ECONOMIA CAPITALISTA

    Tenim al davant una nova situació de crisi econòmica d'un sistema que funciona precisament a base de crisis. Aquest sistema capitalista, que només és la plasmació de l'estructura més primitiva aplicada al nostre sistema econòmic, torna cíclicament a posar al límit, una vegada més, les nostres estructures aplicant la vella excusa, com axioma, que quan no hi ha per tots només hi ha pels més forts. De fet, aquestes crisis són un mecanisme que en forma part del sistema, fent que rotatòriament els més poderosos arrasen amb els més febles, que no podran afrontar les dificultats.
    Estem davant d'un procés cíclic i per tant que repeteix les seues situacions d'una manera quasi calcada. Si tenim pujades dels preus del petroli i dels tipus d'interés bancari, com a conseqüència pujada de la inflació i pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, i pujades dels preus de l'or i d'altres referents tradicionals, no cal escoltar les noticies, hi som davant d'una crisi, no falla. Encara que he de reconèixer que vaig dir que aquesta crisi seria a finals del 2005, en aquest cas s'ha allargat el cicle, i sobre tot que acceptar que continuaríem intentant resoldre els problemes amb noves guerres cada volta més arbitràries i brutals, cada dia se'm fa més difícil. (No sóc cap endeví però si es coneixen les dades objectives és fàcil predir determinades situacions que necessàriament es repeteixen en aquests sistemes perquè en formen part d'ell. Una examiga es va sorprendre perquè vaig predir la guerra de Iugoslàvia però, afortunadament, em vaig enganyar en el temor que això podria ser, una vegada més, el principi d'una nova Guerra Mundial).
    Tot i això s'han produït noves maneres en com han afrontat les autoritats monetàries la situació. La intervenció dels bancs centrals d'Amèrica, Europa, Canada, Suïssa i Anglaterra coordinadament per frenar la manca de "solvència"(¿?) dels bancs, van fer que injectaren 60.000 milions de dòlars al sistema, mesura absolutament atípica. Una de dues o aquestes autoritats en tenen dades que els diuen que no soles comença una crisi sinó que, més aviat, anem cap a una fortíssima recessió, o bé han trobat una nova manera d'aconseguir més beneficis d'aquestes situacions. Perquè no oblidem que el capitalisme, que és un sistema que es basa en la imposició del més fort sobre el més feble, és una forma de repetir el sistema de la selva al nostre sistema econòmic, doncs no fa més que aplicar els principis bàsics d'aquella, és a dir la depredació com sistema equilibrat i lògic en un entorn sense capacitat cerebral efectiva. I per tant les autoritats monetàries només fan que aplicar aquelles mesures que beneficien als més rics, que són els que els han col·locat en aquestes funcions. Assegurant una de les més famoses estafes del sistema capitalista que és el sistema bancari, que sense la propietat real dels capitals que presten ("solvència"¿?), dominen tot el sistema.
    Aquestes autoritats mai s'han mogut per canviar res en una crisi, doncs aquestes crisis periòdiques són la millor manera de depredar els recursos dels més febles, que seran "recollits" pels poderosos. Per tant si es mouen vol dir que alguna cosa ben forta hi està passant. És cert que aquest cicle hi ha mantingut una fase positiva més duradora per occident, com sempre basat en l'opressió del tercer món, i caldria esperar una fase depressiva també més llarga i difícil.
    Una bona mostra del capitalisme és que si el dia 12 els bancs centrals destinaven 60.000 milions de dòlars al sistema financer, el dia tretze s'aprovaven als Estats Units una despessa de 189.000 milions de dòlars per desenvolupar diferents programes militars a l'Iraq i l'Afghanistan. ( Per si algú en té dubtes sobre les possibilitats democràtiques del capitalisme la votació hi va ser 370 vots a favor i 49 en contra. Dos partits diferents?) Tota una mostra de quins són els veritables, principals i reals objectius del capitalisme.
    Aquest món patètic ha fet que una volta que el teòric experiment soviètic es va convertir en precisament allò que aparentment criticava, la conclusió que ha semblat imposar-se és que el capitalisme és l'única possibilitat real. Però per aplicar el capitalisme només necessitem un animal amb una mínima capacitat cognitiva suficient per aplicar allò que veu a la selva però incapaç de fer un sistema que es base en les seues capacitats evolucionades que encara no ha aplicat, però que comença a poder imaginar-les.
    Una altra característica essencial i necessària del capitalisme és la manipulació de la informació. Veiem constantment com als noticiaris ens donen teòriques informacions que justificaran properes pujades de preus dels combustibles i dels crèdits, mentre ens amaguen les que suposarien el contrari. Al mateix temps ens donen amb inusitada alegria pujades brutals de la borsa, que és l'expressió més especulativa i per tant mafiosa de l'economia capitalista, on sense pegar ni brot es poden guanyar fortunes, que podem imaginar de l'esforç de qui eixen, perquè a l'economia, com a qualsevol sistema, allò que es crea d'una banda ha d'eixir d'una altra.
    Una mentida que també han aconseguit estendre pel món és l'excusa de la globalització per depredar sobre una major quantitat de gent, presentant-la com un fet inevitable i sobre tot actual. Durant tota la història de la humanitat les societats dominants han estés el seu imperi arrasant les altres, únicament que antigament es creaven colònies dependents de l'imperi, i a l'actualitat se'ls aplica el sistema econòmic, amb mesures tan efectives com el deute extern, aconseguint-se el mateix sense les "molèsties" del sistema antic. En tot cas ara som més eficients per depredar sobre més població i per tant, podem dir, que la globalització no només no és un sistema modern, sinó realment és un dels més antics de la humanitat, aplicat ara amb inusitada eficàcia.
    També, cada dia més sovint, sentim als habituals comentaristes polítics reconeixent que no saben massa d'economia, mostra evident que aquests són coneixements hàbilment apartats de la majoria de la població, fins i tot de les seues elits. I tots sabem que aquest món capitalista es mou pels diners, per tant qui analitza idees polítiques i no coneix els mecanismes que condicionen decisivament la societat, no pot assabentar-se de res. Doncs ja va sent hora que tots aprenem alguna cosa més perquè sinó mentrestant, aquests amorals amos, ens continuaran estafant.
¡¡La pela és la pela!!.

Xavi el fusteret-18-12-07

 

 

INCONGRUÈNCIES

 

    Sovint la nostra vida és plena de situacions que semblen el que pensem que són, però que no s'assemblen res a allò que pensem. Inconscientment patim un desfase entre allò que som i allò que som capaços de percebre de la nostra pròpia realitat. I tot plegat ens crea un munt de frustracions, ja que per més que ho analitzem, allò que pensem de la vida no acaba de quadrar del tot amb la realitat, continua semblant-nos que alguna cosa falla.
    Ens sentim muntats en carcasses divines, i hem d'anar cada dia al vàter. Podem volar per damunt de la quotidianitat amb la nostra ment, i aterrem diàriament en la realitat de la nostra indefensió. Ens sembla que vivim vides estàtiques, mentre ens desplacem a milers de kilòmetres per hora damunt la nostra nau, la Terra. Ens sentim eterns però només som conscients durant una petita porció de temps, la que dura la nostra vida. Tenim un profund sentit d'individualitat però la realitat camina com un tot, donant-nos la sensació que no ens té gairebé en compte.
    Els joves senten una força que els empeny a fer alguna cosa diferent sense aconseguir-ho, acabant per canviar la seua aparença externa com quasi únic resultat. I els vells, després de tota una vida d'experiències, continuen jutjant als altres només per les aparences, sent incapaços ni tan sols de recordar la seua pròpia experiència vital, i ser conseqüents amb ella.
    Els cristians somien a haver conegut a Crist, els Marxistes a Marx, quan si els primers hagueren sigut coetanis d'aquell, tenint en compte que segueixen a la majoria actualment, no l'haurien entès i l'haurien crucificat com va fer la majoria. I els segons segur que l'haurien considerat un il·luminat i l'haurien ignorat. Somiem amb personatges de llegenda o del passat, mentre passem de la fantàstica gent que hi trobem a la vora. Somiem amb allò que mai tindríem del passat, mentre no donem oportunitats a allò que està ocorrent, ara, al nostre voltant.
    Deixem que els nens siguen constantment agredits amb escenes d'aberrant, estúpida i repugnant violència sense cap lògica, mentre ens escandalitzem si veuen alguna escena de sexe, que és allò més natural, sa i divertit que hi tenim.
    Encara n'hi han dones que somien amb el dia de la seua boda, quan el matrimoni històricament ha estat la institució que consagrava la seua submissió, en lloc de somiar amb l'amor autèntic que no en té res a vore amb el casament.
    Els missioners, amb tota la seua dedicació per la població a la que presten la seua ajuda, serveixen veritablement per introduir la jerarquia de poder que acaba per depredar sobre les poblacions que diuen estimar, en lloc de rebel·lar-se contra els opressors en defensa dels seus estimats.
    Donem almoines de les sobres, en lloc d'exigir als nostres governs que apliquen la lògica solidaritat que acabaria amb la misèria que devora a la majoria de la població mundial, i a moltes de les persones que hi viuen al nostre costat.
    Els idealistes somiem amb móns millors, quan sabem que el món en té un camí per damunt dels nostres desitjos. Discutim davant la piconadora, mentre som atropellats per la realitat.
    Però el major cost de les nostres incongruències, el patim amb la nostra incapacitat per comprendre allò que ens fa mal. Moltes dones continuen recolzant religions i partits de dretes que les consideren inferiors; molts homosexuals continuen recolzant religions i partits de dretes que els consideren desviats i fastigosos; molts oprimits continuen recolzant als que els oprimeixen. I mentre això passe, tot l'esforç per millorar les coses, quasi no en tindrà cap ressò. (És per això que les jerarquies de poder sempre han controlat l'educació i la informació, assegurant-se la seua pròpia continuïtat.)
    Acabar amb les incongruències significa ser-ne conseqüent. Ser conseqüent amb tot allò que hauria de ser normal a la nostra vida i que sovint posem en un segon terme, darrere de tot aquest munt de convencions absurdes que acaben per ofegar les nostres vides. Això sí, al que ho faça, els altres li diran raret. Garantit.
    La vida és molt senzilla. Només caldria ser-ne conseqüent.

Xavi el fusteret -10-12-07

 

 

 

CONSTITUCIÓ I JUSTICIA
 

    El nostre ordenament jurídic es basa en el fet de la independència del poder judicial, però aquests dies hi som davant d'una mostra inequívoca que això és una pura fal·làcia. De fet estem assistint bocabadats a l'espectacle que els partits de Madrit ens donen barallant-se per col·locar els seus jutges, demostrant que la llei pot ser constitucional o no en funció de la ideologia del jutge que l'analitza i no del seu teòric objectiu ajustament a dret, i per tant, la constitucionalitat objectiva real, no existeix.
    I tot plegat ens demostra que no soles no és veritat aquesta independència judicial, doncs dependrà del partit polític que els nomene, sinó el que és més greu, que la constitucionalitat de les lleis no és una realitat objectiva independent de qui la jutja, sinó més aviat una mentida adaptada a l'interés dels partits que hajen col·locat als jutges.
    De fet tenim prou mostres que ens fan adonar-nos de la dubtosa utilitat democràtica d'una constitució, doncs els principis bàsics que teòricament reafirma, ja són recollits per l'ordenament jurídic bàsic de qualsevol país, i a la practica només és l'excusa per impedir qualsevol avanç democràtic. Fins i tot, en el cas europeu, hem vist com és impossible recollir en una constitució totes les aspiracions i varietats democràtiques d'una societat plural, i per tant la millor manera d'assegurar-nos un sistema lliure i amb capacitat de desenvolupament democràtic, és no tenir-ne cap.
    Cal recordar que la democràcia més antiga, l'anglesa, no en té cap constitució, demostrant que aquesta no és necessària per un sistema democràtic, i com al nostre cas, només ha servit per crear un sistema que fa pràcticament impossible qualsevol canvi democràtic que puga alterar els privilegis assolits durant quasi 40 anys de dictadura. D'aquesta manera la Constitució només serveix, realment, per garantir la continuïtat de l'hereu de Franco i la unitat de la pàtria basada en el poder militar de l'exèrcit ( Quin sentit democràtic pot tenir una pàtria si cal unir-la militarment, i si encara n'hi han ciutadans, després de 300 anys d'imposicions, que no hi volen formar part? Existeix realment o és un invent imposat?) .
    Aquests dies hem vist com un partit absolutament democràtic, com el PNB, feia una proposta basada en l'acceptació democràtica pel poble com a condició imprescindible. Però els partits "majoritaris", un recentment democràtic ( el seu fundador i actual president honorífic seia amb Franco quan aquest signava sentències de mort) i l'altre sembla que dedicat a fer pròpia la consagració i legalització de la depredació de l'etapa franquista, han alçat el crit al cel dient que aquesta proposta no és constitucional. Vol dir que una constitució aprovada només morir el dictador terrorista que va destruir la legalitat democràtica de la República, i acceptada per molts sota l'amenaça d'una nova imposició militar, segons ells, es converteix en el text intocable base de la democràcia. A més a més s'atreveixen a dir que la proposta del Lehendakari no és factible mentre existisca el xantatge d'ETA. En canvi no diuen ni paraula sobre el xantatge militar durant l'aprovació de la Constitució i els posteriors "intents" de colp d'Estat que han anat configurant les lleis perquè la cosa no se n'anara de mare.
    En una democràcia real tota proposta efectuada democràticament, no pot ser refusada perquè plantege algun tipus de canvi, en tot cas hauria de ser refrendada per la població afectada. Però una democràcia de veritat mai es podrà basar en marcs constitucionals sota tutela militar, ni en poders assolits com a resultat de cap dictadura.
    Fins ara els intents d'aconseguir una veritable democràcia han estat avortats pels feixistes espanyols, ajudats pels nostres renegats. La Segona República va representar un intent magnífic, innovador a Europa, d'aconseguir-ho, però el major atac terrorista a la història de l'Estat espanyol se'l va carregar: el fastigós "Alzamiento Nacional".
    L'únic camí per evitar que tornen les dictadures i les guerres és no acceptar, en cap cas, els seus resultats. Esperem que puguem, algun dia, construir per fi una autèntica democràcia, evitant que els salvatges ens tornen a imposar la seua repugnant animalitat.

Xavi el fusteret-03-12-07

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

    Cal no oblidar a la bona gent que es va deixar la vida en defensa d'una vida digna, on la gent pugués guanyar-se-la sense que cap poder impune pugués robar els resultats dels seus esforços. Es podria dir, perquè és veritat, que van lluitar en defensa de la llibertat, però la majoria no es plantejava aquests principis tan importants, només volien que la bona gent pugués viure amb normalitat les seues vides, sense un amo que els robara.
    Eren altres temps, on encara hi havia gent que considerava que ocupar-se dels altres era una bona decisió. La meua tia Agustina em contava com els de la CNT, lluny dels actuals càrrecs sindicals, eren autèntics defensors dels més febles, preocupant-se quan hi havia una família en dificultats econòmiques, i ajudant-los a resoldre el problema. Bona gent que sentia la lògica de la solidaritat com a necessària per la societat. Gent que no mirava cap a una altra banda, perquè la banda de la gent era la seua pròpia. Gent que convertia les bones paraules en realitats. Temps de gent que tenia cura de la gent.
    I una de les frases més repetides, d'aquella època, era la revolucionària "No passaran", volent conservar la llibertat i el dret de ser persones, impedint que els de sempre destruiren els drets de tots. Però van passar, els assassins van passar i van destruir la vida de la gent, i van construir damunt d'aquests assassinats el seu poder repugnant. I la bona gent que es preocupava pels altres van ser assassinats o van ser defenestrats com escòria, mentre els assassins es convertien en la gent important, la gent amb dret a viure.
És molt bonic fer grans frases sobre els millors conceptes democràtics, però sovint ens trobem que els salvatges acaben amb la vida de la gent imposant la seua barbàrie, i viuen vides plenes de confort i riqueses robades, sense que els que tenien el dret puguen fer absolutament res. I a més a més sent condemnats a la postració social i fins i tot la mort. Malauradament aquesta ha estat la història del nostre estat.
Per això, quan es parla de com afrontar el passat, es fa difícil prendre les decisions que, fugint de l'odi, ens permetren resoldre la injustícia creada pels delinqüents.
    Una de les majors obsessions dels feixistes ha estat situar en el mateix nivell de responsabilitat, els dos bàndols de la guerra civil. Però això és una gran mentida, doncs no hi havien dos bàndols iguals, hi havia un govern legítim i una societat legítima que va ser destruïda per uns terroristes. Resulta que es van aixecar contra la legalitat democràtica del govern legítim de la República, i tenen la barra d'insistir en el fet que són un nivell de legalitat similar, volent presentar la història com la lluita de dues vessants de la mateixa realitat, quan ells només són uns delinqüents que, per cert, encara no han restat comptes per la seua depravació.
    Qui tornarà la vida a aquells que van lluitar per la llibertat de tots i van morir sota la impudícia d'un règim terrorista que ens va imposar la seua llei durant dècades, i que fins ara continua sent totalment impune?
    Cal recordar per assegurar-se que els que es van aprofitar de tota aquesta indignitat no continuen fent-ho. (Moltes de les grans empreses actuals es van generar durant la dictadura, aprofitant les prebendes i els favors dels terroristes. Encara, avui en dia, la majoria dels contractes d'obra civil pública, no cal fer menció dels militars ni de les grans entitats financeres, són per aquestes empreses. No és estrany, doncs, que el país que se sustenta sobre tota aquesta misèria, haja acabat per tindre, com a símbol popular, una marca de cognac).
    Cal conservar la memòria per construir una societat on els assassins mai puguen tornar a destruir la vida de la gent, amb total impunitat.
    Cal conservar la memòria per recordar tota aquella bona gent, que formaven part de nosaltres i que haurien aconseguit una societat millor. Cal recordar, per ser persones.

Xavi el fusteret - 26-11-07

 

 

ANARQUIA

 

    En filosofia, política o religió hi ha conceptes que han esdevingut universals, i encara que els seus autors creien estar creant alguna cosa nova, el que realment feien era descriure processos de lògica evolutiva. Un d'aquest conceptes és l'anarquia, una idea que tots en tenim i que ningú pot definir del tot, doncs precisament la seua essència ens diu que no pot ser definida d'una manera tancada.
Un clar exemple d'anarquia seria la natura, un medi on tot encaixa sense que ningú dicte les normes. Un sistema que no necessita la intervenció de ningú perquè siga equilibrat. Vol dir la realitat seria un sistema anàrquic, basat en la seua pròpia necessitat.
    Però quan apliquem aquest concepte a la nostra realitat social, sorgeixen les desavinences. La majoria pensa que és impossible que tinguem un entorn social equilibrat sense que ningú intervinga. Clar, veient la nostra esquizofrènica societat actual es fa difícil creure-ho, però cal no oblidar que la nostra societat és totalment intervinguda, i parlem de sistemes que no imposen cap pensament sinó que la seua realitat condiciona el seu funcionament. Vol dir, si hem d'imposar decisions, ja no seria un sistema anàrquic. Però la pregunta seria si serem capaços d'evolucionar com a persones i per tant si les nostres actituds es basaran, algun dia, en les nostres conviccions i no pas en la nostra inèrcia animal, possibilitant una situació equilibrada al nostre sistema social d'una manera natural.
Òbviament perquè això funcione necessitaríem que el nostre interés coincideixa amb l'interés social. És a dir que la lògica del nostre interés com a espècie siga per fi la nostra lògica individual. Vol dir ser-ne éssers humans. Però, serem capaços algun dia d'esdevenir autèntics éssers humans?
    Quan parlem d'evolucions, parlem d'un camí inevitable però també d'un camí progressiu, i si aquest camí és possible voldria dir que l'anarquia, com qualsevol altra procés, mai tindria final i per tant la nostra acràcia seria sempre una evolució permanent però sense fi. Hi seríem condemnats a no arribar-hi mai del tot, però seria el nostre millor objectiu.
    Una societat àcrata seria la millor societat possible doncs hauríem aconseguit ser-ne equilibrats i persones per convicció i no pas per obligació, superant esquizofrènies animals. Ser capaços de ser conseqüents amb la nostra pròpia realitat ens sona irrealitzable però, com tota evolució, és inevitable. Camí sense punt final però sense possibilitat de tornada enrrere. En fi, la vida mateixa.
    Igual que la nostra evolució econòmica ens portarà inexorablement cap al comunisme, la nostra evolució social ens duu inevitablement cap a l'anarquia ( necessitaríem més del que durarà la nostra vida per comprovar-ho. Resignació). Marx i Bakunin van intuir l'evolució social però, en el cas del primer, va introduir alguns conceptes feixistes (demostrant que es pot ser geni i ignorant a la vegada), com ara la dictadura del proletariat, que convertien en inviable el seu pressentiment, doncs no es pot variar el temps evolutiu i menys si introduïm mecanismes contraris a l'evolució desitjada. Mai es podrà aconseguir cap objectiu democràtic aplicant mecanismes feixistes perquè crearien una inèrcia contraria que ens retrotreuria de nou al feixisme. ( Recordeu l'URSS). I per descomptat mai es podrà arribar a una societat lliure si els seus components individuals no ho són individualment. Extensió de la cultura i els coneixements, única via real d'empényer aquesta evolució.
    I com escrivia el meu oncle Joan, en les cartes que enviava des de la trinxera, “Paso la FAI” (tot i que ara ja sabem que no podem esperar la resolució dels nostres problemes amb federacions ibèriques. Espere que exceptuant la meua estimada Euskal Herria).
    Deixeu-me acabar amb la típica frase, inevitablement masclista per la rima: “Anarquia, una tia (o dues), cada dia”.

Xavi el fusteret - 19-11-07

 

 

TALIBANS

 

    Els mitjans oficials ens repeteixen les barbaritats comesses per les civilitzacions més primitives, fent-nos constants documentals sobre els rucs i primitius que són. Un dels últims col·lectius menyspreats hi són els Talibans. Caldria fer-ne alguna comparació per situar exactament el nivell de perversió d'aquests grups en contrast amb les nostres classes dirigents:
    Salvatgisme militar - Fins ara, que sapiguem, els Talibans no han envaït cap país. Això si, se'ls acusa de participar als atacs de l'11-S, però de moment ningú ha pogut establir cap connexió real. En canvi les reals connexions dels nostres dirigents occidentals són una llista inacabable d'intervencions militars, atacs impunes sobre poblacions civils, promoció de guerres al món incloent-hi el suport als majors dictadors terroristes de la història, com ara Pinochet, Videla, Franco, etc. i suport a tota mena de dictadures al món com la de Kuwait, Aràbia Saudita, Pakistan, etc., etc., etc...... i per descomptat la major concentració d'armes de destrucció massiva.
    Tràfec de drogues - Els Talibans van ser els únics que van controlar l'opi i van reduir el seu descontrol anterior. Una vegada expulsats del govern, el tràfec ha tornat a crèixer d'una manera descontrolada gràcies als amics col·locats pels occidentals, renegats venuts que el mateix dona que siguen d'Afghanistan que de València. És un fem universal.
    En canvi a les societats occidentals el tràfec de drogues adulterades químicament continua creixent sense control i només un imbècil podria pensar que els governs, que ho controlen tot, no hi tenen res a vore.
    Discriminació de la dona i les minories - Aquesta és una crítica real, però és l'efecte de la religió amb la qual només portem un petit avantatge, doncs la nostra situació no és precisament com per donar lliçons de respecte per la dona.
    Sobre la discriminació a les minories, la nostra societat senyera, la Nord Americana, és tot un exemple de discriminació massiva, brutal i fastigosa. I se suposa que els occidentals hem pogut desenvolupar-nos, sense ningú que ens deprede com fem nosaltres amb ells, i ja estem al segle XXI de la nostra lliure evolució. Quasi res.
    Si no aprenem a respectar els processos evolutius de les altres societats, i això suposa per descomptat, no aplicar-los un sistema que els depreda les seus riqueses i que els obliga a viure en situacions de misèria sense esperança, no tenim cap dret a jutjar-los en funció de les nostres pròpies condicions de societats riques i desenvolupades. Això sí, si es continua creant les condicions límits que facen inviable la seua evolució natural, s'aconseguirà portar-los a un carreró sense eixida, com ja es va fer amb Cuba. El major èxit dels poderosos és aconseguir que les societats depredades només tinguen l'opció d'actuar com ells, i així acabar justificant la seua depredació.
    Fins ara les poques dades objectives amb les que comptem diuen, que tot i el seu lògic primitivisme, els Talibans van tractar d'organitzar la seua societat en funció de les seues creences, aplicant allò que trobaven millor per al seu poble. Podem nosaltres dir el mateix?

Xavi el fusteret - 12-11-07

 

 

JOVENTUT

    Als anys setanta la majoria dels joves tenien les mateixes actituds, tothom semblava d'esquerres, tothom portava una imatge abandonada, tothom portava "macuto", tothom volia assolir el poder, a través de la política, per transformar la realitat.
    A l'inici del segle XXI la majoria dels joves tenen les mateixes actituds, tothom no pertany a res, tothom porta una imatge molt acurada, tothom en porta complements a la moda, tothom vol assolir el poder, a través dels diners, per transformar la seua realitat.
    En principi semblen actituds vitals oposades, però realment el més significatiu és que tothom fa les coses quan tothom les fa. La joventut, eixe moment de rebel·lió i somnis, es converteix en només una sacsejada nerviosa per fer alguna cosa diferent sense saber ben bé quina diferència hi ha en fer el mateix quan tothom ho fa. A la fi es tracta d'exactament el mateix, assolir el poder, cada vegada en funció de les possibilitats, perquè deixen de decidir per ells i començar a decidir per si mateixos.
    Als setanta, mai entenia perquè feien aquesta uniformització de les seues actituds externes, però el que encara era pitjor, dels seus pensaments, acceptant com si foren religions pensaments d'altres que convertien en dogmes i que tots repetien constantment.
    Als d'ara, se'ls troben les mateixes coincidències amb la convicció que, tot i que tots diuen el mateix, pensen que això és una proba d'originalitat, de decisió pròpia, sorprenentment repetida.
   Tot això sembla demostrar que no tenim conviccions prou fortes per ser conseqüents amb elles, de fet alguns d'aquells antics militants del moviment comunista ara són prou fatxes, aparentment fent veritat aquella frase que tothom és d'esquerres quan és jove i de dretes quan es fa gran. Realment el que passa és que la joventut, moment amb excés de terminacions nervioses actives, fa que necessiten fer alguna cosa diferent que els majors, quan tothom ho fa. Moda sense pensament propi i per tant sense cap valor. Rebel·lia absurda, doncs quina classe de rebel·lió pot ser aquella que vol canviar alguna cosa què ens homogeneïtza, assumint uniformes què ens tornen a homogeneïtzar, i per tant ens condicionen per damunt de la nostra pròpia decisió, en lloc d'expressar-nos lliurement a la nostra manera. I en canvi quan es fan grans la mort de moltes neurones els fan, lògicament, de dretes. Vol dir, ja ho eren però no ho sabien.
    Qui és d'esquerres ho serà sempre perquè per arribar-hi cal pensar i quan pensem, pensament propi i no pas imitació, només tenim el camí de la lògica de les coses. Per tant qui deia que era d'esquerres quan era jove i ara diu que és de dretes, no es que haja canviat, és que era tan ignorant com per no adonar-se'n de lo fatxa que era, i ara que ja és gran, continua sense assabentar-se de res. No existeix l'evolució del pensament cap a l'animalitat, perquè el pensament necessita de la superació d'aquesta, i sinó, no es pot pensar.
    Els joves dels anys setanta i els joves d'ara, continuen volen el mateix i continuen sense saber què han de fer per aconseguir-ho, i tot i que això no n'és una exclusiva seua, ¡¡quin malbaratament d'energies!!

Xavi el fusteret - 05-11-07

 

 

 

REGULACIÓ PESQUERA

    Antigament els recursos destinats a la pesca feien possible la vella frase dels mariners que "la mar no s'acabarà mai". Malauradament l'augment de les flotes i sobre tot de l'eficàcia dels sistemes pesquers emprats, fa que si aviat no generalitzem les mesures de control, aquella vella frase puga ser revocada.
Òbviament els principals interessats que això no es produïsca, són els pescadors, principals afectats per aquest perill, i per tant les solucions, com no pot ser d'una altra manera, haurien de ser organitzades per aquest col·lectiu. Les confraries de pescadors han de ser les que prenguen la iniciativa sobre qualsevol de les mesures a aplicar en defensa de la sostenibilitat dels caladors, si volen continuar guanyant-se la vida a la mar. Per això, no soles no han de tenir por de les conseqüències d'aquestes mesures de protecció, sinó que més aviat han de ser els seus defensors.
    No soles en directrius sobre vedes i limitacions de quotes de captures, sinó en tota classe de proteccions de determinades zones, com ara reserves marines, etc., mesures destinades al manteniment del medi marí en un nivell ecològic, que no només ens permetrà gaudir de la mar sinó que serà la forma més efectiva d'assegurar que el seu treball puga continuar sent rendible.
    Caldria promoure entitats on estigueren representats en cada població, a banda de les confraries, representants de totes les administracions que tinguen alguna responsabilitat en l'ordenació del medi marí i en les activitats afectades, creant organismes d'estudi de la mar o encarregant eixos estudis a associacions i universitats que puguen elaborar-los, invertint com qualsevol altra empresa moderna en R+D+i. Amb estudis que ens puguen permetre aconseguir el "rendiment màxim sostenible", a partir del qual es redueix la rendibilitat de les pesqueries, amb l'aplicació d'una correcta avaluació de la dinàmica de les poblacions de peixos per establir el correcte "esforç de pesca òptim", aquell que ens permet maximitzar la inversió, prenent accions per afavorir el nivell d'eficàcia màxima de les embarcacions ( potencia adient dels motors, sistemes de navegació, nombre i dimensions de les arts emprades, estudis dels caladors habituals i localització de nous, millora de la comercialització del producte, etc.), i la seua quantitat i capacitat sostenible de captures.
Òbviament aquest esforç no es pot fer només a un nivell reduït, sinó que hem d'exigir de la Unió Europea directrius que obliguen no només a les nostres flotes, sinó a totes les que actuen fora de la nostra jurisdicció marítima, però que amb la seua activitat acaben per condicionar els nostres caladors.
    Tots els que estimem la mar no podem romandre passius davant els excessos actuals i hauríem de prendre la iniciativa per conservar un bé que n'és la millor font de recursos per a moltes de les nostres famílies i una de les principals fonts de felicitat de les nostres vides.

Xavi el fusteret

 

 

 

PER OFRENAR

    Per ofrenar, vivim en un Estat que ens costa molt car. Paguem moltíssim més del que rebem i en damunt hem de suportar unes infraestructures absolutament tercermundistes. De tant en tant quan plou fort, tornem una vegada més a estar en una situació que no en té res a vore amb la nostra capacitat de generació de riquesa, creant al llarg de la nostra història les industries i empreses que han fet possible aquesta empenta econòmica. Però d'ençà que els Borbons francesos es van situar a la corona espanyola, hem patit l'aplicació del centralisme francés que ha acabat sent copiat pels espanyols. Això ha permés que zones com Madrit que històricament no ha estat capaç de produir res, excepte succionar els rendiments econòmics d'altres territoris, per estar al centre, s'ha convertit en la zona privilegiada de l'Estat. Per tant la nostra teòrica contribució a l'Espanya secularment endarrerida, només hi ha servit per concentrar tot principalment a una ciutat, i fer que nosaltres tinguem una situació penosa que mai s'acaba de resoldre.
    Per ofrenar, quan plou ens tornem a preguntar perquè hem de suportar aquesta impotència que ens fa tornar una i un altra vegada al mateix lloc de crònica incapacitat per resoldre els nostres problemes amb inversions que s'allunyen amb els nostres diners cap a un altra banda.
    Per ofrenar, els nostres polítics més mediocres, aquells que s'apunten al poderós encara que siga a costa del seu poble, col·laboren amb els que venint d'allà es van instal·lar entre nosaltres i ajudats pel poder hegemònic de les dictadures espanyoles, controlen els mecanismes de la nostra economia i els mitjans de comunicació, fent que tot això puga semblar decisió nostra i no pas imposició.
    Per ofrenar, aquests polítics renegats insisteixen en aplicar aquest centralisme absurd a tots els nivells, i es dediquen a fer Copes Amèrica a València fent una inversió brutal degut a la falta d'infraestructures nàutiques prèvies, com si què hi havien per exemple a Dénia, o fer curses de Formula 1 a València fent una inversió absurda en lloc d'aprofitar una inversió ja feta, només caldria una adaptació al circuit de Xest, malbaratant uns capitals que podrien ser aprofitats per millorar tota aquesta manca d'infraestructures bàsiques que patim encara avui en dia.
    Per ofrenar noves glòries a un país tan ruc (que fins i tot per casualitat guiat per un estranger, va trobar-se les Amèriques, va massacrar les poblacions indígenes i degut a la seua incapacitat els capitals depredats van ser controlats per genovesos i neerlandesos), continuem vivint en una dependència que ens fa que no puguem avançar com deuríem, frenats per tota aquesta ineficàcia.
    Per ofrenar noves glòries a Espanya contribuïm a la glòria d'altres mentre nosaltres anem quedant-nos ofegats.

Xavi el Fusteret.

 

 

PROPOSTA DE FUTUR

 

    Al llarg de la nostra història hem rebut, com qualsevol altra part del món, les influències de les cultures dominants a cada època. Hem sabut aprofitar els coneixements dels altres pobles i integrar-los a la nostra tradició. I tot això, ho hem fet, fent que tots els que ens han visitat se senten a casa nostra, com a sa casa.
Però aquesta bona acollida no sempre ha estat compresa pels pobles visitants, alguns dels quals han volgut imposar-nos la seua cultura com si necessàriament haja de ser la nostra.
    De fet la nostra bona predisposició cap als altres ha estat utilitzada moltes vegades per ells, per negar la nostra existència com a poble. Fins i tot quan vàrem ser una nació preeminent, econòmicament i militar al món, el nom del nostre regne no es corresponia a la nostra identitat. Probablement això faça que avui en dia encara tenim problemes amb els noms què defineixen la nostra realitat. Per descomptat en aquest procés ha estat molt important la nostra divisió política, estimulada principalment pels interessos de poder de determinades classes opressores.
    Però si volem d'una vegada ser una societat amb futur, una societat que no es base en les imposicions aconseguides militarment, sinó en la nostra realitat íntima, aquella que hem generat al llarg dels segles i que ha fet, per exemple, que una persona que no haja pogut anar a escola al País València tinga la mateixa llengua, la que vàrem fer entre tots a les nostres terres, que una altra que tampoc ho ha pogut fer al Principat, a Ses Illes, a Andorra, al Rosselló o a la Franja de Ponent, i per tant que tinguen la mateixa llengua sense anar a cap lloc on se la puguen canviar, és una mostra que hi ha hagut una unió real què ha desenvolupat les nostres realitats individuals conjuntament, i aquesta és la nostra autèntica realitat com a poble que al llarg dels segles hem anant conformant com a resposta al nostre entorn i per tant com la realitat més íntima i autèntica de la nostra existència com a nació. Formada per tots i cadascú dels seus habitants que han afegit la seua aportació en totes les nostres comunitats, les quals han romàs juntes durant tota la nostra història, conformant una única realitat comuna.
    Per tant si volem una societat basada en els nostres millors valors, i no pas aquells produïts per imposicions militars, sinó més aviat pel desenvolupament de les nostres capacitats cognitives i humanes, conformant una societat equilibrada i integrada que puga relacionar-se lliurement amb els altres pobles del món, aportant la nostra riquesa cultural i construint un espai social on puguem ser nosaltres mateixos sense que això puga representar cap problema per ningú, i on no hàgem d'estar demanant perdó per la nostra personalitat, hem d'impulsar aquesta unitat política, què defense de la manera més eficient els nostres interessos comuns.
    Una societat que motive el desenvolupament de les nostres possibilitats com a persones, lluny d'enfrontaments i d'imposicions absurdes. Una societat moderna de veritables éssers humans.
    Per tant si decidírem lliurement la unió dels pobles de parla catalana ( i sent aquesta una proposta de llibertat només hi serà possible amb lliure informació i decisió de tots, no com fins ara només amb informació manipulada), podríem impulsar una societat que aporte a la societat global mundial tot el seu bagatge cultural que hem estat capaços de generar al llarg de la nostra història, i que es perdrà irremeiablement, si no disposem de la independència i sobirania política necessària per la nostra supervivència com a poble lliure i sobirà.
    Tot això ens permetria viure en una societat on no hàgem de renunciar al millor de nosaltres mateixos i on puguem construir sobre el que ja vam fer, impulsant el nostre creixement com a persones i com a societat, per continuar creant noves realitats què ens permetran ser més lliures, més humans, més feliços. I alhora, contribuir a la formació d'una societat mundial on amb l'aportació de la riquesa de cadascuna de les societats humanes, generarem un món molt més ric, unit en les seues variants i on la diversitat siga la nostra millor capacitat de supervivència com a conjunt, creant una aldea global d'éssers lliures i sobirans.

Xavi el fusteret.01-10-07

 

 

 

SETEMBRE

    Si a l'Abril tot renèix amb força, és a Setembre quan tot es calma, la vida es deté per fruir de si mateixa, per que tornem a gaudir-ne d'ella.
És a Setembre quan cal baixar-se en marxa, mirar al voltant de la nostra vida, trobar tot allò què ens fa vius, tot allò què amb la inèrcia de la vida sovint oblidem.
    Dies de poderosa tempesta barrejats amb dies de sol suau, Setembre ple de força i vida. Dies de llum fosca i mar brava, dies de llum intensa i mar plàcida, Setembre la vida de nou. Per damunt de les nostres preocupacions, què ens angoixen i ens dominen, la vida sempre hi és al voltant, com sempre la vida de nou, Setembre un altra vegada.
    I com va dir el poeta (un dia que es va aixecar calent com una brasa):

Deixa'm renèixer a dins de tu
enfonsat en tu.
Il·luminar-me amb els teus ulls.
Lliscar amb la teua llengua eternament.
Mossegar "tots" els teus llavis.
Entrar a l'espai de la meua felicitat
a dins de tu.
Que al teu sexe habita el meu Déu
el temple de la meua devoció
el santuari de la meua passió.
Deixa'm morir a dins de tu
enfonsat en tu.
(extracte).

    Bon temps per estimar, per gaudir-ne dels amors sentits, dels moments de passió de la vida que tenim. I si ara no els tenim, bon moment per trobar-los de nou, per assolir de nou eixos instants de vida total, follant reiterada, sistemàtica i brutalment sense mida, per trobar la llum dels seus ulls quan es córrega del gust de tornar a ser junts de nou, un només, dues vides en una.
    Eixiu a la vida, Setembre hi és aqui de nou.

Xavi el fusteret.20-09-07

 

GUANTÁNAMO

     Quan era menut sovint em preguntava com seria l'infern, com es podia assolir un nivell de misèria personal tan alt que semble que tot allò que has cregut durant tota la teua vida, pot deixar de colp de tenir sentit i només ets un tros de carn en mans d'un ésser brut i fastigós.
    Però clar quan era menut pensava que erem éssers humans, no pas aquesta indefinida espècie d'indignes animals coberts de la brutícia que anem generant.
    Quan era menut hauria estat incapaç ni tan sols d'imaginar, que algun dia crearíem uns espais on férem possible que la nostra incipient humanitat, desaparegués de sobte sense deixar empremta d'haver-ne existit alguna vegada. No pas perquè forem capaços d'infligir un mal terrible a d'altres éssers humans, això ho fem sovint, sinó més aviat perquè fórem capaços de destruir totes les bases en les què s'asseuen els nostres petits intents de crear una societat de persones, on per damunt de tot el nostre objectiu hauria de ser el respecte per nosaltres mateixos, on siga impossible tractar a d'altres humans com si foren un tros de carn, hajen fet el que hajen fet, i damunt de tot, quan els que infligeixen el càstig són els veritables mestres dels castigats, què els van ensenyar que en aquesta societat d'animals pots tenir tot el poder, com ells, si ets el més salvatge i depravat.
    Guantánamo és el cim de la incompetència humana, és la nostra més brutal, indigna i estúpida incapacitat per ser persones, per assolir la necessària comprensió de la realitat què ens faça comportar-nos per fi com a éssers humans. És com si després de patir la destrossa d'un dels nostres membres, per curar la ferida, ens tornarem a posar davant d'un canó, i d'una canonada volguérem netejar-la. Sempre haurem de continuar netejant, fins que ens quedem sense cos.
    Com passa amb la pena de mort, no es tracta únicament del mal que fem a persones, sinó principalment del mal que li fem a la nostra societat, pervertint-la i alhora impedint-li evolucionar en l'intent de ser una societat lliure, justa i humana.
    I en aquest infern coneixem al dimoni, i aparentment se'n diu Push (Bush volia dir Bush), però a la fi si continuem sense fer res; si els què ens envien a les guerres tornen a tenir els nostres vots; si els què som tan "sabuts" no som capaços de transmetre aquesta repugnància què ens fa sentir tota aquesta animalitat, aquesta pudor que fa tot plegat; si continuem vivint com si res estigués passant, tots, absolutament tots, som una miqueta Bush, som el maleït, brutal, despietat, fastigós, i sobre tot, ignorant dimoni, què es va apartar de Déu perquè no sabia que aquest era, diuen, la "puta hosstia".

Xavi el fusteret.10-09-07

opineu

 

NACIONALISME

    Al seu estat primitiu el simi humà interpreta i expresa tots els seus sentiments de forma salvatge, aplicant-los per aconseguir la seua supervivència, sense tindre en compte cap mena de pensament. De fet, allò que hi veu a la selva, el més fort s'imposa i per tant en té dret d'aprofitar-se'n del més feble, és el que acaba aplicant a tota la seua vida. Al principi l'estima que sent pel seu poble, acaba convertint-la en l'excusa per arrasar al poble veí, seguint les lleis de la selva.
    Però conforme avança en la seua evolució cognitiva s'adona que allò que li fa fort és la seua capacitat per actuar en conjunt. És quan, per primera vegada, comença a entendre els valors que realment el fan fort i per tant allò del que ha de tindre cura per a enfortir-se com a espècie, els valors que el fan crèixer.
    De fet estaríem parlant de les dues visions d'allò que anomenem nacionalisme, la primera es correspon amb una visió de les estructures de poder militar, el nacionalisme militar, la segona es correspon amb la realitat cultural, i per tant l'autèntica nació, què jeu a sota d'aquelles estructures, el nacionalisme cultural. La primera és una visió medieval, i encara actual, en el que les fronteres tancades són definides pel resultat de les guerres. La segona és una visió nova que tracta de situar la frontera oberta de l'organització política on se situa la realitat dels seus ciutadans, convertint aquesta frontera en un punt per trobar-se i no com aquells, en un punt per enfrontar-se.
     No deixa de ser curiós, que dos conceptes sobre la col·lectivitat, en principi tan oposats, acabem nomenant-los d'igual manera. És cert que comparteixen, com no podria ser d'una altra manera, la valoració de la comunitat com a base de la nostra estructura social, però mentre el nacionalisme militar fa servir aquest sentiment com a eina de guerra i depredació en benefici dels més poderosos, el nacionalisme cultural defensa les variants com la millor base d'integració social per una societat equilibrada i lliure, i no per l'enfrontament amb les altres comunitats, sinó que ens permeta compartir amb aquestes tota la nostra riquesa, que òbviament n'és la de tots.
    D'igual manera que podem dir que l'alternativa política dreta/esquerra, més que dos conceptes oposats, són dos estadis diferents de l'evolució política humana, podríem dir que el nacionalisme militar i el cultural serien dos estadis diferents de la comprensió de la seua realitat social al llarg de l'evolució social humana, sent la primera pròpia d'un estadi primitiu i salvatge, en que la humanitat només troba com a forma d'avançament la guerra, destruir per tornar a fer, i en canvi, al nacionalisme cultural, l'ésser humà troba per fi que allò que li ensenya la natura, que la diversitat és la seua major riquesa, l'aplica a la seua realitat social, conservant allò fet i construint per crèixer.
    De fet podríem dir que el nacionalisme cultural seria l'autèntic internacionalisme, doncs la unió dels pobles en una societat desenvolupada només vindrà amb la conservació de la diversitat del seus integrants i mai d'una homogeneïtzació absurda i destructora de les varietats culturals. A més a més el nacionalisme cultural és un nacionalisme defensiu, resposta a l'agressió del nacionalisme militar, i quan aquest desaparega no caldrà cap protecció excepcional, només deixar que la diversitat continue el seu camí, amb la consegüent desaparició de les absurdes fronteres.
    El futur lògic i desenvolupat n'és la diversitat, basada en el respecte per la cultura i la sobirania de cada poble, i no pas l'empobridora, avorrida i estúpida imposició monocultural dels pobles invasors.

Xavi el fusteret.28-08-07

 

 

 

CIUTADANS DEL MÓN

    Sovint quan expliquem com estimem la nostra gent, la nostra mar i la nostra terra o defensem amb naturalitat l'ús de la nostra llengua és quan solen sorgir alguns cervells privilegiats que de colp recorden " jo sóc ciutadà del món".
    Què voldran dir? Que nosaltres no ho som? Que cal ser un acomplexat que no estima la seua terra per ser-ho? O que l'únic argument per acceptar la persecució que hem patit al nostre país contra la nostra sobirania i la nostra cultura és menystenir-la, convertint-se de sobte en furibunds defensors de la cultura universal quan són a casa nostra, oblidant-ho immediatament quan hi tornen a la seua?
    El gran èxit de les dictadures del món és aconseguir que tothom oblide les barbaritats comeses, acceptant els "fets consumats", amagant-se en el fet que suposadament ja no hi ha dictadura.
    Mai van defensar-nos quan la dictadura ens matxacava, ni quan l'Estat actual deixa en constant inviabilitat la nostra cultura i els nostres drets com a poble, demostrant que a aquests falsos "llibertaris" no els preocupa les coses d'aquesta part del món, però això sí, ara que els resultats de la dictadura imposen la seua llengua, són ciutadans del món.
    A més a més com se suposa que ells no en tenen cap tipus de nacionalisme i per tant hi són lliures de qualsevol preocupació per conservar algun tipus d'especificitat cultural, mai faran res en contra de la nostra llengua, perquè a ells tan els fa la nostra com la seua, o per exemple de la bandera, doncs com ells no li donen cap significat, que més els hi dona que n'hi haja una o una altra o al menys mai ens imposaran cap. Ni faran cap llei que obligue a la col·locació, per imperatiu legal, de la seua. Coneixeu algú?
    Clar que si es posem per un moment al seu lloc trobem allò que tan ens agradaria també per nosaltres. Ells viuen en un món on els diners que paguen amb els seus impostos, són invertits "naturalment" a la seua terra; que quan van a votar poden triar entre un munt de partits que "naturalment" defensen la seua terra; on poden parlar en un acte públic amb "naturalitat" sense por que vinga ningú a dir-los que els ofenen per parlar la seua llengua a la seua terra; que poden engegar la televisió i tindre un munt de canals, on amb tota "naturalitat" parlen la seua llengua; que si van a comprar el periòdic o un llibre, troben amb tota "naturalitat" un munt de llibres o periòdics escrits en la seua llengua; que si decideixen regalar-li o comprar un dvd, un joguet o qualsevol tipus d'entreteniment que necessite emprar una llengua, per a ells o per algú estimat, hi trobaran un munt de tots els gèneres, "naturalment", en la seua; que si decideixen anar al cinema o al teatre podran triar entre varies possibilitats, totes elles amb "naturalitat" en la seua llengua; que poden anar a qualsevol organisme públic, pagats amb els seus impostos i trobaran que podem emprar la seua llengua amb "naturalitat" i que ningú posara l'excusa del seu dret a la seua, ni els posarà mala cara; que si els atura un agent de les forces de seguretat, li podran parlar amb "naturalitat" en la seua llengua sense que això puga suposar acabar al "cuartelillo"; en fi que poden viure amb "naturalitat" qualsevol aspecte de la seua vida, en la seua llengua, sense que això no supose cap insult per a ningú.
    Seria fantàstic vore'ls-els en un estat en què la dictadura monocultural imposada, en lloc de ser la seua fora la d'una altra cultura. ¡¡Com serien de comprensius!! ¡¡Que bonic!! ( Vos imagineu als que tenen com a llengua materna l'espanyol si alguna vegada quan arriben a l'escola o la universitat els donaren les classes, "naturalment", en català ? -i els llibres, i les televisions, i les pel·lícules i els funcionaris-).
    La pregunta podria ser, perquè aquests il·luminats que, lluny de la nostra mirada reduïda i tancada, tenen aquesta visió global i "natural" del món, mai s'han revoltat contra les situacions antinaturals com la nostra? A més a més com són ciutadans del món, les nostres coses també haurien de ser les seues i per tant les voldrien conservar, doncs són coses del món. Clar, si realment pensaren així.
El més graciós de tot plegat és que ells i nosaltres, vullguem o no, encara que no volem el seu món de guerres i enfrontaments i fets consumats, òbviament, tots, tots, som ciutadans del món, que per descomptat, tot i que ells pensen el contrari, no és el seu, és el de tots. ¡¡Quina novetat!!.
    Però clar, mentre continuem deixant que aquests falsos internacionalistes de conveniència, continuen administrant els nostres diners, estem condemnats a que siguen ciutadans del món a la nostra salut. ¡¡Pa cagar-se i no torcar-se!!

Xavi el fusteret -22-08-07

 

 

RACISME

 

    Quan la vida es va iniciar al nostre planeta, només va sorgir una forma de vida iniciàtica de la què van desenvolupar-se totes les noves espècies que al llarg de la seua història han pogut sobreviure. Això vol dir, ni més ni menys, que totes les variants provenen com evolució de la mateixa espècie primerenca i per tant qualsevol consideració qualificativa sobre les diferències no deixa de ser d'una absoluta estupidesa.
    El cim d'aquesta subnormalitat l'assoleix, com no podria ser d'una altra manera, el simi humà, precisament el suposat màxim de la cursa evolutiva. No soles establim categories entre espècies (som els reis de la creació; el cos humà es un mecanisme perfecte, oblidant per exemple el cutre sistema d'eliminació de residus; existeix un Déu i ho ha fet tot només per nosaltres; etc), sinó que a més a més ens atrevim a fer-ne diferències de qualitat entre les diferents races. Inicialment qualsevol diferència hi és prou per crear enfrontaments què, com al final observem, només serveixen per depredar sobre els altres, això sí amb l'excusa que ho fem per evitar que ells ho facen amb nosaltres.
    Per tant, acabem per utilitzar com excusa qualsevol tipus de diferència per arrasar amb els altres i, "de pas", quedar-nos amb els seus recursos. Òbviament si tots tenim el mateix origen, qualsevol diferència vindrà del diferents condicionants climàtics i d'entorn de cada grup i no pas d'absurdes capacitats, suposadament, objectives.
    Tota aquesta incapacitat per al pensament ens porta a imaginar un món futur, on la diversitat siga eliminada per construir una societat homogènia i absurda, confonent els nostres interessos egòlatres d'imposició amb la lògica evolució natural. Precisament el que ens ensenya la natura, és que a l'inici tot és igual i en canvi amb l'evolució tot es fa divers, sent aquesta diversitat la millor manera d'assegurar la supervivència del conjunt. Vol dir que el desenvolupament i el creixement cerebral, físic i biològic ens porten cap a la diversitat. O dit d'un altra manera la intel·ligència ens porta cap a un món divers i molt més ric, sent aquesta diversitat la culminació, i no pas l'inici, del procés evolutiu. En un cicle d'expansió i creixement, no anem d'un món divers cap a un món homogeni sinó, precisament, tot al contrari. I quan comencem a vore que desapareixen espècies, com al moment actual, cal ser conscients que hi estem en un estadi de retrocés per la contaminació que generem, i no de progrés. Quan homogeneitzem anem cap enrere, no pas cap avant.
    Amb tot això, es fa evident que aquesta insistència del simi humà en contra de la diversitat, és una mostra més de la seua ingent incapacitat per al raonament lògic i una de les més definitives formes d'ineficàcia mental. Però clar, els imbècils no són capaços de pensar i per tant acaben fent-se racistes i somniant amb un futur homogeni i cutre, per la seua incapacitat per comprendre la realitat.
    Els Grecs, pensaven que els Romans eren uns ignorants i uns bruts. Els Romans, pensaven que els Bàrbars (Germànics) eren uns salvatges i uns bruts. Els Anglosaxons, pensaven que la resta eren uns incapacitats i uns bruts. Els Musulmans, quan dominaven Córdoba, pensaven que els cristians eren uns primitius i uns bruts. Els Occidentals, pensen que els moros són uns terroristes i uns bruts.
    ¡¡Fantàstic!! si ets ric, gràcies a la teua depredació sobre els altres, ets graciós i polit. Si ets pobre, ets un desgraciat i un "serdo". Una més de les nombroses mostres de l'increïble capacitat de pensament del simi humà.

Xavi el fusteret

 

 

LA PROCESSÓ

    Al llarg de la història de la humanitat, l'ésser humà ha creat inconscientment les tradicions que responen a les seues inquietuds. Però com sempre les jerarquies de poder han manipulat el sentit d'aquestes tradicions reconvertint-les en actes més ajustats als seus propis interessos.
    Per exemple quasi totes les festes dels pobles acaben fent-ne processons o exaltacions d'allò que s'hi suposa que són els grans referents d'aquestes poblacions. D'aquesta manera la processó, i la majoria de ritus religiosos, són realment actes de reafirmació social, és a dir els ciutadans hi participen no tant perquè creuen, sinó més aviat perquè n'és una forma d'integració social. No deixa de ser curiós que en poblacions cristianes, teòricament anti idòlatres, la seua tradició siga passejar pel poble un tros de pedra (segons la seua pròpia religió en eixe tros de pedra no hi ha cap divinitat ni cap santedat i l'adoració d'aquest tros de pedra hi seria pecat), quan realment el sentit bàsic de la seua religió hi és contrari.
    Però el que realment ocorre, encara que mai ens ho hajen dit, és que en aquestes tradicions tractem inconscientment d'expressar el sentit últim del grup i per tant exaltem no un símbol religiós sinó més aviat la necessària cohesió de la nostra comunitat social, convertint aquest símbol en l'estandard d'aquesta comunitat. Probablement per això veiem com sovint persones que no acudeixen normalment als actes religiosos es proclamen devots de tal o qual imatge, i en les comunitats més primitives fins i tot el que no hi participa, acaba sent refusat pel grup. El que passa és que la jerarquia religiosa ens col·loca per damunt d'aquest sentit originari tota una estructura aparent de religiositat què, encara que és falsa, acaba per aparéixer com la imatge real d'allò que fem. Per tant es tracta d'estructures paràsites que s'imposen per damunt de la realitat. Òbviament si forem conseqüents amb aquesta, eliminaríem de les processons les mentides religioses i els convertiríem únicament en actes de reafirmació social, llevant-li la rèmora paràsita de la religió.
    Exactament igual ocorre amb els monuments religiosos, que més que ser llocs de culte religiós realment són espais, construïts sempre amb l'esforç i molt sovint les vides de les persones d'aquesta comunitat, on es fa l'acte de reconeixement social. I per tant haurien de ser propietat del poble i no de la jerarquia eclesiàstica que sempre els ha enganyat.
    Per descomptat que les persones que s'han adonat del joc de la màfia eclesiàstica, han acabat per apartar-se i considerar tots aquests actes com reafirmació de l'opressió i depredació d'aquesta jerarquia de poder, paràsita del poble, que és el que realment han acabat sent.
    Però si volem la justicia a tots els nivells de la nostra realitat social hauríem de reclamar la devolució de tots aquests monuments al poble, reconvertint les seues tradicions en l'autèntica exaltació d'aquest i no dels impostors que l'han oprimit durant segles.
    Per exemple els mariners hi treuen com estandard la verge que l'església els ha dit que és la dels mariners (curiosa la multiplicació d'identitats d'aquest símbol inversemblant, mare i verge a la vegada amb diversos noms i activitats), quan haurien de treure un símbol autèntic d'un mariner o de les dones que sempre han fet possible que pogueren anar a la mar, què són els autèntics símbols dels seu esforç i treball, i no cap idolatria absurda.
    De fet l'exaltació de la verge és tot un insult cap a la dona autèntica que no per deixar de ser verge deixa de ser pura, ni ha deixat de donar la seua vida i el seu treball per aquesta desagraïda societat d'homes i dones masclistes.

Xavi el fusteret.30-07-07

 

 

LES NACIONS "DES"UNIDES

    Un grup d'intel·lectuals del grup català del Club de Roma a Barcelona, acaba de plantejar canvis a l'ONU fent d'aquest un organisme de govern mundial, creant una Cambra de Representants mundials, un poder judicial mundial i una policia i un exèrcit mundial. Aquest il·luminats, a més a més, qualifiquen això d'utopia, és a dir un somni irrealitzable. Curiós, fa anys la utopia era eliminar els exèrcits i les policies, i ara sembla que ens volen fer-nos creure el contrari.
    En principi el plantejament pot semblar correcte, però només cal mirar al voltant. El simi humà ha depredat sobre l'entorn sense cap capacitat d'autocontrol, i només quan la merda comença a fer pudor i amenaça a ofegar-lo, comença a ser conscient del problema. I quan es posa a analitzar aquest problema troba que la natura li demostra que la millor forma de progressar sense autodestruir-se consisteix en viure amb equilibri amb l'entorn, perquè de fet aquest s'ha desenvolupat precisament per aquest equilibri entre les espècies que ho formen. I precisament aquest equilibri és possible no perquè cap espècie exercisca un control sobre la totalitat de l'entorn sinó perquè la diversitat biològica permet el desenvolupament de les variants amb més possibilitats de supervivència. Com sempre, el respecte pels altres és el sistema més natural i més eficient, només cal aplicar-ho.
    Si som capaços d'entendre aquesta realitat trobarem que cap solució del tipus del "1984" d'Orwell ens donarà la solució, perquè precisament aquest control ferri d'una de les parts acabaria ofegant les millors possibilitats de funcionament eficient. Òbviament si tota la nostra societat mundial fora com sembla que a ells els agradaria, tots iguals parlant la mateixa llengua i tenint els mateixos condicionants educacionals, aquesta merda imposada podria funcionar. Tindríem una societat grisa i molt trista però això sí molt cohesionada, i l'aplicació d'aquest "bodrio" seria relativament lògica. Però el futur, contràriament al que pensen els feixistes, no passa per la unió imposada sinó, com a la natura, pel respecte per la diversitat. El problema quan aquesta gent "intel·lectual" comença a jugar a Déus és que sempre obliden que, afortunadament, el món encara és molt divers. I per tant les solucions als enfrontaments actuals no vindrà mai de la imposició d'un govern que òbviament hi seria controlat pels més poderosos del moment actual, sinó pel respecte i defensa de la diversitat de cada grup i per descomptat per aplicar les lleis internacionals d'una manera justa, i no com fins ara com una imposició feixista per depredar sobre els més febles.
Òbviament aquesta aplicació correcta de les lleis internacionals passen necessàriament per la constitució d'unes veritables Nacions Unides que no siguen la conseqüència de cap guerra, amb l'eliminació dels privilegis del "vencedors" incloent-hi sobre tot l'eliminació del fastigós dret de veto obtingut després de la II Guerra Mundial, que funcione veritablement com la garant del respecte per aquestes lleis i que exigisca a "tots" els governs mundials la defensa dels seus drets legítims exactament amb la mateixa fermesa que en la defensa dels drets legítims dels altres pobles. I sens dubte la primera mesura hauria de ser acabar amb aquests privilegis, com amb tots els que siguen conseqüència de les guerres. Únic camí per construir alguna cosa real, no acceptant mai, en cap cas, el resultats d'aquests enfrontaments.
    Ajudaria molt una actitud molt més intel·ligent d'occident que en lloc de, per exemple, nomenar com emissari d'Orient Mitjà a un dels promotors de la guerra d'Iraq i donar suport als corruptes d'Abbas, recolzara al partit Hamas escollit majoritària i democràticament pel poble palestí. Però clar això seria si prioritzara la justícia i els drets dels pobles, i per tant l'interés mundial, per damunt de la seua depredació econòmica.
    Per descomptat que una societat de futur no pot caure en les errades passades, començant creant exèrcits en lloc d'eliminar-los. Perquè una societat de veritables éssers humans no es podrà construir mai sobre la imposició feixista dels exèrcits sinó per l'aplicació sistemàtica i per a tots de les lleis que òbviament ja coneixem, però que a l'hora de la veritat sempre acaben aplicant-se en funció dels interessos dels poderosos i no de la seua justícia. D'igual manera la creació d'un poder judicial unificat no servirà de res mentre els exèrcits siguen els garants d'aquest ordre mundial, doncs les armes serveixen als amos, no als ciutadans. I per la nostra experiència també estem cansats de veure com els òrgans judicials només serveixen per garantir els privilegis dels més forts, fins i tot en les actuals "democràcies" occidentals.
    Sé que es fa difícil imaginar una societat, vista l'actual, on el respecte puga ser la norma de comportament d'aquest animal primitiu i encara cec que és el simi humà. Però l'extensió del coneixement i la cultura n'és l'únic camí autènticament utòpic i possible, perquè només aplicant sentit comú humà es pot arribar a una societat veritablement humana. Les receptes de sempre no és que no siguen bones, és que encara no hem sigut capaços d'aplicar-les.
    El coneixement de nosaltres mateixos ens ensenya que quan tractem a una persona amb correcció i respecte respon comportant-se com una persona i que quan el tractem com un animal s'acabarà comportant com un animal. Si volem una societat de persones comencem per comportant-nos com a tals a tots els nivells de la nostra societat. La resta vindrà pel seu propi pes.

Xavi el fusteret.

 

 

 

EN LLUIS LLACH

    No donava crèdit al que sentia. Què Lluis Llach es retira? !!Això no potser!!.
    No ens podem permetre el luxe de perdre a les persones que tant haveu fet per l'emoció positiva de tants de nosaltres. Gent fantàstica que ens commoveu, que ens ompliu d'emoció per les coses bones que tenim a la vida, encara que tan sovint les anem oblidant.
    Tot i això he de reconèixer que vaig començar amb mal peu amb tu. Per aquella època semblava imprescindible escoltar la teua música com a esperança en un temps aparentment amb moltes possibilitats però de fet sense oportunitats reals de progrés.     I amic Lluis, sempre m'ha costat acceptar l'esperança si no trobe, al darrere, la realitat. Aquest desencís em va allunyar de moltes coses i vaig passar molts anys sense pràcticament escoltar la teua música. També va ajudar "La Gallineta" que tot i ser una cançó molt revolucionària, com a música era mala presentació.
    Una vegada superada aquesta ignorància inicial i després de comprovar que la meua neboda Alexandra, sent molt petita, demanava sempre a sa mare que li posara la teua música, vaig començar a interessar-me per ella, probablement per l'enveja de vore que l'emocionaves com ni tan sols jo em sentia capaç.
    Amb l'ajuda de moltes de les persones del meu voltant, tots absolutament debellits per tu, vaig començar a sentir els teus treballs i vaig ser totalment seduït per la meravellosa emoció que la majoria de les teues cançons m'encomanaven.
    Quina enveja amic, aquesta capacitat per a transmetre emocions. Capacitat divina aquesta de poder regalar als altres la resurrecció dels seus sentiments amagats a dins d'ells. Probablement no hi podem trobar una altra creació que tinga la força de moure les emocions més íntimes com la que ens produeix la música.
    Fins i tot quan sent música que m'emociona, se'm ocorreixen fantàstiques idees i la millor manera d'expressar-les, com aquella aranya a la que li posaven una gota d'LSD i era capaç de fer una teranyina encara millor. Per tant es pot dir que la música és una meravellosa droga que impulsa els nostres millors sentiments i la nostra capacitat per gaudirne'ls. I a més a més la teua és d'aquelles que hi costen d'entrar, però que quan ho fan mai tornen a eixir.
    T'has passat la vida defensant als que no podien defensar-se, sent la veu dels que no en tenien. Altres "cantautors" (¡¡quina paraula més antiga!!) amb molta voluntarietat apenes casaven les lletres per denunciar la injustícia. Però tu en canvi, no content amb això, "feies música", meravellosos sons que sempre ens porten cap a un món millor, on els sentiments són la millor forma de viure honestament.
Moriràs, moriré i encara la teua música continuarà emocionant a milers de persones, aconseguint superar una de les nostres majors limitacions, la insignificant temporalitat, enganyant la mort i seguint, per damunt d'ella, commovent als altres.
    Gràcies per haver emocionat a tanta gent que estime. Gràcies per haver-me omplert d'emocions. I espere que en "Un núvol blanc" hi trobes "La tendresa" que tant necessitem.
    Bon vent i tant de bo ens trobem alguna vegada en algun punt de la travessia. Gràcies amic, fins aviat.

Xavi el fusteret

opineu

 

LA CASA DEL SENYOR (THE INNER SPACE)

 

    Sovint em diuen que no crec en res. Res més allunyat de la realitat. Els meus Déus i Deesses existeixen i viuen al sexe de les dones. Per això sempre tracte d'entrar per a pregar amb Déu, qüestió mística, he de dir, no sempre entesa per elles.
¡¡Fornicadors i fornicadores!! des d'aquestes línies vos convoque a la vostra conversió en devots d'aquesta religió encara sense nom, i oberta a tothom doncs alguns trobareu santuaris d'una sola entrada i les dones teniu accés digital il·limitat.
    Com sempre vos recorde la nostra obligació moral d'entrar el més sovint possible. Com a mínim una vegada al dia, mesura que els Déus consideren com la correcta per acomplir les nostres obligacions amb ells. (¡¡Hòsstia estic en pecat!!).
    Descobrir amb devoció i en assossegada contemplació l'equilibri entre el llavi extern i el llavi intern, mostra inequívoca de perfecció divina. On no sobra res i tot n'és benvingut. On no queda espai per la buidor, l'assoliment del perfecte acoblament.
    Cal genuflexsar-s'hi i amb respecte diví, besar la façana principal, portal que ens duu cap al paradís celestial. Una vegada es ret homenatge al santuari podem sentir el desig dels Déus per que hi entrem. I recordeu, quan millor fem aquesta fase major serà la nostra sensació de felicitat a la resta de la nostra peregrinació.
    S'ha d'entrar amb respecte però alhora amb intensitat devota. Començar amb el miracle de la fricció, estat místic que produeix la perfecta comunió. La integració d'animes i cossos, la perfecta entrega, la conversió en un de soles, l'assoliment de la màxima tendresa, la màgia mística de la superació de la mesquina individualitat.
És molt important recordar, sovint ho oblidem, que n'hi ha una porta del darrere. Petita entrada que ens fa sentir la humilitat dels espais on sense cap protagonisme, llevant-nos tot sentiment de notorietat, podem d'igual manera assolir l'acostament als Déus. Espai sovint destinat únicament a d'altres tipus de tasques, i que amb la nostra devoció podem pujar-la al cim de la nostra religió, donant-li la seua veritable mida de generositat infinita (ens donen l'esquena quan hi entrem). De fet podem dir amb absoluta certesa que si no ens deixen entrar és que no ens estimen.
    I finalment quan per fi assolim l'estat de total entrega, amb la levitació de les nostres ments i ens alcem per damunt de la insignificança de les vides sense amor, podem sentir la veu de Déu que ens diu: "Fill meu avoca'm tot allò que duus a dins i que has reprimit des de l'última vegada".
    I amb l'entrega del suc de la vida, la nostra tasca evangelitzadora arriba a la seua fi.
¡¡¡¡¡Ahhhhhhhhhh!!!!!.

Xavi el fusteret.

God lives in your sweet pussy. Let me in.

opineu

 

LA PENA DE MORT ( i la guerra, i la tortura, i...)

    Sovint sentim parlar del refús de la pena de mort, per la defensa dels drets del condemnat. Però tot i ser important la defensa d'aquests com de qualsevol altre dret humà, el refús d'aquesta barbàrie, encara vigent al nostre món, ha de ser principalment pel fet que consolida i reafirma l'assassinat com a eina acceptable per a resoldre els nostres problemes amb la seua execució.
És a dir aplicant la pena de mort reafirmem la idea amagada inconscientment que l'ús de la violència potser el remei d'ella mateixa, quan precisament el que aconseguim és tot el contrari. En lloc de deslegitimar-la, la reafirmem al fer-la servir com a solució del problema. Donant-li de retruc la raó a l'assassí a l'acceptar el seu sistema.
    I per tant a banda dels conceptes ètics, el seu ús ens fica en un cercle tancat sense eixida, per l'efecte pervers que produeix aquest tipus d'insistència, perquè mai la solució podrà vindre amb la promoció del problema.
    L'important no és tant la consideració sobre la persona violenta, tot i que no deixa de ser un acte brutal i abominable, sinó per l'efecte de promoció dins de la col·lectivitat pel fet d'usar-la.
    Transmetem amb el seu ús, la retroalimentació d'aquesta violència, reafirmant en les nostres societats que matar potser la solució justa als problemes.
És a dir si una persona és violenta, la solució és eliminar-la, mitjançant la mateixa violència que condemnem, però realment donant-li una categoria de llei justa.
    Per tant si la societat col·lectivament troba just matar algú, si demostra la seua desviació respecte a l'interés comú (sense entrar en la discussió sobre les responsabilitats de la societat en aquesta desviació), quan individualment trobem que una persona s'ha desviat, transmetem que d'igual manera podem matar-la per a lliurar a la societat d'aquesta perversió, deslegitimant, a la vegada, la condemna que aplicaríem sobre aquest individu, què només fa que aplicar allò que li hem ensenyat. Legalitzem l'assassinat i sacralitzem l'ús de la violència per a acabar amb ella. Tota una mostra d'irracionalitat animal.
Òbviament la reacció normal de qualsevol persona quan se sent agredida, ella o algú dels seus, no pot ser la norma de comportament d'una societat que ha d'aprofitar la unió de tots per a establir lleis que acaben amb els problemes i no aquelles que els promocionen. Fugint d'una, individualment, lògica tendència a la venjança, que sempre ens ha portat cap a una inacabable cadena de respostes, però que mai pot ser la nostra com a societat avançada.
    I no oblidem que encara que en alguns països la pena de mort ja no és vigent, tot això és pot aplicar igualment a les decisions sobre la repressió dels anomenats terroristes ( la indecència inacceptable de Guantánamo, amb un repugnant silenci general) o la justificació i promoció de guerres ( l'aplicació de la pena de mort més brutal i, a més a més, indiscriminada) i enfrontaments violents tan actuals, malauradament, al nostre món. I per descomptat la tortura, forma de matar a l'individu però deixant-lo viu per allargar la seua agonia.
    Només quan siguem capaços d'entendre que mesures de violència, com la pena de mort, no poden ser acceptables en cap cas, per molts que ho hajen decidit alhora, i que tan assassinat és si ho fem a soles com si ho fem tots plegats, podrem deslegitimar-les i eliminar-les de les nostres vides. Reduint-les a situacions d'accident però mai com a solució en una societat de persones.

Xavi el fusteret

opineu

 

EL VOT IN"ÚTIL" II (ANÀLISI ELECTORAL)

  De les votacions produïdes a la nostra terra podem treure les següents dades de vot real, és a dir, comptats sobre el total del cens sense tenir en compte les adulteracions produïdes per la Llei d'Hont , el mínim del 5%, ni adjudicar l'abstenció com si hagueren votat els abstencionistes:

PAÍS VALENCIÀ (Municipals/Corts)

                    % vots cens 2007(esc.)        % vots cens 2003
              PP        32,82 / 37,36 (37)              31,29 / 34,25
       PSOE/PSPV   24,43 / 24,54 (25)              25,92 / 26,1
       EU+BLOC         6,8 / 5,68 ( 6)                  8,74 / 8,08
       ESQUERRA       0,2 / 0,34                         0,1 / 0,2
      ABSTENCIÓ -   30,6 / 29,9 (31)                 28,4 / 28,5

PRINCIPAT DE CATALUNYA (Parlament)

                     % vots cens 2006                % vots cens 2003
               CiU        18,03                                  19,50
               PSC       15,34                                  21,63
           ESQUERRA    8,01                                 10,38
               PP           6,10                                  7,50
           ICV-EU        5,43                                   3,69
         ABSTENCIÓ    44,0                                   37,5

ILLES BALEARS (Parlament)

                               % vots cens 2007                  % vots cens 2003
            PP                        28,53                                28,57
  PSOE/PSIB+ExC                19,91                                15,70
PSM+ENTESA+ESQUERRA       5,58                                 5,09
           UM                         4,19                                 4,77
    ABSTENCIÓ -                 39,3                                  37,2

   Com a primer anàlisi caldria destacar que el costum hàbilment instaurat de parlar dels resultats considerant l'abstenció com un vot en les mateixes representativitats que el vot emés, és un engany que ens porta a analitzar la situació d'una manera totalment falsejada.
   Per exemple al País Valencià, els resultats oficials diuen que el PP ha aconseguit una majoria del 53% del vots. Això suposaria que més de la meitat de la nostra societat els dona suport, quan mirant el vot real veiem que és el 37% els que li donen suport, que tot i ser un gran resultat és poc més d'un terç de la societat.
És a dir al voltant d'un 38% ha donat suport a partits de dretes, al voltant d'un 32% ha donat suport a partits teòricament d'esquerres, i un 30% no se sent representat per ningú. Aquests són els resultats reals, les manipulacions fetes des dels mitjans de comunicació i dels propis partits, no són més que interpretacions interessades.
   Des d'un punt de vista municipal trobem que la Llei d'Hont i sobre tot l'antidemocràtic 5% com a barrera per a obtindre representació, es tradueix en un resultat profundament antidemocràtic, doncs partits petits i agrupacions de ciutadans s'hi veuen condemnats a l'oblit i per tant a no poder participar als seus pobles com voldrien i mereixen. Si bé es cert que podríem establir un tipus de barrera mínima per evitar que els poderosos tinguen facilitats, mitjançant el seu poder econòmic, per assolir poder que farien servir només en benefici propi, això no pot ser l'excusa per barrar el pas a la participació de grups que obtenen uns resultats significatius de vots i són sistemàticament condemnats a la inexistència.
   Per descomptat que això compta amb el suport dels dos partits majoritaris que volen instaurar un sistema bipartidista, que els assegura la perpetuació al poder a tots dos, però que en absolut respon a la realitat social. Però si volem tenir un sistema autènticament democràtic hem de ser capaços d'acabar amb aquesta aberrant imposició.
   Només cal mirar el resultat sobre les alcaldies, en les que el PP ha aconseguit 315 de les 542, és a dir el 58% quan en vots només a rebut el 32,82%.
   També a nivell municipal a les tres ciutats més importants podem veure que sinó existira aquesta irregularitat antidemocràtica del 5%, el partit que a hores d'ara és el guanyador passaria a l'oposició, tant a Alacant com a Castelló, perquè forces contràries a ell haurien obtés representació, sumant majoria.
   A un nivell més proper veiem que tant a la Marina com a la Safor, tot i aquesta interessada informació d'arrase d'uns contra els altres, veiem que el PP no ha recuperat ni Xàbia ni Dénia; no ha recuperat ni Gandia ni Oliva; ha perdut la majoria a Altea, a Calp, a Benissa, a La Vila Joiosa; i que per tant a les grans ciutats de les nostres comarques no sols no hi ha un partit que arrase sinó que aquest partit ha perdut una important quota de suport.
   Tot i això si que cal remarcar que a València i les ciutats dels seu entorn, sí que s'ha produït aquest arrase, per altra banda lògic si constatem que la inversió econòmica feta aquests últims anys ha anat a parar íntegrament a aquestes ciutats, en la lògica brutalment centralista dels dos partits valencians d'obediència estatal. (Sense aquest aberrant centralisme el més lògic hauria estat, per exemple, fer la Copa Amèrica a Dénia, el millor port i amb més llicències esportives del País Valencià.)
Per altra banda l'altre integrant de la parella "útil", el PSOE, veiem com la seua evolució sembla anar, com en altres territoris, cap a la pèrdua de determinat vot nacionalista d'esquerres que es va quedar durant el "xollo" de la transició.
   Una altra dada molt significativa és la diferència entre el vot municipal i el vot autonòmic del PP. Si els ciutadans quan coneixen les persones directament que es presenten a les seues candidatures el voten un 4,5% menys (6,5% en el vot ponderat), vol dir que sí que ha afectat la corrupció i la destrucció del territori (probablement no tant com caldria), però que amb una bona política mediàtica, grans esdeveniments i aparences de conte, s'aconsegueix rebre un important augment de recolzament popular a les Corts. Tot i això és molt interessant saber com s'ho faran ara que arribem al cicle negatiu de l'economia després de col·locar els comptes de la Generalitat en un brutal endeutament. Segur que s'encomanen als seus amics de Madrit per que guanyen les eleccions al govern de l'estat, única salvació possible.
   Al Principat de Catalunya, l'únic anàlisi possible és el desencís de la població ja que únicament ha votat a les municipals el 53% dels electors. Qualsevol altra valoració no fa més que divagar sobre l'autèntic problema d'aquestes eleccions, el fet que la població, quasi el 50%, no ha volgut participar, probablement per l'estafa de l'Estatut.
   Això sí, una prova de la deformació de les dades per l'efecte d'assignar l'abstenció s'hi veu en els resultats de CiU que en les dades "ponderades" passa de 31,2% a 32,2%, el que ens faria concloure que ha guanyat un punt. Però si mirem les xifres reals, sense assignar l'abstenció, veiem com passa de 19,5% a 18,03%, és a dir perd punt i mig de suport. Aquest efecte falsejat es produeix pel canvi molt gran de l'abstenció, i ens demostra una vegada més els falsos que poden resultar els anàlisis quan els fem sobre dades que assignen l'abstenció, assignació falsa doncs aquests electors no han votat.
   A Ses Illes el resultat demostra que tot i el conservadorisme del vot que fa que coste tant canviar les coses, els depredadors del territori i la corrupció han estat castigats, tot i que no amb la força que caldria esperar, però que tenint en compte aquest consevadorisme i a pesar de tot, s'ha empés a un canvi al poder molt important, del qual esperem que els socialistes espanyols no el tornen a malmetre.
   Aquí observem que tot i que el PP manté el seu suport, a l'haver-hi un partit, en aquest cas el PSIB/Eivissa pel Canvi, que concentra més el vot això fa que aquell perda la majoria per l'efecte de la llei d'Hont, que falseja els resultats, no perquè li fa perdre ara la majoria sinó perquè mai hauria d'haver-la aconseguit només amb poc més d'un 28% de vots reals. (¡¡Bestial: majoria absoluta amb el 28%!!.)
   Com anàlisi final modestament, he de dir que m'hauria agradat que en lloc que el tema central al País Valencià haja estat la convocatòria d'un esdeveniment esportiu, com sempre a la ciutat de València, tot i que m'encanten els cotxes, la discussió no fora si els cotxes correran i on sinó si serem capaços d'aconseguir que els nostres fills puguen anar a educar-se a llocs que garanteixen la dignitat de l'educació en col·legis públics com cal i no en barracons indignes i que el nostre sistema, com van somiar els nostres avis, serà el que garanteixe que per damunt de la capacitat econòmica de cadascú, s'els hi donarà una educació de qualitat; que el nostre sistema de sanitat aconseguira reduir les llistes d'espera, i que quan qualsevol de nosaltres s'hi trobe en una situació de malaltia, i per tant de dependència, el nostre sistema sanitari li garantirà que no li deixarem en un passadís com si es tractara d'un problema a oblidar i que ens preocuparem per ell exactament igual que quan s'hi trobava en condicions de cotitzar per tots plegats; que les nostres empreses comptaran sempre amb el suport de la nostra Generalitat per que puguen enfrontar-se als reptes de la globalització i puguen seguir creant llocs de treball, com han fet fins ara; que serem capaços de frenar aquest urbanisme salvatge que destrueix el territori i sobre tot destrueix la possibilitat de generar ciutats on els nostres ciutadans puguen viure d'una manera equilibrada, integrada i que els permeta aconseguir un nivell de satisfacció raonable a les seues vides; que des dels organismes públics es lluitarà per que el model de turisme no sols assolisca un nivell de qualitat raonable sinó que assegure que no anirà en detriment de la qualitat de vida dels ciutadans de les nostres ciutats;
en fi que tot aquest proces electoral no s'ha fet per que els polítics facen això o allò sinó principalment per que els ciutadans puguen assolir majors quotes de qualitat de vida.
   I que el fet que aquests temes no hajen sigut el tema central de la campanya electoral en lloc de l'esdeveniment esportiu que es va anunciar, vol dir que no hem superat el síndrome que ens va deixar la dictadura de (¡¡república!!) monarquia bananera, al nostre cas (¡¡república!!) monarquia tarongera o orxatera.
  I que quan alguns dels nostres intel·lectuals diuen que estimen el país però que no l'entenen, vull recordar-los que fa 300 anys que en les nostres societats allò que hauria de ser normal continua sent atípic.
Caldria encoratjar a tothom per que no oblidem mai que tot això és possible canviar-ho si aconseguim superar aquesta fase on alguns han condicionat la nostra resignació cap a "l'inevitable". Podem i devem obligar als nostres polítics per que treballen per la societat i no per ells mateixos.
   I recordeu, la democràcia continua sent el nostre objectiu, però encara no ho hem aconseguit. Cal seguir intentant-ho.

Xavi el fusteret

opineu

 

 

EL QUE DIUEN LES BALENES

    Al llarg de la vida ens preguntem un munt de coses. Volem saber quin sentit en té la nostra vida. Perquè naixem, perquè morim, perquè sent tot tan evident, sovint resulta tot tan absurd.
És la nostra vida resultat d'una intenció, n'és el resultat d'una casualitat?. Som objectes, som protagonistes?.
    Uns diuen, els creacionistes, tant de moda de nou als Estats Units, que som l'obra d'un ésser meravellós, intel·ligent i bo que ens ha creat per a posar-nos a prova, convertint la nostra vida en un martiri d'incertesa inacabable. Sense aclarir-nos quin sentit en té que un ésser què conec per endavant el resultat de qualsevol prova, necessite fer-ne una amb nosaltres, que a més a més som la seua creació i per tant alguna responsabilitat en tindria, el que fa que més que una prova seria una autèntica pressa de pèl. Tot i això, sense voler, ens demostren que no és veritat que l'home descendeix del simi, veient-los a ells és fa evident que l'home no descendeix, l'home és un simi.
    Segons els evolucionistes som el resultat del desenvolupament d'allò que existeix, però tot i que els Déus podrien haver posat l'inici per que anara evolucionant, perquè fer el camí al contrari i creure en un Déu que no caldria si haguérem començat sabent-ne la realitat?. Ho comencen a veure però encara no s'han adonat del tot.
    El que si què sabem, fins i tot ells, és l'existència d'uns éssers meravellosos i magnífics com són les balenes. Éssers majestuosos que recorren la nostra mar i que emeten uns sons quasi musicals, crits plens de màgia i fantasia que inunden les mars del món. Diuen què és un llenguatge a l'alçada del dels humans, però sent tant llestos com som, encara no hem pogut interpretar el seu significat, i probablement acabarem amb elles ans de conèixer el resultat.
    Què ens estan dient? Tenen les respostes, tenen les preguntes?.
  Perquè n'estic segur que el realment important, l'autèntic misteri i el que més ens caldria saber per comprendre l'autèntica resposta, és què és el que diuen les balenes.

Xavi el fusteret

  A continuació teniu algunes gravacions del que diuen les balenes.

  La balena Blava sembla que, com una mare, ens diu tendrament que anem en compte de no fer-nos mal?.
  La Geperuda amb un crit imperatiu, sembla preguntar-nos que hi estem fent, destruint-ho tot?.
  La pilot i el seu crit misteriós, sembla avisar-nos d'un greu perill?.
  Sons de les profunditats de la mar que ens recorden que en aquest planeta no hi estem sols i que allò que fem afecta a tots. Crits que sentits una sola vegada potser no diuen res però que si els escolteu varies voltes començareu a sentir-hi coses molt especials.
  Escolteu i gaudiu d'allò que ens diuen aquestes altres balenes.

 

opineu

 

L'ESQUERRA

    Caldria saber exactament que és el que avui en dia entenem per esquerra.
    En principi sembla una ideologia basada en la sociabilitat, és a dir en compartir els resultats d'una societat doncs aquests no són l'efecte de l'esforç individual de ningú per si soles, sinó el resultat de la suma dels esforços individuals de tots plegats i per tant caldria compartir els resultats d'aquests esforços.
    Sovint es diu des de l'esquerra que es vol transformar la societat. Però realment atenent al principi bàsic exposat anteriorment, més que canviar-la, aquesta transformació el que vol és adaptar la realitat que jeu baix de tota l'estructura social al resultat efectiu d'aquesta societat. És a dir del que es tracta es que donat que som el resultat de l'esforç comú, els recursos han de ser aprofitats per tots i no només per la classe dirigent.
    Des d'aquest punt de vista es tracta de situar la realitat a dalt de tot de l'estructura social, aconseguint que allò que és veritablement real, siga real en els nostres comportaments com a societat.
    De fet l'esquerra es converteix així en la lluita per transformar, no l'essència bàsica de la realitat social, que n'és la que realment defensa, sinó la seua estructura de funcionament, donant-li importància a allò que realment és important.
    Intent que per exemple va fracassar a l'antiga Unió Soviètica, on la lluita per que la ciutadania fora veritablement l'usufructuaria del benefici produït per tots, va acabar convertint-se en un altra imposició de les classes dirigents en benefici propi.  De fet el que es va aconseguir és perllongar la situació d'imposició brutal del Zarisme sense arribar al canvi real. Però això no vol dir que va fracassar la idea, sinó l'encara incipient i insuficient evolució humana necessària per aconseguir una societat més justa. És la lluita de l'animal que tracta de superar la seua vessant més primitiva, encara que a les primeres temptatives fracassa.
    Es podria dir que l'intent d'esquerres consisteix en fer normal allò que existeix a les bases de tota societat, transformant el comportament animal que no ens permet comprendre que els resultats són de tots i que ens fa seguir comportant-nos com éssers rucs que en lloc de compartir la riquesa de tots depredem sobre els altres en benefici d'uns pocs.
És la lliçó mal interpretada de la selva que en un medi en el que no podem sobreviure tots per falta de capacitat cerebral per a aprofitar els recursos, ens veiem abocats que siga el més fort el que els deprede. De fet una societat primitiva (de dretes, d'animals) creix en progressió aritmètica, mentre que una societat evolucionada (d'esquerres, d'humans) creixerà en progressió geomètrica, a l'aprofitar millor les seues capacitats col·lectives, en lloc d'explotar-les per al benefici d'uns pocs, augmentant la seua eficiència.
    I clar, quan desenvolupem les nostres capacitats no podem deixar-nos arrossegar per la inèrcia del passat i consentir que les coses continuen igual. És a dir no podem consentir que sent capaços a hores d'ara de produir menjar per a tot el món, continuem deixant que mora la gent a molts llocs del planeta, prioritzant els beneficis obtinguts de la nostra activitat comercial per damunt de les vides humanes.
    I per descomptat a tots els nivells de la nostra vida. A la nostra terra encara no es pot entendre que gent d'esquerres, tan conscienciats respecte a l'ecologisme biològic per exemple dels arbres, s'obliden tan sovint de l'ecologisme de l'arbre més bonic que ha sigut capaç de generar la humanitat: la cultura. I no com fan alguns considerant-la com la capacitat final d'escriure un llibre o pintar un quadre, sinó com la base més real i autèntica de les persones, tan sovint amagada, què jeu a baix de tot de la seua essència. La cultura amb majúscules, precisament aquella que ens permet escriure un llibre o pintar un quadre a la nostra manera, i per tant que siga la nostra aportació a la col·lectivitat i què és la millor expressió d'allò que realment som. I la base més lògica per establir l'estructura política i econòmica d'una societat lliure, equilibrada i moderna .
   Les preguntes es fan inevitables : ha evolucionat la humanitat prou per a començar la transformació cap a una societat de persones o hem de conformar-nos amb aquesta actual societat d'animals depredadors i guerrers?.
És veritat com defensen les dretes que la humanitat romandrà sempre en l'animalitat i per tant cal aplicar el feixisme per a reprimir-la, o aquesta capacitat d'intuir una societat millor és el començament de la nostra capacitat per a ser persones?

Xavi el fusteret

opineu

 

 

LA "CORRIDA"

    Aquesta fiesta primigènia (però sorprenentment encara actual) dels nostres veïns, diuen que demostra lo macho que és el torero. El mascle valent s'imposa al ruc animal perquè és més valent i més brau que'll, en una lluita en suposada igualtat de condicions.
    Potser aquesta tota una prova de la inabastable imbecilitat humana, doncs a poc que l'analitzem hi vorem que no en té res a vorer amb la realitat.
    Per una banda tenim al toro, animal quasi cec, apenes s'hi veu el que se li ve al damunt, què el fiquen en un cercle tancat on ans que el mascle se li acoste comencen a clavar-li dagues, punxes, llances fins que el deixen tan afeblit que apenes s'hi pot aguantar. Això sí, una volta esmorteït entra en joc el supermascle que comença a envidar-lo, aprofitant la seua ceguesa, però que sempre s'hi aparta del seu front quan arriba.
    I entre gemec de dolor i vòmit de sang, la gent civilitzada que s'hi aposta al voltant comença a cridar com si l'agonia de l'animal els fera sentir-se millors, convertint el seu patiment en una fiesta de depravat sadisme. Realment el més repugnant d'aquesta sagnant tradició és fer-ne un espectacle de la tortura sàdica de l'animal i voler transformar això en una expressió de valentia heroica.
    Per altra banda el matador, un tio que normalment s'hi a criat entre bous i està acostumat a ells i conec perfectament les seues limitacions. Què aprofita quan l'animal comença la seua agonia final, per a presumir de superioritat de mascle, quan en igualtat de condicions no podria aguantar ni un segon. Aprofitant la suposada superioritat cerebral humana per enganyar a l'animal però alhora volent demostrar una superioritat física que no existeix, i per tant posant en dubte aquella suposada superioritat. I a més a més, en una prova d'inimaginable incapacitat cerebral, diu que està enamorat d'aquests animals, quan com un Déu depravat i sàdic, els cria per a fer-ne un espectacle de la seua darrera agonia.
    Qui és l'animal? El que es posa al davant per a massacrar a un ésser sense cap possibilitat fent espectacle del seu assassinat o el que lluita en inferioritat de condicions per la seua ja impossible supervivència?. O els que s'asseuen al voltant fent fiesta de l'aniquilació sàdica del previament condemnat i del seu patiment?.
Tot i que és cert que de tota manera cal matar a l'animal per a menjar, a ningú se li ocorreria posar-shi al voltant de l'escorxador mentre fa la faena en viu i començar a bramar quan l'animal crida de dolor.
    Els defensors d'aquesta animalitat diuen que en té un aspecte estètic molt important, com han retratat nombrosos artistes. La guerra potser una de les fonts més grans de la història humana com a motiu de creacions artístiques, i a ningú se li ocorreria provocar una per a pintar un quadre.
    I si bé es cert que han hagut d'altres tradicions salvatges, també és cert que han sigut abandonades quan els protagonistes han evolucionat cap a persones.
    I per descomptat, res a vorer amb la tradició de bous valenciana, en la que no es fa protagonisme del patiment de l'animal, ni de la seua execució.
Corridas de toros, curiosa aquesta forma de nomenar-la, quan l'únic que no és corre es el pobre animal executat, què ni tan sols podia imaginar l'existència d'altres animals tan sàdics.

Xavi el fusteret

opineu

 

EL XIC DE LA PEL·LÍCULA

  Encara que tenim les millors idees sobre el respecte pels altres i el fàstic que ens provoca la violència, sempre acabem fent el babau davant la força d'imposició que demostra el xic de la pel·lícula, quan mitjançant la seua força física s'imposa a la resta de protagonistes.
  Fica't a dins, molt a dins de nosaltres, s'hi troben les restes condicionades de la nostra devoció per la força salvatge. Restes inercials de la nostra vida a la selva primitiva. És a dir allò que vam vorer en aquella selva, el més fort s'imposa i per tant és el que en té dret a gaudir de la situació, destruint els drets dels altres, únic sistema (el feixisme), en una situació en què la capacitat de pensament no existeix, és a dir propi d'éssers rucs i primitius.
  Podem generar les millors teories sobre l'actitud correcta amb la nostra relació amb els altres, però fins que superem aquesta fase sempre eixen aquests sentiments condicionats per la inèrcia de la nostra experiència primitiva, la nostra naturalesa animal, que ens fa admirar allò fins i tot que hem arribat a odiar gràcies a la nostra capacitat intel·lectual. Què ens demostra que la millor qualitat que hi podem tenir és aquella que ens permet col·laborar amb els altres i d'aquesta manera hi ser més persones, més humans. Perquè, fins i tot egoistament, podem aconseguir més coses col·laborant en joc d'enfrontant-nos. De fet la humanitat s'ha imposat a la resta d'animals per aquesta capacitat social, i no pas per la nostra força bruta, doncs n'hi han altres animals molt més forts que nosaltres.
  I per descomptat no només la força física, perquè en aquesta societat vivim moltes situacions d'imposició per la força dels diners i fins i tot per la força intel·lectual, aconseguint privilegis que aprofitem per a depredar sobre els altres.
De fet una persona amb capacitat cerebral arriba a detestar tot tipus de violència, fins al punt que en una situació d'enfrontament no hi té res a guanyar. Si s'enfronta i guanya no podrà ser feliç per que li repugna fer-li mal a un altre, i el mal de l'altre també li farà mal a ell. Si s'enfronta i perd no podrà ser feliç perquè a ningú, excepte un masoquiste, li agrada que l'agredeixen. Per tant s'hi troba en una situació de Zug-wang, qualsevol moviment li du a la derrota.
  Per això les autèntiques persones, aquelles que superen la fase selvàtica i assoleixen qualitats humanes, l'únic camí que en tenen és fugir d'aquestes situacions de barbàrie primitiva, en la mesura del possible.
  Però això sí, quan apareix el xic de la pel·lícula tornem a sentir aquesta repugnant atracció per allò que odiem. Ens quedem bocabadats mirant com el xic és més fort i es queda amb la xica, a la que s'hi li han caigut les bragues observant la seua força destructiva. Ella tampoc ha superat la seua vessant més primitiva. !!Serà guarra!!.
  Malauradament l'evolució és molt lenta. Temps al temps.

Xavi el fusteret

opineu

 

EL VOT IN"ÚTIL"

  Sovint hem de suportar aquella cançoneta que ens toquen cada cop que venen eleccions, "cal fer vot útil". Sol ser el parany on s'amaguen els polítics més mediocres. Si vols que algú et vote, si vols que algú t'estime, el primer que hauries de fer es aconseguir seduir-lo per que el seu acte siga fruit de la seua voluntat emocionada i mai de la seua conformitat resignada.
  De fet si observem la majoria de societats que intenten crear un sistema democràtic, vorem que al llarg dels anys tots arriben a una situació molt semblant al partit únic, amb dues opcions que acaben semblant-se com dos bessons. Aquest seria l'efecte pervers i antidemocràtic d'una societat en la que els seus poders establerts s'entasten en forçar a la seua classe política a un possibilisme pragmàtic per diluir l'autèntica democràcia. Al final dona igual qual de les dues opcions votes, perquè totes dues acaben per fer pràcticament la mateixa política, salvat de petites diferències cojunturals.
  Si bé és cert que lleis antidemocràtiques com la llei d'Hont barrejada amb la clàusula del 5% aconsegueixen, darrere de mesures que teòricament busquen l'eficiència del sistema però que realment amaguen el desig d'eliminar l'autèntica voluntat popular, atribuir a les grans formacions una representativitat que no els hi pertoca . Així observem que partits amb el vot del voltant del 40% dels vots emesos, és a dir al voltant del 30% dels vots reals, calculant una abstenció habitual del 25%, aconsegueixen el control majoritari de les institucions i s'autoanomenen "majoria de la societat", i no arriben ni a un terç de suport directe dels ciutadans, i això sense descomptar el vot útil, aconseguit mitjançant l'engany dels votants.
Òbviament l'autèntic vot útil és necessàriament aquell que fem amb el cor, és donar-li el nostre vot a aquells que defensen amb honestedat allò que estimem, vol dir exercir el dret democràtic real, aquell que es basa en la voluntat popular real, i no en els càlculs de resultats influenciats pels poderosos.
   I si demanem coherència als nostres polítics, comencem per votar amb honestedat i coherència, perquè la democràcia ha de ser el resultat dels vots sincers dels ciutadans i no pas de les seues suposicions, que són la millor font de vots robats pels partits majoritaris.
  I si aquest sistema no permet reflectir la voluntat popular el que cal fer és canviar aquest sistema antidemocràtic i no el sentit del nostre vot, que acabaríem donant-lo als que fan possible precisament aquesta impossibilitat democràtica. És a dir l'objectiu neoliberal dels feixistes, aconseguir la inviabilitat democràtica per que acabem donant suport a la seua moderna dictadura mediàtica.
  I per descomptat us queda el vot en blanc i l'abstenció, opcions perfectament democràtiques.
  Pot ser que, per evitar tots aquests paranys antidemocràtics, una forma seria en lloc d'atorgar els escons o regidors aconseguits pels partits proporcionalment sobre el total de vots possibles, es donaren en funció del percentatge real de vots aconseguit per cadascú, i per tant si un 25% no participa, aquest 25% de llocs no s'assignarien, però comptarien com a vots del quòrum necessari alhora d'aprovar lleis o acords polítics. És a dir els partits no rebrien la representació que no s'els hi dona.
  Aquest sistema provocaria situacions com ara que una participació per baix del 50% del vots possibles no podria prendre cap decisió per que mai podrien superar el 50% majoritari per a decidir i per una banda desqualificaria qualsevol participació ciutadana inferior al 50%, convencent de retruc als electors que realment volen una democràcia real a participar, aconseguint que la democràcia siga veritablement la decisió de la majoria real i no de la majoria assignada.
  I òbviament un altra mesura immediata hauria de ser la democràcia directa, és a dir constants participacions dels ciutadans per referèndum, sent actualment molt senzilla la seua realització per mitjà d'Internet.
  Això sí, recordeu que la democràcia és el nostre objectiu, però que gràcies als privilegis i al control sobre l'educació i la informació dels poderosos, encara no ho hem aconseguit. Cal seguir intentant-ho.

Xavi el fusteret.

opineu

 

 

LA MARINA

  Vaig conèixer l'amor, el primer amor, a Gata. M'hi vaig trobar amb la mar a El Campello(*). Vaig tornar a descobrir l'amistat a Dénia. Vaig recordar el meu ancestral Benimantell, a La Vila i a Sella. Vaig trobar-me amb la gent a Benissa. Vaig renèixer a Vall d'Ebo. Vaig gaudir del suc de la terra a Xaló. Vaig bussejar per primera vegada a Calp. Vaig caminar per Pedreguer. Vaig muntar per les muntanyes de Tàrbena. Vaig navegar per Altea.
  Vaig enamorar-me, trobar, tornar, recordar, renèixer, gaudir, bussejar, caminar, muntar, navegar a Xàbia.
  Xàbia és la Gata de la costa, i Gata la Xàbia de l'interior.
  Xàbia és la Dénia del sud, i Dénia la Xàbia del nord.
  Xàbia és La Marina, la nostra estimada Marina.
  Perquè La Marina és la mar i la terra que ens dona la vida. La Marina és la sal, la llum, el vent que ens mou. La Marina és l'orige i la destinació, el principi i la fi de la nostra travessia.
  Però, quan les ciutats i les viles de La Marina ens unirem per a defensar allò que tant estimem? Per a què els corruptes que destrueixen la nostra terra amb la seua depredació, sàpien que no deixarem que ens lleven la nostra preuda riquesa.
  Que la nostra força puga nèixer de la unió de tots nosaltres per a compensar altres poders més forts que els nostres individualment.
  Perquè si no lluitem per allò que n'és l'essència bàsica de nosaltres, és que no tenim cor, és que no corre la sang per les nostres venes, és que hem oblidat allò que som.
  I és que som de La Marina, la mar i la terra que han fet que els nostres cabells siguen com són, i els nostres ulls, i la nostra pell i els nostres cors bateguen com ho fan. Enllaçant-nos amb la mar i la terra que ens han fet nèixer, què ens han fet créixer, què ens han donat la vida.

Xavi el fusteret

(*) El Campello no pertany a La Marina però la seua mar i la seua gent, aquesta meravellosa gent d'El Campello, són com si ho foren.

opineu

 

BOTIFLERS

  Una de les característiques que romanen al nostre país, és la nostra capacitat de generar traïdors renegats, que en lloc de treballar a favor de l'interés del nostre poble, ho fan recolzant als que l'ataquen.
  Malauradament tenim molts exemples d'aquesta covard actitud contraria als nostres interessos com a societat. Però també hem de ser conscients que aquesta aberració és producte de tenir els poders públics segrestats per persones alienes a nosaltres, el que produeix una lluentor que provoca l'atracció de la gent més fàcilment comprable cap a ells. Aquells que sempre troben una excusa raonable en la seua claudicació, prova de la seua mediocritat i de la nostra falta de poder, robat militarment pels seus amics.
  Sovint hem de sentir que ho fan pel bé d'una societat que camina cap a l'extremisme, quan al llarg de la nostra història l'únic extremisme és el dels que han intentat acabar amb nosaltres.

  El cas més clar ha sigut el dels polítics de la nostra dreta, i alguns de l'esquerra, tan al País Valencià com a Ses Illes, que en lloc de ser capaços de generar una alternativa pròpia, només han sigut capaços d'apuntar-se a les d'altres llocs, recolzant d'aquesta manera la massacre política, econòmica i cultural que hem patit des de l'adveniment dels Borbons, i què quan han fet una de pròpia era per refermar els principis franquistes blaveros. Res a vorer amb les dretes democràtiques del Principat, CiU, no aconseguit encara al País Valencià ni a Ses Illes, normalització democràtica que necessitem de manera urgent, i que ens aboca a suportar sucursals dels feixistes espanyols.
  Al País València és on d'una forma més brutal s'aplicat aquesta traïció, on els franquistes han organitzat partits que teòricament defensen la nostra terra però com ja van vorer durant la dictadura, erem constantment oblidats. Ja m'agradaria vorer als altres generant les industries que hem sigut capaços de crear aquí, (tèxtil, joguet, calcer, torró, ceràmica, etc.) sense cap ajuda mai per part de l'Estat i suportant, a més a més, l'inefable tasca autodestructiva d'aquests blaveros.
  Al Principat de Catalunya, darrerament ens hi estem trobant diversos casos. Com ara el recent de Joan Antoni Duran-Lleida, que després d'anys de suposat nacionalisme resulta que perd miserablement el cul per un ministeri, encara que això siga a base de deixar ben clar que els altres som uns extremistes sense eixida, i que l'autèntic trellat és al seu espanyolisme retrobat. Probablement s'hi va inspirar en l'actitud del seu company de partit, Artur Mas, que per intentar aprofitar-se'n electoralment, va signar una vergonyosa reducció de l'Estatut aprovat per la immensa majoria del Parlament català, amb Zapatero. Això sense parlar d'antics intel·lectuals com ara Boadella, que han acabat per fundar partits que basen el seu nacionalisme en els resultats militars (Ciutadans, partit per l'espanyolitat) en lloc de defensar el seu antic nacionalisme basat en la realitat cultural, quasi destruïda pels militars, del seu poble.
  A Ses Illes hem tingut un altre cas d'autèntic psiquiàtric, doncs una persona de trajectòria en defensa de la nostra realitat cultural, l'escriptora Mª de la Pau Janer, s'hi despenja ara dient que recolzar al PP, partit que s'ha definit als últims anys com l'adalil de la destrucció de la nostra cultura i de la promoció de guerres al món, hereu de la tradició feixiste borbònica, no significa recolzar la seua política. !! IIIncreïble !! (com diria Bisbal).
  Però bé, no vos deixeu arrosegar per aquesta gent insignificant, i recordeu que si bé això és un dels nostres defectes, tenim a favor que som un poble que mai es deixa véncer i que com l'asse (el matxo), continuem treballant amb noble constància i sense fer-nos mai enrrere, encara que també, com ell, de vegades som tan rucs per a fer "burreres" com les ans esmentades.
  Per això i perquè cada volta som més els que tenim clar que el nostre camí passa per no fer cas d'aquesta gent mediocre, i continuar recuperant la nostra societat sobirana, per a poder relacionar-nos lliurement amb tots els altres pobles del món sense cap imposició que no siga la del respecte que sentim per tots ells, i la lògica defensa de la nostra supervivència.

Xavi el fusteret.

opineu

 

 

La III guerra mundial?

  Aquest món absurd, basat en la depredació dels poderosos i no pas en el respecte pels altres, es mou inexorablement cap a un altre enfrontament, que a hores d'ara ja ha començat.
  Des de fa anys assistix absolutament incrèdul a la situació que s'hi està generant al nord d'Àfrica, al Magrib. Concretament a Algèria, portem dècades amb situacions absolutament esfereïdores, sense que la pràctica totalitat de les nostres acomodades societats occidentals vullguen assabentar-se de res.
  Això sobtarà a més d'un, però clar el primer que hauríem de fer per a comprendre alguna cosa, és acceptar que vivim en unes societats en les que contràriament al que pot semblar, la informació, tot i ser aparentment lliure, s'ens dona en funció dels interessos de poder de les classes dominants, i per tant notícies que haurien de ser del domini públic, sovint passen totalment desapercebudes. No és que no es done la notícia, és que ho poden fer de tal manera que no hi crea cap ressò.
  A l'any 1992 a Algèria desprès de dècades de barbaritats legals, el govern , com sempre suportat per les "democràcies" occidentals, va anul·lar les eleccions perquè les van guanyar els islamistes del FIS (Front Islàmic de Salvació). Fet que d'ocórrer a qualsevol altra part del món hi hauria produït un autèntic terratrémol mediàtic, va passar sense pena ni gloria per les nostres rentades ments occidentals.
  Tot i això, com deia, després d'anys on la premsa oficial insistia en l'exaltació de notícies sobre brutals matances de civils, que succeïren reiteradament a pobles algerians, per part de suposats islamistes. I jo em preguntava, tenint en compte que normalment els moviments d'aquesta mena, que per damunt del seu component religiós tenen un motiu originat en la misèria patida per les seues poblacions, com era possible que massacraren a les comunitats que eren el seu propi origen? Alguna cosa no quadrava.
  Anul·lada la voluntat popular, què sorprenentment havia triat als que teòricament la massacraven¿?, Algèria ha continuat vivint d'esquenes a la realitat fins que el "Grup Salafista per la Predicació i el Combat", que ja al 2006 va produir més de 300 morts (una altra notícia fantasma), s'ha convertit en "Al Qaida al Magrib Islàmic" (!!que ve Bin Laden!!) i malauradament ha demostrat la seua capacitat assassina.
Però clar mentre algú (qui serà, qui serà?) massacrava les poblacions pobres d'Algèria dient mentides sobre els veritables autors, els demòcrates occidentals no deien ni mu. Però si resulta que el gas que importem d'Algèria perilla, voreu com aviat comencen a mentalitzar-nos.
  ( Tot això sense oblidar que el port més proper a Orà és Alacant)
  Als darrers anys s'està produint uns moviments al Sahel, en les quals s'hi està jugant l'estructura de poder a tot el Magrib, i en aquesta zona els grups que lluiten per combatre als governs, sovint "col·locats" pels occidentals, s'hi estan organitzant.
  En aquesta lluita el govern Algerià tracta de posar de la seua part a un poble oprimit durant molts anys per ells mateixos, els Tuaregs (Berbers), que ja es van revoltar al Juliol del 2005 per enèsima vegada, contra la usurpació del gas i del petroli del seu territori, les reserves més grans d'Algèria. Aquest grup i els seus braços armats com el Moviment Popular Azawaw, que paralelament als Kurds, una altra realitat nacional oprimida per diversos països i que van ser utilitzats per Push (Bush volia dir Bush) en contra de Sadam a l'Iraq, podrien actuar com a contenció de l'organització d'Al Qaida que s'hi està gestant. (Molt curiós com pobles oprimits pel govern imposat per Occident acaben ajudant-los en contra d'un enemic suposadament comú, quan evidentment el seu enemic real és Occident i el govern corrupte col·locat per ell). De fet aquest govern ja els va recolzar en la disputa amb el veí govern de Mali, al nord d'aquest país, quan l'Aliança Democràtica del 23 de Maig pel Canvi (Berber) s'hi van enfrontar amb aquell, després de la revolta Tuareg de Maig del 2006.
  Tots aquests moviments s'estan produint a diversos llocs del món, creant una força impressionant al món islàmic, aparentment com a moviment religiós però realment com la necessària unió per a acabar amb la misèria i la imposició de governs feixistes per part d'occident, durant els darrers segles. Van començar a Nigèria i Etiòpia, Somàlia (actualment en ebullició), Egipte (amb atacs a turistes dels que ningú vol recordar-se'n), Sudan, Indonèsia, la sempre malauradament present Palestina, passant pel famós Iraq, Afghanistan, Pakistan (no trigarà molt, en un país amb armes nuclears) i la ja oblidada, però que aviat recordarem, Txetxènia.
Però probablement un dels llocs que sense dubte ha assolit la màxima i impune brutalitat i execrable abominació beneïda per Occident, és Algèria (sense oblidar l'esmentada Txetxènia, un altra fita de la ignomínia humana), i per això el perill directe més important que patirem hi seran les conseqüències d'aquesta barbàrie.
  Les anteriors guerres mundials van ser entre integrants del Primer Món, però amb tota probabilitat aquesta propera, que s'hi està gestant ara, hi serà entre el Primer i el Tercer Món, tot i que una antiga potència amagada podria acabar per prendre part, per a recuperar el seu antic poder militar.
  I en aquesta possibilitat com hem observat, al llarg del segle XX, quan un poble del tercer món s'hi enfronta amb una potència del primer, sol ocórrer com hem vist per exemple a Vietnam, (i actualment a l'Iraq on els Estats Units no aconsegueixen imposar la seua superioritat militar però poden destruir les bases de la societat iraquiana mentre continuen robant el petroli), que si bé el poderós perd la guerra, la diferència de poder és tan gran que el feble no pot acabar per guanyar del tot. Per tant això ens portaria a una situació on cap dels dos hi pot guanyar, eternitzant els conflictes cap a un carreró sense eixida. El poderós pot evitar que aprofite la seua victòria el feble, col·locant en la inviabilitat social i econòmica a la seua societat, i el feble només pot intentar la desestabilització de la societat rica, com veiem en els darrers atemptats.
  Com podríem evitar aquesta, sembla que inexorable realitat? Podem fer alguna cosa?
  El primer que caldria deixar clar és que si fem alguna cosa només per por a les conseqüències, i no per convenciment en la necessitat real d'autèntica llibertat i justícia democràtiques per a poder construir societats veritablement humanes, això no servirà per a res.
  Tot i això, la resposta no només és difícil sinó que probablement ja hi fem tard. En qualsevol cas suposaria la transformació més impressionant de les nostres societats des de l'origen de la nostra existència, convertint-se en la primera evolució humana real després de segles d'animal immobilisme.
  Caldria en primer lloc, que acceptarem que els altres països són d'aquest món i per tant formen part de la nostra societat, i això suposa que les lleis que fem servir per a les nostres societats acomodades, siguen aplicades amb el mateix grau d'exigència en totes les societats del món.
  Com fer això?
  Començant per tractar d'anul·lar els efectes de les guerres anteriors que han produït els privilegis imposats militarment sobre el mercat internacional, i qualsevol altre aspecte de les nostres societats, anul·lant qualsevol situació conseqüència de qualsevol guerra durant el segle XX. És a dir, d'una vegada per sempre, no acceptar mai els resultats de cap de les guerres que ocórreguen al món, obligant per norma a la restauració de la situació anterior d'un poble modificada per mitjans militars. Que tothom sàpiga que en aquest món res no es podrà aconseguir mai com a resultat d'una guerra.
  Caldria, per descomptat, començar per canviar l'estructura bàsica de les Nacions Unides, que en lloc de com ara, què es basen en el resultat de la Segona Guerra Mundial, utilitzant l'indigne dret de veto de les potencies guanyadores per a imposar la seua preponderància feixiste, comencen a funcionar com la institució internacional que siga la valedora de l'acompliment de les normes i la justícia internacional, què només pot ser justa si és igual per a tothom sense cap excepció possible.
  Per exemple hauria de ser impossible que cap país del món amb armes de destrucció massiva exigisca als altres pobles que no les tinguen, encara que aquests siguen més febles que aquells. I per descomptat si s'arriba a la conclusió òbvia que cap país del món els ha de tenir, que s'aplique a tots sense cap tipus d'excepció, començant pels països rics que són els que les tenen. És a dir, que mai més la força militar done cap legitimitat davant els altres.
  Caldria molt valor per acceptar els resultats, doncs molts dels que gaudim dels privilegis miserables d'aquestes guerres, perdríem part del nostre fals benestar.
I a un nivell més proper, hauríem d'acceptar la restauració de l'últim procés democràtic a l'Estat, sense cap tutela de cap dictadura, restaurant la República i anul·lant el nomenament com a Cap d'Estat de l'hereu de Franco.
  A que vos haveu acollonat? Ens tenen tan dominats que fins i tot ens sobtem quan parlem de coses que haurien de ser de sentit comú.
  Tindrem prou valor per a salvar el món?

Xavi el fusteret

opineu

 

Renèixer al 2007

  Encara que al març comença la primavera, sembla que és a l'abril quan tot renèix. Enguany, el 25 d'Abril és el 300 aniversari de la batalla d'Almansa, i tot i que va ser una derrota, els maulets la recordem com el darrer dia que vàrem ser sobirans.
  Però com pot ser que després de 300 anys encara romanen persones que recorden? Com pot ser que després de 300 anys de la imposició francesa dels Borbons del sistema centralista i de l'intent continuat d'extermini de tota una realitat, no sols cultural sinó política i econòmica, encara hi som? És la prova de l'existència real de tot un poble que resisteix a sota de tanta repressió?
  Un poble, no ho oblidem, que ha acabat per acceptar que les decisions sobre la inversió dels nostres capitals es realitzen en altres llocs per gent que odia la nostra llengua (i a nosaltres?); que els seus mitjans de comunicació siguen pràcticament tots en una llengua que no és la seua; que si tractem amb les forces de seguretat, o amb qualsevol altre cos o departament estatal, ens tracten mal si els parlem en la nostra; i que el nostre sistema econòmic, comunicatiu, polític i social no depenga de nosaltres.
  Però és tan important la llengua? La llengua és la representació de les persones que la fan servir, l'expressió més genuïna de l'esforç, del treball i de la lluita per sobreviure d'una gent que ho fa, no en qualsevol lloc, sinó en aquesta petita porció de mar i terra nostra. La llengua és la nostra resposta al nostre entorn i per tant és l'essència més íntima de nosaltres mateixos, és la nostra millor creació, i si ella mor, no morirà sola, el millor de nosaltres morirà.
És hora de renèixer? Si encara hi som, és el moment de construir, junt amb els altres pobles amb els que formem la nostra cultura mil·lenària, una societat de persones on el respecte pels altres i per nosaltres mateixos siga la nostra norma de comportament, recuperant les regnes de la nostra dignitat com a poble.
   !!Tots a València aquest 25 d'Abril*!! per a demostrar a aquells que han intentat infestar d'odi la nostra societat que no ho han aconseguit, i que l'herència dels nostres avantpassats, què sempre l'hem volgut compartir amb tothom, és la nostra més preuada riquesa, l'essència real d'allò que som.
  Un poble del món que a la vora de la mar continua lluitant per guanyar-se la vida, amb el seu propi treball, el seu propi esforç, la seua pròpia llengua.

Xavi el fusteret

* (La commemoració d'aquest 25 d'Abril es farà el proper 5 de maig a València.)

opineu

 

Abril

  Dues voltes a l'any la vida ens sorprèn. Al Setembre tot s'amansa, la vida es relaxa i ens dona l'oportunitat de gaudir de tot el que ens envolta.
Però és a l'Abril quan la vida esclata, tot renèix amb força il·luminat pel reflex de llum de la nostra mar, oferint-nos una nova oportunitat de tornar a viure intensament, convidant-nos a la festa que s'inicia al nostre voltant.
  Envit que ens fa la vida, què ens permet saber si ens la mereixem, si som capaços de treure-li el suc de les seues essències, del goig de viure.
  Perquè aquell que no ho intenta, no intenta viure, i aquell que no viu per a què cony vol la vida?
  En certa mesura, només hi som quan hi som vius, al morir només som matèria orgànica que es dissol a l'entorn, i per tant, cal aprofitar els moments d'allò que ens fa ser, la vida que tenim, la vida que ens inunda.
  Bon moment per a recordar-li a les persones que estimem que el nostre amor roman a pesar dels inconvenients que ens envolten, a pesar de la inèrcia que ens fa oblidar les coses realment importants, aquelles que ens uneixen a ells, què són els que ens donen l'alè per a viure.
  Bon moment per a gaudir amb el sexe, tot i l'afebliment de les forces provocat per la primavera, del plaer de pujar al cim dels orgasmes més brutals, aquells que compartim amb la(les) persona(es) amada(es).
  I a l'abril, el 23 dia dels Jordi, a una part de la nostra terra es va crear el costum de regalar un llibre i una rosa.
  El llibre del coneixement, per que comprengues com t'estime. La rosa de la bellesa, la que em fa sentir el teu amor.

Xavi el fusteret

opineu