La passió pel patiment

És curiós el morbo condicionat que encara sentim, amb una barreja de dolor lligada a un cert sentit de plaer, quan pensem en la llegenda de la passió cristiana, fins i tot quan ja sabem de la seua falsedat. Masoquisme condicionat després de segles de mentides.
   Les jerarquies religioses s'han apoderat sempre de les tradicions més normals de les societats que depreden. Qualsevol historiador sap que ni Jesus va nèixer a final de desembre ni va morir a la Pasqua. Però aprofitant l'obvietat de l'oratge, que facilita les reunions familiars al Nadal, i la resurrecció, quina casualitat, just quan tot ressuscita al començament de la primavera, ens col·loquen el naixement i la resurrecció del seu suposat màrtir, què ja els va expulsar una volta del temple. I ens fan passar com una tradició agrícola del començament del cicle amb el fret i el patiment de l'hivern, per a acabar amb la llum i la joia de la resurrecció primaveral.
  Perquè dins de les tradicions masoquistes jueves, d'on venen totes aquestes supersticions, es valora més el patiment que el plaer. I si bé és cert que a la vida no hi ha plaer sense patiment i ens retrau al fet de la lluita per la supervivència, amb una mica de coneixement podem observar que no s'hi és més persona ni s'aconsegueix més, per patir més.
  Però això sí, els poderosos están molt contents veient com els pobres es resignen amb el seu patiment amb l'esperança de la compensació pel dolor suportat, mentre ells li treuen el rendiment. Compensació que comproven, quan s'acosta la mort, que no hi arribarà mai.
  Però, ens diuen, no patiu.................. teniu l'altra vida.

Xavi el fusteret

opineu

 

Xàbia

  Alguns no es creuen que durant més de quatre anys feia 150 km tots els dies per passar la nit a Xàbia. Alguns no es creuen que es puga ser fidel als sentiments per damunt dels convencionalismes. Alguns no es creuen que es puga estimar per damunt dels interessos.
  La Xàbia que jo estime és la mar i la terra que sempre ha acollit a tothom vingueren d'on vingueren, deixant que tot el que vullga hi forme part com un més.
  Però la Xàbia que jo estime no és la dels que volen imposar-nos una semblant a la terra que van deixar. Aquells que en lloc d'estimar la mar i la terra que els hi dona l'oportunitat de guanyar-se la vida amb el seu esforç, volen convertir-la en la terra on no podien guanyar-se-la. Però per això, només caldria que tornaren i prou.
  Però el pitjor no són els que tenen enyorança, com sempre els pitjors són els que sent d'aqui s'entasten en colocar en segon terme els trets característics d'aquest poble, perquè el contrari, diuen, seria de mala educació.
  A mi els meus pares em van ensenyar per damunt de tot a repectar als altres, i això per descomptat inclou el fet de rebre la mateixa consideració i respecte que els hi oferim. I per tant res de les coses que estimem i que com sempre volem compartir amb tothom, no poden ser mai un insult per a ningú.
  Per això el nom de la nostra ciutat ha de ser com els ciutadans de Xàbia li han dit des de fa segles, i encara ho fan.
  Xàbia, sempre Xàbia i només Xàbia.

Xavi el fusteret

opineu

 

ZUGWANG

  A la vida, com als escacs, cal pensar els resultats dels nostres moviments ans de moure, per a decidir què és el més convenient, i actuar en conseqüència.
  Però als escacs, com a la vida, existeix una posició que es diu Zugwang, la van batejar els xinesos, en la que si no et tocara moure podries guanyar, però el fet de fer-ho et col·loca en una situació d'inferioritat com a resultat del canvi de posició, i perds. I el problema és que no en té cap solució. Si et trobes, perds.
  I a la vida, com als escacs, la pitjor situació de Zugwang és aquella en la que descobreixes que una posició que t'emociona, és el mal per a algú que estimes. És a dir, en una posició que ets feliç, això fa patir a algú que estimes. I no tens jugada bona, però no pots deixar de viure.
  Als escacs, com a la vida, de vegades hem d'acceptar que eixe tant per cent que no controlem forma part del joc, i que aprendre a jugar significa acceptar les derrotes amb l'esperança que hi vindran noves batalles en les que eixirem guanyadors, però que insistir en les perdudes ens podria, fins i tot, fer perdre les futures.
  I a la vida, com als escacs, hem d'aprendre que tant les derrotes com les victòries hi formen part d'ella i quan ens toca, hem de jugar, i viure.

Xavi el fusteret

opineu

 

Segle XXI

  Una de les gracietes meues que més agradaven quan era un xiquet, era la meua imitació de Franco i del "Pato" Donald. Fins i tot els franquistes es reien molt. Això si, en aquella època jo pensava que Paquito era el Cap d'Estat per gràcia de Déu i no per haver assassinat a milers d'éssers humans.
  Hem viscut enganyats durant tant de temps que a voltes, voldríem no saber ben bé què hi va ser real i què imaginat. Només quan algú amb la seua actitud feixiste ens recorda aquells temps, ens oblidem del desig amagat d'imaginar que tot hi va ser un malson.
  Quan erem xiquets imaginàvem que a l'any 2000 els cotxes volarien, n'hi hauria robots que ho farien tot i, al menys jo, somiava que tindríem per fi una societat de persones. Però ningú no ens va parlar que seguiríem amb les mateixes merdes de sempre. Que al món continuaria morint la gent de fam; que tindríem encara que protegir a les dones dels seus mascles agressius; que les malalties s'estendrien perquè ningú trobaria la forma de gastar-ne l'import de dos avions comercials que és el cost de totes les vacunes que caldrien per a vacunar a tots els xiquets del tercer món; que continuaria havent-hi un primer món que viuria de la depredació dels més febles; que més que un tercer món seríem capaços de crear un quart, i un cinqué, i....................
  Ningú no ens va parlar d'Abu Grahib, ni de Guantánamo, ni de la intolerància que s'escampa per tot arreu.
  Però clar vam pecar d'innocents, només calia observar que més de 2000 anys després que els Grecs van intuir les idees que podrien explicar les nostres vides, encara vivíem en societats on era possible que manara un ésser fosc i miserable com Franco.
  M'agradava més imitar al "Pato".

Xavi el fusteret

 

 

Pasqual

 

  Ens passem la vida criticant els polítics perquè són capaços de les majors barbaritats, oblidant que eixen del poble i que, per tant, si són així hauríem de reflexionar quina part de responsabilitat és també nostra.
  De tota manera, sovint ens creem uns contenidors virtuals on tirar les nostres frustracions, la nostra incapacitat per a fer-ho millor, per aconseguir canviar el que de vegades sembla incanviable.
  De sobte, del mig de tota aquesta immundícia apareix una persona capaç de dir no. I no és una llegenda, és una persona de carn i ossos, i a més a més és un de nosaltres, Pasqual Codina.
És hora de deixar les queixes, perquè tenim l'oportunitat de sentir-nos orgullosos de compartir amb un home senzill, amb un autèntic ésser humà (l'objectiu màxim, la veritable utopia), la vida quotidiana, la nostra ciutat. Ell ens fa possible que per uns moments puguem deixar les queixes de sempre i omplir-nos de l'orgull de saber que un de nosaltres ha tingut el valor i la fermesa de dir no. Un de nosaltres ha renunciat als diners perquè puguem sentir-nos orgullosos de la nostra pertinença al grup, que a dins de tots hi tenim una part magnífica, esplèndida i sana.
  I el que de cap manera podem consentir és que els corruptes, confiats que no es podrà demostrar res o, com sol passar, aconseguiran la prescripció, s'atreveixen a amenaçar i insultar al que els demostra com són de miserables.
  I fins i tot en aquesta situació hi ha qui critica com es van fer les coses. És obvi que les coses podien haver-se fet millor, però no és detectiu professional, és bona persona. Ens dóna exemple del que tots hauríem de fer, com perquè damunt esperem que també siga bo acusant als altres.
  Ja no hauríem de preocupar-nos de crear un bon sistema de control polític, només caldria tenir més persones com ell.
  Quan em van cridar des d'Alacant per a preguntar-me què havia passat amb el fem i qui era eixe "tio collonut", els vaig dir, omplint-me d'orgull: "..... sí, Pasqual Codina, el meu amic."

 

 

   Carnestoltes

   Tots els anys per aquestes dates juguem a disfressar-nos d'algú que no siguem nosaltres. De fet l'important no sembla de què, sinó del fet que durant una estona eixim de les nostres limitacions socials, i som altres.
   La idea bàsica de tot això és precisament la màscara, l'ocultació de la identitat real per a transformar-la en un altra. És com si ens donaren, una volta a l'any, la possibilitat de viure una altra vida, lluny de les rutines de la que ja coneixem.
   I sentim que per fi podem ser inconscients, perquè el que fem no ho fem nosaltres, ho fa l'altre. I probablement per això tenim aquesta tendència a l'extrem i l'exageració. Però qui som realment? el que som al descobert? o el que som quan ens cobrim? O pot ser una barreja dels dos? O tenim part dels dos però realment no som del tot ningú d'ells?
   Volem omplir-nos de tot, com l'animal que davant de la hivernació acumula obsessivament aliments per al temps de repòs. Davant de l'abstinència de la Quaresma, la rebentà del Carnaval.
   Sembla com si estiguérem tan entrenats per a renunciar a les coses bones de la vida, que hem de sentir que som altres per a poder gaudir-ne sense límit d'allò que hi trobem.
   Aquest carnestoltes hauríem de ser capaços de llevar-nos la mascara i seguir sent una gent irreverent que fa les coses que ens diverteixen, sense haver de deixar de ser nosaltres mateixos. Gaudir de tot el que ens agrada sense tenir la sensació que fem alguna cosa malament.
   Rebanyar la vida, la nostra vida, i mirar ben alt sense avergonyir-se del plaer que ens fa més humans, més persones.
   I no feu cas dels agorers, dels profetes del mal i el patiment, i aquesta quaresma folleu més que mai. Joia i llibertat per a tots.

Xavi el fusteret

 

 

 

Somriu

   Tot allò que ens envolta ens diu constantment que l'única forma lògica d'afrontar la vida és amb un somriure a la boca. No soles produeix un efecte extern, donant una imatge molt millor de nosaltres i a la volta encomanant goig i demostrant el nostre respecte pels altres, sinó que a més a més ens produeix un efecte cap al nostre interior de manera que sentim que tot és una mica millor, o al menys no tan dolent, amb un somriure a la boca.
   Capso, !!què collons!! hi som a la Marina, sense dubte un dels millors llocs del món per a viure (junt amb Aote Aroa /Nova Zelanda), amb una mar extraordinària i una terra dolça i bonica.
   L'altre dia mentre anava cap a Dénia, veia el Montgó a la meua esquerra, la mar, sempre la mar, a la meua dreta i em sentia com aquell que a la proa del Titanic se sentia l'amo del món. Surava per la terra del cel.
   I a més a més hi som a principi de febrer, i un dos de febrer els ulls de Maribel em van inundar com no ho hauria pogut fer ni un tsunami. Clar també és cert que al febrer Rosanna em va trencar el cor. Però bé recordarem el millor perquè fins i tot quan no pot ser, sempre m'han fet sentir la passió de viure, la dolçor de la seua tendresa. A la fi vaig nèixer d'una dona, i elles sempre em fan tornar a nèixer, morir i renèixer de nou.
  !!Ja està bé de queixar-se!! eixiu al carrer que la vida ens espera, estimeu als que us estimen i no perdeu ni un minut. Suqueu fins a les restes de tot allò que us agrada i no deixeu res per demà.
  I tot això, per descomptat, amb un somriure a la boca.

Xavi el fusteret

(Prescripcions : aquest article s'ha de llegir escoltant "Smile" de Nat King Cole. Recomane la versió de la pel·lícula "Chaplin" )

 

 

 

BLAVEROS

  Els castellans que viuen a València o a Alacant diuen que defensen un idioma al que podriem anomenar "valensiano" que és una barreja entre el seu espanyol familiar i aquesta llengua que s'hi van trobar quan les seues famílies van arribar, i que totes les universitats del món anomenen català. Això si als seus fills els porten a estudiar en espanyol.
  Evidentment les seues predileccions sobre els temes polítics sempre solen ser molt clares. De fet si posem damunt la taula el tema de la dictadura de Franco, quasi immediatament hi sentirem parlar d'excuses sobre la terrible situació en què es trobava l'estat en aquella època i que va fer necessària la seua intervenció. És a dir exactament les que fa pocs dies van sentir sobre la dictadura de Pinochet, o fins i tot les del nostre estimat Push (Bush, volia dir Bush) quan va justificar la guerra per la situació creada pel terrorisme internacional, és a dir per ell mateix.
  Bé tornant als nostres estimats blaveros, expressió que ve de l'obsessió d'imposar la senyera que el rei català en Jaume I va donar a la ciutat de València, convertint-la en l'emblema del seu invent anomenat Comunitat Valenciana, han fet d'aquesta franja blava que s'ha convertit en el seu distintiu més definitori, el símbol d'una política que convergeix en tota una imposició de centralisme doncs com és obvi per a ells només existeix València i la resta només som un afegit.
És a partir de la seua ciutat d'adopció que han acabat per estendre una idea de comunitat totalment artificial, amb l'esperança que d'aquí a dos dies els que encara recorden es moren i només reste la seua absurda i interessada visió extrangera.
  I només hi ha prou amb vorer en què consisteix les seues "diferències". Per exemple un castellà dels que van nèixer ans, durant o després de la guerra civil i per tant no va tindrer moltes possibilitats d'anar a l'escola i poder estudiar la seua pròpia llengua com es va passar a nosaltres per motius polítics, quan els seus fills li escoltaven dir:" semos mucho personal y acabaremos mal comios", al sentir això el fill li diria : "papá, no se dice semos se dice somos, y tampoco se dice comios se dice comidos". A continuació el castellá en mig d'una certa i noble emoció respón : "mira que listo es mi hijo y las cosas que ha aprendido en la escuela". Això mateix passa en la casa d'un blavero: " Eeeeeeh Viceeeeente la xent xove del equipo fumava en el cenisero asul mentre el carpinter treballava la maera" al sentir-lo el seu fill li diguè : " pare no es diu cenisero se'n diu cendrer, i no es diu asul se'n diu blau...." i ans de que poguera acabar de parlar li va dir "!!Xeeeé que açó és català i matros som valensianos!!".
  De fora vindran ...... i de casa et treuran.

Xavi el fusteret

 

 

 

LA GUERRA

És curiós com encara parlem de l'ètica de la intervenció militar a l'Iraq i ningú parla mai, ni ix en cap tipus d'informatiu, els barrils de petroli que cada dia treuen d'allà. Mentres les ments més altruistes i benpensants de la nostra societat s'entasten en discusions filosòfiques sobre la conveniència o no de la guerra i els seus efectes sobre la població civil, ningú parla de l'autèntic objectiu d'aquesta com a la de totes les guerres que n'hi ha, hi ha hagut i n'hi haurà al món: la depredació dels recursos dels altres.
¿Algú sap alguna dada sobre el volum de les expol·liacions de petroli que es produeixen dia rere dia a l'Iraq?. Imagine que al Pentàgon deuen riure´s força sentint parlar de qüestions ètiques sobre la guerra. Fins i tot n'hi ha animes innocents que es fregen les mans pensant "!!que mal els ha eixit aquesta guerra!!", mentre els carregaments de petroli continuen eixint cap els magatzems americans. !!Pobrets, el nostre president Push (perdó volia escriure Bush, res a vore amb eixa excreció repugnant i lliscosa que produeix la pell quan es troba davant un agent infecciós i malaltís) i els seus amics!! que tindran que suportar el menyspreu de tota una societat la resta de les seues pobres vides, mentre es reparteixen els bilions de dollars que produirà aquesta operació. !!Quina llástima!!
  Del que si tenim constant informació és del nombre de morts diaris, i quan alguna entitat "destapa" unes xifres esfereïdores del volum real de morts, tots pensem que això sel's hi ha anat de les mans, sense saber la real dimensió de l'únic que a ells realment els preocupa com és la mida de la seua depredació, i ja els hi està bé la polèmica sobre els morts, que manté a la gent ocupada en aquesta barbàrie, barbàrie que a ells els importa una merda. Tant els fa els seus propis morts, gent pobra i insignificant, com els morts dels altres. Per què com diu el seu Déu el que mor pot anar al cel, encara que a ells això tampoc els importa una merda.
  La meua esperança sobre el génere humà va caure força quan després de la primera guerra del Golf vaig assistir, absolutament decebut, a la reacció de la gent que deia que si això feia pujar el preu del barril de petroli, calia "matxacar al moro". ¿Realment tants segles d'aparent evolució només ens ha servit per a treure conclusions sobre la vida dels altres en funció de la nostra butxaca? ¿Tan curt és el nostre enteniment? Doncs desgraciadament després d'aquestes situacions de guerra he de dir que la resposta és si. La setmana passada vaig demanar la meua baixa de l'Esglessia, avui sol·licitaria que em donen de baixa com a humà.
   !!Que gran és la nostra ignorància!! Tenim a l'abast el millor de nosaltres que és la nostra vida en comú, la nostra capacitat de solidaritat i de treball conjunt, i és quedem mirant quan algú de nosaltres es dedica a matar als altres més febles i desprotegits.
    Quan alguna volta veia documentals en què els ramats eren atacats pels lleons i en joc d'ajuntar-se per a defensar als altres i per tant a si mateixos, la resposta era eixir corrent i quan els lleons agarraven algú deixar-lo abandonat, jo, al veure això pensava, imbècil de mi, això és el que ens diferencia als humans, nosaltres no deixem al que tenim al costat més feble abandonat sinó que lluitem per ell, que a la fi és lluitar per nosaltres mateixos.

Xavi el fusteret

 

 

PREGUNTES AMATÒRIES

   Sempre hi som al darrere d'aquesta forma de projecte impossible, aquest anhel de felicitat eterna que sovint ens apareix al davant, i qual arc de Sant Martí desapareix quan hi arribem.
  Però que hi ha realment al darrere? Quines motivacions ens mouen a la seua recerca?!!Que hostia passa?!!
   Des d'un punt de vista femení, que hi esperen trobar?. A la fi la major acusació sol ser que ens deixem la tapa del water oberta, que no atenem les seues necessitats (es referiran al rabo?), que no tenim detallets.
  Des d'un punt de vista còsmic la relació de parella falla amb la seua pròpia estructura, doncs qualsevol estructura a dos no en té cap resistència i es trenca de forma molt senzilla. En canvi una estructura triangular és molt més resistent i duradora. I de fet cap dona pot dir que hi és plena sexualment mentre no haja tingut una polla a la figa i un altra a la boca a la vegada. En aquesta posició es pot dir que la dona aplega a la seua màxima plenitud sexual, no com els mascles que ens passem la vida somiant amb triangles que després tindriem que deixar desatesos per falta d'instruments.
  Des d'un punt de vista masculí, que hi esperem?. És obvia la nostra obsessió sobre aquests grupúsculs que es formen al pit de les dones. Qué hostia volem? Trobar a les nostres mares?. Si és això ho lamente per les meues possibles parelles perque sempre s'hi enfrontaran a un impossible perque jo vaig tindre una dona extraordinària amb una capacitat de tendresa infinita. Qualsevol que es compare no hi tindria res a fer.
  I quan entrem en elles, com aquell que entra al seu santuari, exactament que hi esperem, ¿trobar en les seues figues les respostes de tota una vida?, ¿la comunió desitjada?, ¿o només córrer-nos i prou?. A la fi el sexe és un parany creat per la natura, els dos creiem que anem a passar-ho bé i el que fem realment és quedar-nos prenyats, per que una volta correguts estem pillats per a tota la vida, o al menys fins que les criatures es facen grans.
  De fet des d'un punt de vista fisiològic, el que fan les dones es munyir-nos fins que no quede ni gota. Recomane especialment la munyida oral.
  Per tant si aparentment les dones i els homes volem el mateix, el plaer necessari per a viure,¿ per què al final elles volen munyir-nos i nosaltres ser munyits?. ¿Els tios som com les vaques?¿És el sexe una puta mentida, al que anem contents i podem eixir fotuts? ¿ Fer-lo pel cul seria la forma de riure'ns de la natura?¿El problema que hi tenim és que parlem masa i follem poc?

Xavi el fusteret

 

 

 

APOSTASIA

    Darrerament s'hi està parlant molt del dret a donar-se de baixa dels registres de l'Esglessia donant constància d'apostasia , és a dir donar constància de la renúncia a pertànyer a dita institució.
   Hem viscut durant segles en una societat que ens ha imposat aquesta pertanyença, sense que fora possible qualsevol altra possibilitat. Evidentment si ens hagueren donat la posibilitat de triar hauríen de fer anàlisi del que significa aquesta institució. Imaginem que un extraterrestre aterra a la nostra societat i li plantegem la seua adscripció i ell ens demana informació per a pendre una decisió.
    Al llegir totes les dades de què disposem sobre l'Esglessia, aquest ésser desinformat trobaria que ha estat la institució que més guerres ha promogut al llarg de la història, per descomptat en nom de Déu.
    Un altra de les característiques destacades d'aquest invent ha estat l'acumulació de riqueses més gran de la societat humana, això sí en nom de Déu i amb l'objectiu de reduïr la pobresa dels més desafavorits, reducció de la que no podrem trobar dades d'haver estat efectuada.
    Assassinats generalitzats de tots aquells que hajen posat en perill les mentides estesses per la seua religió, fins i tot l'assassinat i marginació dels científics que al llarg de la història han tractat d'aprendre la realitat, el que evidentment posava en perill la perpetuació d'aquestes mentides religioses.
    Utilització de l'educació com a eina de control de les voluntats dels feligressos, fent que sobre tot a nivell inconscient la gent acabe actuant en funció dels interessos d'aquesta gloriosa institució, sense ni tan sols plantejar-se si hi estan d'acord.
    Probablement el que més li sorprendria és que des d'una doctrina d'amor i respecte pel pròxim, s'ha aconseguit la major extensió de l'odi i la depredació dels pobres i la consecució d'un poder tan enorm que hauria estat possible transformar la societat en la teòrica societat defensada pel seu Déu, i en canvi aconseguiren fer romandre a la humanitat en la seua vessant més salvatge i arcaïca, plena d'odi i drepredació d'uns sobre els altres.
    A més a més trobaria que aquesta religió és la plasmació d'histories d'orige jueu, i en canvi els jueus han estat maleïts per ells durant tota la seua història, amb el que s'adonaria de que només pot tractar-se de processos d'éssers molt primitius.
I dalt de tot d'aquesta brutal imposició de poder mafiòs, la impol·luta cúria romana, envoltada de les riqueses suficients per a acabar amb la misèria en aquest món i en centenars de móns com aquest.
    Per això el nostre extraterrestre no soles no voldria pertànyer, sinò que entendria perfectament que a alguns ja no ens siga suficient l'apostasia sinò que volem ser excomulgats, per a que en una cerimònia de neteja interior, en la que puguem rentar qualsevol relació amb aquesta màfia i que reste ben clar la nostra intenció d'eliminar de la nostra societat aquesta impudícia que ens enbruta a tots, i que puguem canviar allò que ens van fer dir quan nomès eren uns xiquets "renuncio a Satanás y a sus pompas y a sus obras y me entrego a Jesucristo y a su Iglesia para siempre" per un altra molt més autèntica: "renuncie a l'Esglessia i a les seues pompes i a les seus obres i m'entregue a la llibertat i a la veritat i al respecte pels altres per sempre més."
    Per què no hem d'oblidar, que si bé Déu no existeix, el dimoni viu entre nosaltres i se'n diu Esglessia. És hora de restablir l'equilibri.

xavielfusteret

més informació: http://perso.wanadoo.es/estudioateo/apostasia/apostasia.htm