaben sent els més votats. Són també els que millor solen acceptar l'economia de mercat, aquella que es fa únicament en funció dels rendiments econòmics i no pas dels drets més bàsics de la gent, i que condicionant els mitjans de comunicació, que només els poden tindre gent del seu nivell econòmic, els és suficient per perllongar-se al poder.
És cert que el dret més bàsic és poder disposar dels recursos per viure correctament, però per això bastaria amb un repartiment de la riquesa en funció de l'esforç que cadascú hi aporta, i no en funció dels diners que previament en tenen, com al sistema actual. Aquest sistema irreal que valora d'una forma insignificant l'esforç d'una persona que treballa 8 hores al dia, sovint amb feines prou desagraïdes, i multiplica els beneficis del que fa el desmesurat esforç de seure amb el seu assessor financer, per aconseguir brutals rendiments sense pegar ni brot. Produint absurditats com que el president del banc més important del món, l'UBS, haja estat nomenat millor financer de Suïssa el 2005, 2006 i 2007 i ara haja tingut al primer trimestre unes pèrdues de 7.648 milions d'euros. Era tan bon financer, o és tan burro, o cap de les dues coses? ( ¡¡¡El que hauríem donat molts empresaris per disposar d'una infinitesimal part d'aquests recursos per fer empreses de trellat!!! ).
     Per tant, podríem dir, que el sistema capitalista que afavoreix els rendiments econòmics com l'única variable important del sistema, impedeix que a qualsevol aspecte de la nostra societat, el sentit democràtic, aquell que defensa el respecte per la societat en conjunt, per les persones i pels seus drets humans, tinga a la fi cap ressò.
     Tot plegat ens demostra que si algun dia volem assolir un autèntic sistema democràtic, hauríem de començar per ser capaços de crear un sistema econòmic que promocione l'esforç real de cadascú i anul·le la depredació dels propietaris del capital sobre aquests esforços. El capitalisme és incompatible amb la democràcia.
Encara que el desencís a voltes s'apodere dels nostres millors desitjos, cal seguir intentant-ho.

Xavi el fusteret - 02-04-08

opineu

 

EL VOT IN"ÚTIL" III

 

    De nou tornem al mateix escenari on ens mouen des de fa trenta anys. Uns ens diuen que amb ells viurem millor. Els altres diuen el mateix.
    Com diuen els meus amics he de baixar del món de les idees, on la consideració per les persones és el principal objectiu, i he de ser pragmàtic. Bé, doncs amb pragmatisme només podem parlar de finançament. I és curiós per que en totes les llistes d'aportació de diners a l'estat dels diferents territoris, és a dir aquells que donen més del que reben, sempre apareixem els mateixos: ses Illes Balears, el Principat de Catalunya i el País Valencià.( i Madrit, ja,ja,ja....)
    Per tant, en eixe món pragmàtic, resulta que sempre som els mateixos els que fem el "primo" aportant a la resta molt més del que rebem. En un món pragmàtic o bé el clima ens idiotitza o bé han aconseguit col·locar-nos la idea que suportar constantment la solidaritat de tots és l'única possibilitat raonable, encara que tantes voltes acabem per patir la manca de reinversió estatal que ens impedeix respondre correctament als nostres problemes.
    En un món pragmàtic el primer que caldria fer per poder ser solidari, és assegurar-se què amb els rendiments econòmics produïts per nosaltres podem donar solució als nostres problemes, per poder seguir produïnt en les millors condicions i poder seguir sent solidaris.
    Curiosament al ser pragmàtic he arribat a la mateixa conclusió, pot ser per que si les idees són correctes i es basen en el respecte pels altres, sempre acaben per ser la forma més pragmàtica d'afrontar la vida.
    Mentre els de ponent ens diuen el mateix, pot ser arriba l'hora que confiem més en els nostres partits, aquells que no enviarien els nostres diners cap a ponent fins que no assegurem la vida dels nostres ciutadans, els que sempre han viscut aquí i els que han vingut de fora a guanyar-se la vida.

Xavi el fusteret-05-03-08

opineu

 

EL DRET A DECIDIR

    El Dret a Decidir és una forma d'esmentar el dret d'autodeterminació dels pobles, dret a decidir per si mateixos, sense que això supose neguitejar les actituds de ningú. Al Principat, i ara també a Ses Illes, s'està organitzant una plataforma que impulse la possibilitat de convocar referèndums pels nostres Governs, és a dir, que siga el poble que decidisca directament sobre el seu futur, vol dir democràcia, dret reconegut per tots els organismes internacionals, començant per l'ONU, com a dret humà inqüestionable.
    Acció Cultural del País Valencià va organitzar unes jornades a València per parlar del Dret a Decidir. Vam rebre la visita de Bernat Joan, antic eurodiputat d'Esquerra Republicana per Ses Illes, testimoni privilegiat de processos d'autodeterminació ocorreguts als últims anys a Europa; Xavier Solano, assessor del SNP (Partit Nacionalista Escocés), partit impulsor de la independència escocesa; i la Mònica Sabata dirigent de la Plataforma pel Dret a Decidir del Principat de Catalunya. Malauradament no vam poder gaudir de les paraules d'Alfons Tena per malaltia, vocal del Poder Judicial que, coneixedor dels interiors dels mecanismes de l'Estat, denuncia la seua falta de rigor democràtic, i actualment n'és un dels promotors de Sobirania i Progrés, que junt amb els de Dret a Decidir, volen impulsar totes aquestes demandes des d'un punt de vista totalment legal, fent que els seus resultats democràtics siguen respectats pels poders polítics.
    El deliciós parlament d'en Bernat Joan ens descobrí els "intringulis" dels últims processos d'aquest tipus a Europa, plens de fets molt curiosos sobre l'esforç de determinats poders per frenar el democràtic desig dels pobles per la seua llibertat, i ens recordà com s'observa a tot el món que els principals indicadors de benestar social sempre es donen en països petits i no pas en grans concentracions estatals.
    Xavier Solano, nascut al Principat però assessor del SNP, ens deia que aquest procés, els escocesos l'han encetat basant-se únicament en la rendibilitat econòmica de la independència, i no pas en qüestions culturals, doncs a Escòcia la identitat dels escocesos mai ha estat qüestionada. En un descans vaig tindre l'oportunitat de parlar personalment amb ell per interessar-me per la seua dedicació al partit escocés, i em va dir que allà dalt totes les activitats dels partits són absolutament públiques, i per exemple la seua participació es va fer per mitjà d'un anunci públic d'oferta laboral per ser assessor del partit. En una curta però interessant xarrada, li vaig comentar que per mi el que feia singular al cas escocés es que per primera vegada es feia en un país amb llarga tradició democràtica i sense les dificultats d'un estat post-dictadura i en enderroc com en altres països. També li vaig preguntar que si el procés era únicament econòmic hi hauria el perill que acabaríem per fer societats exclusivament basades en els diners i no pas en la integració i l'equilibri de les seues realitats. Però clar allà dalt ningú qüestiona la realitat escocesa, i va acabar reconeixent que per ell, els valencians que encara lluiten, són els autèntics Bravehearts de la lluita democràtica.
    Finalment la Mònica Sabata ens va encomanar la il·lusió de lluitar en defensa dels drets democràtics més bàsics de qualsevol poble des de la mateixa societat civil, sense esperar que els polítics ho facen tot. Tota una dona, exemple de força i decisió.
    Tot plegat ens demostra que una vegada integrats a Europa, i que per tant ja no cal unir-se en grans estats per defensar-se d'agressions exteriors, més que mai les nostres estructures socials han de respondre a les nostres realitats més autèntiques per construir societats més integrades i més lliures, que ens donen qualitat de vida i també poder econòmic, doncs si com defensem volem que la realitat social i cultural siga la que estructure la nostra realitat política, òbviament aquesta ens farà ser més eficients i per tant amb més capacitat de generar riquesa. Ara que es compleixen 800 anys del naixement d'en Jaume I, durant el regnat del qual tots els pobles de la nostra terra mediterrània ens vam unir en una sola nació, es bon moment per plantejar-se quin tipus de societat volem de cara al futur.

Xavi el fusteret.04-02-08

opineu

 

 

EL "TIO" PENYA, PESCADOR DE CINGLE

    Un dissabte de gener, eixim per la bocana del port de Xàbia, embarcats al "Toga", el preciós veler d'en Batit, quan el vent de mestral comença a bufar fort, fent que només et trobes a la mar gent que l'estima molt.
    El patró em deixa governar el timó, el que em permet sentir la noblesa del vaixell, surant per la mar sense deixar que l'onatge el destorbe.
    Posem rumb al Cap Prim i el nostre il·lustre passatger, el "tio" Pepe Penya, un dels constructors de les pesqueres de cingle, entramats de cordes, escales i canyissos que els permetien pescar als penya-segats de la costa de Xàbia i el Poble Nou, ens conta algunes anècdotes dels seus temps de pescador, mentre assaborim un té ben calent que ens cau de meravella.
    Només passar el Cap d'en Martí apareix davant nosaltres l'illa del Portitxol, plena de gavines una mica esvalotades. Els seus gemecs ens donen la benvinguda. El vent fa bullir la mar, i les seues ratxes cada colp es noten més. De sobte, només passar l'illa, una forta ratxa ens col·loca dempeus damunt la borda de babord agafats a la regala d'estribord. Un bon ensurt que ens recorda que hi som a la mar un dia de fort mestral, tot i que el noble "Toga" vira al vent, impedint que acabem tots a l'aigua. La mare mar ens acura i de tant en tant ens avisa per que fem bondat. ¡¡ I es posa tan bonica !!.
    Batit agafa el timó, preveient possibles problemes, i només passar el Cap Negre una nova ratxa ens torna a penjar de la borda d'estribord. És el moment de reduir vela-me'n i prendres la travessia amb molta més calma. A més a més el nostre principal objectiu, contrastar dades de les pesqueres amb Pepe Penya, ens recomana anar espaiet. I com ell ens recorda "amb mestral, ni peix ni pardal".
    L'amic Jake, que esta fent un recull de dades sobre les pesqueres, comença a preguntar-li coses de les que anem passant pel costat. Noms dels valents que van fer possible aquesta forma tan arriscada de guanyar-se la vida, mentre passem per l'escull del Cap Negre, i comentem les coses que hem trobat en immersions fetes al seu fons.
    Som davant de la impressionant mola de pedra del Cap de la Nau, i ens adrecem cap l'Ambolo passant pel freu que forma amb l'illa del Descobridor, deixant al costat la cova del LLop Marí i enfilant-nos cap a la Granadella, darrere de la qual comença el penya-segat on el "tio" Penya tenia la seua pesquera, "el barranc de Penya".
    A banda de les nombroses dades que li va preguntant Jake, em sentia més atret per saber-ne les motivacions i les sensacions que aquest tipus d'activitat els feia sentir. Pepe em corrobora que la seua actitud quan cada nit anava a pescar, "matar peix" com solen dir els pescadors, no era com l'obligació d'anar a la feina, sinó més aviat la il·lusió de la pesquera. Òbviament el desig de guanyar-se la vida era prioritari, però aquells homes que es jugaven la vida i suportaven temperatures gèlides i humides, anaven sempre durant l'hivern, necessitaven sentir l'atracció de la pesca, les sensacions de guanyar-te la vida directament amb les teues pròpies mans, vencent cada dia les adversitats, fent " l'encesa " per atraure el peix i omplir el cabàs.
    Aturem el vaixell al costat de la pesquera per fruir de les coques de Jesus Pobre, portades del seu poble per Jake. Bevem el vi de la terra que ens ha dut Pepe, amb la promesa que hem d'acabar amb ell.
    Continuem el repàs de la resta de pesqueres, arribant a la cova dels Arcs, al costat de la qual hi ha una altra pesquera feta per Pepe. Hem de suportar el lleig espectacle que donen les horribles construccions fetes al cim, obres del mal gust i l'estupidesa més absurda. Inevitablement sorgeixen les converses sobre l'absurditat d'aquesta imparable destrucció del nostre medi natural, desastre contra el que tots estem horroritzats, però que continua produint-se sense que semble que mai ningú li posarà fi.
    Al costat de la cova provem l'aigua dolça que brolla de dins, sorprenent-nos de la dolçor que manté fins i tot quan ja es a dins de la mar.
    El "tio" Penya ens conta que set pescadors van perdre la vida en aquestes pesqueres, i com, durant el règim, els feien responsables de tot el que passava davant dels seus penya-segats, encara que no tingueren res a vore. Històries de contraban en temps de necessitat i dictadures.
    Sembla que la mar, al menys en aquesta banda, està molt més tranquil·la, quan decidim que arriba l'hora de tornar. Batit passa fregant l'illa del Descobridor i la toca al passar. Em ric i em diu que dona sort, pel qual acabe tocant el Cap de la Nau quan passem a prop, per si de cas, ans d'entrar per davant de la cova dels Orguens. Tornem cap a port.
    Naveguem per La Marina, envoltats d'amics que han gaudit, que gaudim i estimem aquesta fantàstica franja on s'hi troben la mar i la terra, en un preciós veler surant per la mar que ens apassiona i ens va donar la vida. Realment som afortunats.

Xavi el fusteret - 21-01-08

opineu