el que els ciutadans de Xàbia pensen però no diuen..

 

 

De la simonia a l’expoliació

    La polèmica està servida. Resulta que l’arquebisbat amb l’ajuda del seu valido, i el senyor retor de la parròquia de sant Bertomeu, van decidir fer un pecado mortal que hauran de porgar sense anar al purgatori (que per cert sembla que ja no existeix) sinó anant directament a l’infern, si és el cas que no rectifiquen com els ha demanat per unanimitat la corporació municipal, representant del poble de Xàbia en la seua totalitat.
    Resulta que s’han escripturat l’església de sant Bertomeu, amb intenció i traïdoria, aprofitant-se de la deixadesa del molt il·lustre que, després de tants anys, ha permés que l’arquebisbat, que no és democràtic, s’haja atrevit a fer de puntelletes i de manera que el silenci fos còmplice. Afortunadament, la societat laica que ens empara ha reaccionat a temps i ha pressionat perquè els nostres polítics, representants, actuara en consens contra el que és usurpació de béns públics.
    Ja vam fer la vista grossa amb:
      -la casa del retor de la mar...
      -el sequer del calafat...
      -el monestir dels jeronis, ara hotelet de cinc creus...
      -les comunes agrícoles de l’asilo...
    Entenem que el senyor alcalde vaja a missa, si vol diària, però no entendre’m que es permeta, de cap de les maneres, que ara després d’eixir del pas en un ple en el qual es manifesta en una pinya la intenció de recuperar l’església i la casa abadia, ara es vulga negociar no se sap què, quan tot el que s’han escripturat és del poble.
    I encara no sabem què passa amb el pla general del poble que, segons ells, és el nostre motor econòmic.
    I estem en crisi, no...?

28-09-09

versió pdf

 

Europedos

    Europa no se la acaba de creure ningú. Ni els mateixos polítics sembla que la tenen massa en consideració si no és per jubilar polítics de l’escena estatal, que han fracassat en comicis anteriors. Parlem naturalment dels dos partits que més possibilitats tenen de fer Europa.
    Si mirem bé, tant el candidat del pepé com el del psoe visqueren fracassos similars en l’escena de les seues respectives autonomies i ara es troben acalorats tirant-se els trastos al cap parlant de la política interior, uns trauen a relluir la crisi culpant zp i els altres els casos de corrupció de la trama Gürtel.
    No tenen res més bo a dir. Ni s’ocupen mínimament d’explicar què és a què ha de ser Europa. No els importa massa, les eleccions europees giren sempre en clau estatal, com a primàries d’unes generals o, com també intenta fer el pepé, mirant de validar els seus corruptes de l’ànima, perseguits per la inquisició del segle XXI –com tracta el líder Rajoy la justícia d’un estat de dret.
    I, mentrestat, el cardenal Cañizares justifica la pederàstia sense condó -li pilla massa de prop- i descarrega contra l’avortament, contra el govern i contra zp, sense presentar-se a les eleccions.
    A Xàbia, els problemes són uns altres, el debat gira al voltant de les festes, si se li ha de fer l’ofrena de les bacores al Nazareno també, o solament a sant Joan. Greu problema metafísic, com el del sexe dels àngels.

01-06-09

versió pdf

 

 

La milla d’or

    El descrèdit dels polítics és guanyat a pols. Tots els dies hem de llegir estupefactes notícies que redunden en el balafiament de l’erari públic. És la prioritat número u de la política, d’uns i altres, ja siguen de l’àmbit municipal, l’autonòmic, l’estatal o l’internacional.
    Si la setmana passada ens vam fer ressò dels diners que ens costa el manteniment dels pàrquings privats del poble a costa del contribuent, esta setmana ens hem trobat amb el culebró, la segona entrega, del cost del camí Fondo que llinda amb el pàrquing del Portal del Clot, a la llarga i per baix. Uns diuen que ha costat un milió dos-cents mil euros, que així resava a l’acta del ple de la corporació. El govern diu que no, que això no és veritat, diuen que només ha costat dos-cents quinze mil euros. Una diferència d’un milió d’euros que passarà a engreixar una altra partida, és de suposar que ja substanciosa.
    Però la pregunta pertinent és una altra, no hi va haver cap polític (que teòricament ha de vetlar pels nostres interessos), o cap tècnic municipal, que a l’hora de negociar la construcció dels pàrquings no se li ocorreguera carregar en l’empresa privada, que és la que fa el negoci redó, perquè assumira les despeses del camí, tal com hauria obligat a qualsevol veí que construeix i ha d’arreglar els accessos.
    Per qui figuren, o fan com si treballaren, els nostres polítics?

18-05-09

versió pdf

 

Este nazareno sí que és nostre

    Les festes de la creu de maig són unes festes ben trobades, perquè vénen durant la primavera que és quan la sang altera i, sobretot, perquè això de la creu, carregar amb una creu, calvari amunt, calvari avall, va molt bé amb la idiosincràcia valenciana –muelles com som, deia el comte-duc d’Olivares, que tan bé ens va retratar. Som com un nazareno, obedient, amb el sacrifici de la creu, que tots els anys baixa, veu les obres i els desficacis que els nostres polítics fan dia sí, dia també, i se’n va al poblat ibèric.
    Aquí, fins i tot el molt honorable(?), fa veure que ha desaparegut del mapa. Diu que tot el que li plou al damunt des de la justícia és mentida i que ja té ganes d’explicar-ho tot, si bé al Parlament valencià no s’acosta ni l’ombra del nostre president. I els seu advocat defensor presenta un recurs perquè no calga explicar res. El cínisme és la filosofia d’uns quants polítics que emboliquen tot el que volen i van de perdonavides (en castellà es diu matones), ja siga el president que es busca, el seu Ricardo –corazón de león- o el lugarteniente Fabra que no para de ser imputat i ell vivo i coleando. Però, ande yo caliente i ríase la gente, que deia Góngora.
    A la vila de Xàbia, paradigma de l’essència valenciana, la penúltima creu que hem patit ha costat 450.000 € (huitanta milions de pessetes) d’indemnització a l’empresa que no ha fet el pàrquing de la mar. Algú, amb nom i cognoms va firmar un conveni que no sabia si es podria complir. I ara hem de pagar tots. Eixe algú tampoc ha desaparegut, sinó que governa com si la cosa no anara amb ell, mentre els altres, que també governen, callen i atorguen, després d’haver-li dit fel. Com deia el poeta, ande yo caliente i ríase la gente.
    I no sumem les despeses suplementàries de dos milions i mig d’euros que paguem tots dels hipotètics beneficis que no ha obtingut l’empresa. Després no hi ha diners per a altres coses, que no siguen magnolis.

11-05-09

versió pdf

 

El que no pot ser no és i, a més, és impossible

    Dijousmercat no té més remei que parlar del mercat del dijous, del conflicte que s’arrossega des de fa un mes llarg entre l’Ajuntament, els venedors ambulants del mercadillo i els comerciants del centre històric. És sorprenent la capacitat que tenen els nostres polítics per crear problemes on no n’hi hauria d’haver cap.
    Tota la problemàtica sembla que té el seu origen en un acord plenari en el qual aprovaven que el mercadillo s’ubicara a la plaça de l’Església amb la finalitat de reviscolar el comerç del centre històric. Era una manera d’acontentar els comerciants històrics que estaven a la grenya contra l’Ajuntament, per la seua passivitat pel que fa a les històriques obres del centre. Però ja se sap que acontentar a tots és complicat, per no dir impossible.
    Amb eixe acord, al conflicte a dos bandes que hi havia s’ha sumat un tercer col·lectiu en discòrdia, els venedors ambulants, que ja estaven contents amb el nou emplaçament a les immediacions del mercadona del poble. Allí, en el pàrquing públic sense peatge, hi havia espai per maniobrar, i totes les parades, ja siga de verdures, textil o de plantes cabien perfectament i els consumidors tenien prou lloc per aparcar. Són els criteris que han de prevaldre per fer un bon mercat de venedors ambulants. S’ha volgut vestir un sant desvestint-ne un altre. En un pròxim ple que els regidors s’abstinguen de votar i que decidisquen els comerciants i els venedors ambulants.
    L’Ajuntament ha tingut l’habilitat de desplaçar el conflicte a dos col·lectius socials. I és que el que no pot ser, no solament no és, sinó que és impossible. El mercadillo al centre històric és un bon pegat. I el centre històric només reviscolarà en la mesura que el comerç que s’ofereix siga abundant, divers i atractiu.
    Com és impossible, també, que un magnoli (per què un magnoli i no un arborcer?) puga créixer del tot, com li pertoca per naturalesa, en un toll de terra reduït dalt del pàrquing del Portal del Clot. De qui ha sigut esta feliç idea?

06-04-09

versió pdf

 

El que més els importa

    Per poc que escarbe un detecta de seguida per què la desconfiança del ciutadà amb la política i els polítics és tan galopant.
    Amb el tancament dels comptes municipals de l’exercici de l’any passat, que s’aprovà en el ple de març, hem descobert que s’ha superat en nou milions d’euros les previsions pressupostàries inicials i s’ha hagut de recórrer a préstecs d’entitats de crèdit. Fins i tot l’interventor va reconéixer que i encara gràcies que en el seu moment s’actualitzà el controvertit cadastre, perquè si no el deute hauria sigut molt superior.
    La pregunta pertinent, amb bona lògica, és que s’ha fet per acabar d’eixa manera. Alguns indicis tenim. Per exemple que quasi s’ha doblat la consignació prevista per a festes, amb les quals ens hem gastat dos-cents milions de les antigues pessetes. També en el capítol de personal, assessors i actes protocolaris, la xifra s’ha incrementat, però, en canvi, tot i que els ciutadans hem pagat tots els impostos religiosament, les obres socials continuen estant a mitges o per començar.
    Per exemple, l’escola de música que fa un any que s’acabà encara ni s’ha dotat de mobiliari. El trinquet, que va tardar vint anys a construir-se, fa més de mig any que s’hauria d’haver inaugurat i encara no s’ha acabat. Per no parlar de la famosa piscina municipal tantes voltes promesa, i mai projectada. Ni tan sols sabem quin és el programa de reviscolament del comerç i l’economia local, ara que estem en crisi.
    És a dir que de trellat no han fet absolutament res, i en tot moment han estat a la grenya barallant-se entre ells i enfrontant-se amb els comerciants i els veïns del nucli històric, i amb els del Mercadillo que han estat dos setmanes sense muntar les parades i manifestant-se.
    A més, diuen que amb els diners de la Generalitat arreglaran la redona de l’Arenal en plena època estival, que és quan fan l’agost. Serà un bon moment per barallar-se també amb els comerciants i el veïnat de l’Arenal.
    Però, no passa res, ara en setmana sant tots lluiran el seu ciri en la processó de l’alcalde perpetu. Això sí que és important.

30-03-09

versió pdf

 

 

L’església franquista

    La intransigència de l’església catòlica és proverbial, si més no des del concili de Trento, i fins i tot des d’abans, des de les actuacions estelars de la santa inquisició, però les proporcions que està prenent últimament ratlla la inconsciència, la irresponsabilitat més escandalosa i criminal.
    Que el papa condemne l’ús del preservatiu en el continent africà, l’únic sistema de prevenció de la sida assequible a la majoria de la població, on un percentatge important dels ciutadans moren literalment de fam i de la sida, posa en evidència una falta d’humanitat, una hipocresia i una immoralitat tan gran, que no mereix cap tipus de condescendència. És una declaració de guerra en tota regla al sentit comú, a la justícia social i al segle vint-i-u, per la qual cosa no mereix res més que la condemna més contundent.
    La jerarquia eclesiàstica és dogmàtica i, en conseqüència, nega la llibertat de l’individu, la possibilitat que cada persona faça ús de la seua ètica personal. Es permet no solament opinar sinó incitar a la prohibició, en contra fins i tot de la legislació vigent, la qual no obliga ningú, per exemple, a avortar, però respecta totes les sensibilitats morals sobre el tema. És el mínim que es pot demanar d’una democràcia.
    Què passa que de tot Europa només a l’Estat espanyol la conferència episcopal es pronuncia sobre drets polítics, legislats, d’una manera bel·ligerant i anacrònica? La resposta és clara, està imbuïda de nacionalcatolicisme, d’un conservadorisme dogmàtic paregut al de la dreta política franquista.

23-03-09

versió pdf

 

 

El fanatisme religiós

    L’església catòlica no solament ha quedat obsoleta, sinó que el seu fanatisme religiós es manifesta massa sovint de manera pública i amb una bel·ligerància anacrònica que no s’adequa gens als temps que corren, ni a les perspectives que apunten al futur, és a dir al segle vint-i-u. Tant en els nous avenços de la genètica com en la necessitat de regular el dret al bon morir. Són fanàtics d’un temps passat que pixen sempre fora de test, però amb un aparent poder social que no els correspon.
    Que a estes alçades l’església catòlica, amb la seua arrogància, isca dient que són molt més importants els projectes d’embrions sacrificats per salvar una vida humana, innocent, conscient de la malaltia que pateix, i a l’empara d’uns pares preocupats sobretot, com és natural, per salvar la vida del seu fill fent valdre els avenços científics i tecnològics, francament és de jutjat de guàrdia. És de bojos.
    És d’una miopia històrica, similar a la que en el seu temps els va fer negar la revolució científica copernicana i que els va dur a sacrificar persones que defensaven veritats científiques irreversibles que xocaven amb el fonamentalisme religiós.
    Enguany, sense anar més lluny, es commemora la teoria de Darwin, la teoria de l’evolució, aquella que defensa de manera rigorosament científica la supervivència de l’espècie natural més adaptada al medi. Una realitat científica que encara xoca amb veritats sustentades per la fe religiosa exempta de raonament. Insòlit però real.
    El llast catòlic que arrosseguem, amb la connivència de la dreta franquista, encara actualment planta cara a la realitat legislativa democràticament establida, ho fa amb una bel·ligerància frontal, amb l’arrogància de qui es creu amb la veritat absoluta, és a dir d’una manera anacrònica i fanàtica.
    Tot això convida i hauria d’obligar a les autoritats democràticament elegides a plantar cara a una església que, encara hui en dia, disfruta de molts privilegis que no els correspon perquè no se’ls mereixen, convida a titllar-los de secta impresentable, a considerar-los anticonstitucionals, perquè ho són. Són, l’església catòlica, misògins, discriminadors del sexe femení, són antidemocràtics i socialment posicionats, amb tots els privilegis de què gaudeixen, en contra de la legalitat vigent.
    Són mereixedors perquè els ningunegen i perquè els facen sentar en cadireta. Si més no, que donen opció a les persones batejades sense tindre ús de raó al fet que puguen ser desbatejades ara, és a dir que els permeten eixir-se’n de la religió catòlica.
    Com a mínim respiraríem un grapat de persones batejades en contra de la nostra voluntat.

18-03-09

versió pdf

foto: Ernest Webber

Per ofrenar noves glòries a Espanya

    Dijous passat una gentada considerable es va concentrar a la plaça de l’Església per demanar la dimissió del senyor alcalde, indignats per la manera com s’han gestionat les obres del nucli antic i per l’incompliment de deu acords municipals relacionats amb les obres, entre d’altres, el manteniment de l’empedrat anterior de la plaça, el fet de poder aparcar davant del mercat municipal, l’enderrocament i cobriment del tros de muralla nord descobert i reconstruït i la revitalització comercial del nucli històric.
    La concentració va convocar unes huit-centes persones, un èxit segons els convocants, associacions de veïns i comerciants. Independentment que tinguen raó o no, la manifestació va recordar les anteriors que instrumentalitzaren els centristes del bloc, la del catastrazo i el no a l’ampliació del port, i que amb raó o no feren possible el canvi de l’alcalde Moragues per Eduardo, el beneficiat que ara beu de la seua pròpia medecina.
    El pitjor de tot, però, és que en aquest poble la mobilització de la gent, insatisfeta profundament per la gestió municipal, serveix únicament per a crear nous partits municipals o grups d’interessos, interessats a tombar els governs municipals. Després, però, tot continua igual i els que manen continuen manant i sempre perden els mateixos, els ciutadans que pateixen la mala gestió i la incapacitat del govern per consensuar polítiques amb la societat civil i fer funcionar de veritat (segurament no els interessa) l’agenda local 21, que hauria d’articular la participació ciutadana.
    En la política general, a banda, mentre el bloc se suma a ofrenar noves glòries a Espanya, a Euskadi aralar arrapa el vot abertzale que està per la independència per la via pacífica. Així ens va.

02-03-09

versió pdf

 

 

El tercer cementeri

    Mentre en clau estatal dimiteix el ministre de Justícia, entre d’altres coses perquè es va botar la legalitat anant de cacera sense llicència actualitzada. Això és com el caçador caçat. Aquí, a la nostra lleial vila de Xàbia, no dimiteix ni déu, quan motius n’hi ha per a parar un tren.
    Sembla que no hi ha cap responsable del desgavell de les obres, que ara estan refent després de sis mesos d’haver-les estrenades. Ni responsables polítics, ni cap tècnic no ha assumit els errors i la negligència de no haver-hi revisat adequadament unes obres fetes amb els peus.
    El president de l’associació de veïns del nucli antic diu que aquest espai tradicional s’ha convertit en el tercer cementeri. I, efectivament, a un cementeri s’assemblava fa uns dies quan van col·locar uns banquets que semblaven taüts de marbre. Els col·locaren provisionalment per atendre la visita de la inspecció europea que havia d’autoritzar les subvencions. Ara, ja els han llevat (o els volen llevar) per tal que tornen a aparcar els cotxes.
    Mentrestant, al sector de la Coma urbanitzaran i llevaran aparcaments, a vore si així la gent no té més remei que anar al pàrquing del Buit (mai millor dit). Eixa és la planificació que fa el govern municipal sobre el trànsit rodat i la revitalització del nucli antic. Els veïns, indignats, han convocat una manifestació per protestar de l’incompliment dels acords plenaris, com si això fóra alguna novetat, sobretot del que pretenia amb els vots del pepé que tombaren la murada nord, descoberta gràcies a les obres.
    De les delegacions atorgades arran del pacte entre pistolers i indis, no sabem encara què volen fer els regidors del pepé. Ni sabem tampoc què pensen ara sobre la murada nord, ni si tenen intenció, o no, de fer pública l’auditoria que en el seu moment es va fer d’Amjasa (i que vam pagar entre tots), ara que disposen de la delegació.
    Tot plegat, sí que sembla un tercer cementeri ple de morts vivents.

23-02-09

versió pdf

 

Anem servits

    Anem a colp de timó. Els mass media, és a dir els mitjans de comunicació que controlen la informació internacional –sovint dirigits per l’imperi nord-americà–, ens mediatitza i ens fa ballar al seu aire. Sense anar massa lluny, no fa tant que la invasió israeliana a Gaza va ocupar les portades, amb la indignació conseqüent i la polèmica servida sobre bons i dolents.
    Ara ja no en parla ningú, com si la situació haguera canviat, quan és conegut que la precarietat infrahumana amb què es viu a Gaza continua sent susceptible de ser noticiable i encara, de tant en tant, Israel bombardeja l’espai palestí. Però ja no interessa al poder mediàtic.
    Després ha vingut, a instàncies del Vaticà, el bombardeig contra el dret al bon morir a propòsit de la xica italiana que feia dèsset anys que es trobava en coma i era –desgraciadament per a la família– una ànima en pena, un vegetal inconscient. S’ha fet molta demagògia en un tema que cada volta més serà d’una actualitat aclaparadora, en la mesura que la tecnologia mèdica fa possible que la vida s’allargue artificialment, de manera inhumana. Ha guanyat afortunadament el sentit comú i el tema tot just acaba de començar. Ja hi ha un valencià que ha fet pública una situació similar.
    Els darrers dies, però, la corrupció política pròxima al pepé ha ocupat les portades. El poder, siga de qui siga, corromp. I el Chávez ha irromput demanant, i ho ha aconseguit, de poder-se presentar indefinidament a la presidència del govern. Això sembla que ha escandalitzat a molts, però no han reparat amb el fet que la nostra sagrada democràcia permet també que qui ostenta el poder puga perpetuar-se indefinidament, amb el que això suposa de caldo de cultiu de la corrupció a costa de les institucions.
    Anem servits.

16-02-09

versió pdf

 

 

Com en Calp

    Ja tenim pacte, un pacte ocult que es mire com es mire, sempre ens du segurament a la revisió del pla general, del qual sorprenentment ningú en parla, ni tan sols l’oposició, l’actual oposició que són els socialistes i nuevajávea.
    De moment, s’han repartit el pollastre, s’han repartit les delegacions i les exclusives i mitges exclusives. De la comissió de govern, ni parlar-ne, això sembla que no és important. Aquí no entra el pepé, perquè possiblement ni li interessa. Que es cremen els altres, són el govern de l’alcalde, un Monfort erràtic que no sabem si sap què és el que està fent. I si ho sap, pitjor. Ara ens diu que açò que han fet és un pacte de cavallers, com abans –que, per cert, també anaven a punyalades. No hi ha res escrit. Per a què, deu pensar ell, si després el que s’escriu tampoc serveix per a res.
    No volem ni imaginar-nos què passarà si ni tan sols hi ha res escrit. A la primera de canvi, només aproven la revisió del pla general, cadascú tirarà pel seu compte, entre d’altres coses perquè ja s’acostaran les eleccions i cadascú tirarà pel dret. I encara que no els crega ningú, algú els votarà. Ja en tenen prou, no els interessa res més.
    Ara governa el bloc-centristes, però mana el pepé. Un pepé que a nivell global està entre les cordes de la corrupció i les ganivetades entre ells. L’Aguirre i el Rajoy es trauen els draps bruts, que no són pocs, i això esguita el pepé valencià que morirà d’èxit. La jugada del senyor alcalde no s’entén, es mire com es mire. Què pretén? Estabilitat? Això no s’ho creu ni ell. que és un gat vell de la política local. Alguna cosa oculta. Que siga més transparent i que parle clar.
    De moment, guanya la dreta, guanya Moragues, guanyen els de sempre. I perd la política, la confiança en la política. I Xàbia, en primer lloc.
Per arribar a eixe punt no calia tantes mobilitzacions ciutadanes.
    Com en Calp.

09-02-09

versió pdf

 

Herbert E. Keller

 

    La setmana passada va faltar Herbert Keller. Un desconegut per a la majoria de la població, però una persona (suís, per a més referències) que feia trenta anys que vivia a Xàbia, a la partida de la Mitja Lluna i que tenia un bon grapat d’amics, que l’estimaven i que a partir d’ara ja no el voran més.
    Herbert es va fer estimar, va ser sempre afable i molt atent amb els amics i els coneguts. Va compartir la seua vida amb Jordi Farrero, el seu company que fa vora deu anys que ens va deixar. Amb ell va construir el seu paradís particular a la casa de la Mitja Lluna i allí va ser feliç. Amb ell va compartir l’interés per la cultura i les activitats culturals i cíviques de l’antic Ateneu Cultural Xàbia.
    I va compartir també amb Jordi la passió per la cultura catalana, la qual cosa el va portar sempre a estimar el valencià i, amb totes les dificultats que tenia, fer-lo servir quan anava al mercat o quan es relacionava amb la gent del poble, tot i l’estranyesa que això provocava en no pocs xabiencs gens acostumats a tanta generositat lingüística. Podem dir, sense exagerar, que Herbert va ser un suís empeltat de català, xabienc per a més senyes, que va estimar la cultura valenciana autòctona. Quan el seu company va tindre la idea i va decidir de deixar la casa dels dos a l’Institut d’Estudis Catalans i de cedir la biblioteca particular a la Biblioteca municipal, no ho va dubtar gens malgrat les incomoditats que això li pogués ocasionar.
    Va ser una bona persona, amable i discreta, que sempre va oferir el seu millor somriure des del seu paradís terrenal de la Mitja Lluna. Ara ens ha deixat, però no del tot, perquè els qui el coneixíem, l’estimàvem i el recordarem sempre.
    Descanse en pau.

Els seus amics

 

 

El triumvirat

    La decisió del senyor alcalde de retirar les delegacions dels socialistes no va ser cap actuació improvisada. Abans, una assemblea de bloc-centristes li ho havia ordenat (naturalment, ell estava d’acord) i als caps de València dels respectius partits –bloc i pepé- els va faltar temps per beneir públicament un pacte que els dos partits donaven per fet.
    Les altes instàncies no solament estaven informades, sinó que van parlar abans que el senyor alcalde, que és qui té competències democràtiques per delegar en els regidors les àrees de gestió municipal. A l’alcalde li va costar més confirmar un pacte amb Moragues, tot i que no ho va negar en cap moment i ben prompte va retirar les delegacions dels socialistes. Tot estava parlat i decidit, però volia dir la seua.
    La seua ja l’ha dita, les mateixes delegacions que tenien els socialistes ara seran per al pepé. En un futur que decidirà l’alcalde, com correspon, encara que siga sense pacte, perquè no es posen d’acord amb el tema del port, ni en la piscina, ni en l’escoleta infantil de Duanes, ni en el centre de dia, ni en tants temes en què sempre han discrepat i continuaran discrepant. Amb els socialistes diuen que tenien massa discrepàncies, però sembla que no tantes com amb el pepé. Aleshores, què hem avançat? Quina és la carta oculta que ha provocat una decisió tan polèmica entre els votants de bloc-centristes?
    En l’editorial anterior parlàvem d’un triumvirat que es necessita i que en el fons s’estima, que ja ha festejat massa voltes perquè no es coneguen entre ells. Parlàvem també de com un dinar entre amics podria, amb prou garanties, fer possible la revisió definitiva del pla general, que es troba encara en la rebotiga. D’aquest tema ningú no diu res, ni s’anomena per al pacte. Tindrà aquest tema alguna cosa a vore amb el pacte?
    Qui posa les ratlles?

26-01-09

versió pdf

 

 

Tot per Xàbia

    Els últims episodis polítics a Xàbia resulten ja d’un avorriment crònic. Fa massa anys que la política municipal es fa i es desfà amb les mateixes figures com a protagonistes: Moragues, Monfort i Chorro. Els tres s’han fet entre ells i han assolit la categoria de politicastres de la política local, perquè més enllà del terme no han transcendit mai, ni mai han demostrat cap interés per la política en majúscula. Açò és com una família i en la família, ja se sap.
    La seua política sempre ha estat d’àmbit local i de vol gallinaci, reiterativa i desastrosa en la gestió. La sensació majoritària de la població és que tant se val un que altre. Tots tres han jugat sempre al que més els interessava personalment, o al que més interessava a l’estratègia de partit (o de grup polític local, amatent als assumptes particulars, perdó volíem dir purament locals).
    La incapacitat dels tres per liderar, o gestionar, cap projecte de política municipal és tan evident, que la impressió que fa és que els tres en el fons s’estimen molt i també es necessiten molt, per això de tant en tant han de tornar a governar junts, encara que després es tiren els trastos al cap. Però això entra en el guió.
És com el conte de l’enfadós, fa molts anys que estan així. I tenen corda per a anys. La seua constància per al poder és tan gran com la frustració que la ciutadania sent per ells. Ningú no enganya ja a ningú i, ara, en temps de crisi les coses es veuen pitjor.
    Roda i volta, tornen als orígens. Monfort i Chorro van crear a Moragues i just és que ara Moragues els tire una maneta, ja que l’experiència de govern amb els socialistes, des de bloc-centristes, ha estat sempre frustrant des del principi. Llevat de quan Monfort ha necessitat els vots socialistes per a ser alcalde.
    Els socialistes, per la seua banda, continuen descabotats (és a dir sense cap)i discrepant entre ells. Ara hauran de dinar junts, els que estan a favor de l’ampliació del port i els que no, si volen fer res. Els altres, els governants, també aparcaran si cal el tema del port i també dinaran, de segur, entre ells, ara que toca aprovar la revisió del pla general.
    No hi ha res com una bona menjà entre amics.

19-01-09

versió pdf

 

 

Por el imperio hacia Dios (si existeix)

    Han calgut trenta anys, després d’encetar una democràcia formal parlamentària que trencava amb el règim dictatorial, perquè una llei de la memòria històrica –tímida en molts aspectes- exigisca la retirada dels símbols franquistes que, amb una repressió política sense precedents s’imposaren a la força.
    I, a pesar de tot, encara ara amb la llei a la mà en alguns pobles les autoritats públiques es resisteixen a fer complir la legislació vigent. No fa massa, a Santander, retiraven al caudillo amb el seu cavall que amb tants anys de democràcia encara presidia una plaça cèntrica de la ciutat. I en altres pobles simplement continua fent-se la vista grossa.
    A Xàbia, sense anar més lluny, de símbols franquistes en espais públics encara en queden. A la glorieta de la marededéu de Loreto, al costat de l’antic trinquet desaparegut (tot i que era municipal), la faena va quedar incompleta en la primera legislatura democràtica. Llevaren els noms dels màrtirs de la creuada nazionalcatòlica, però s’oblidaren d’un escut amb l’àguila imperial i del yugo y las flechas de la falange franquista, que encara ara llueixen en les capçaleres del monument de tosca que es va manar construir a propòsit.
    Com a mostra ací teniu unes fotos per si algun descregut ho posa en dubte. Sabem que n’hi ha més, si en teniu podeu enviar-nos-les. Són un document històric inestimable. I sense ànim d’encetar cap polèmica, ni d’incomodar les autoritats municipals, invitem simplement a complir la llei.
    I a ja que estem, quan inauguraran el nou trinquet?
    I què hi ha de la revisió del pla general, encara pendent?
    I què hi ha de l’auditoria d’Amjasa, que hem pagat entre tots i no es publica?

12-01-09

versió pdf

 

No a la pena de mort !!!

    Quan es diu visca la república i mort al borbó, no es diu res extraordinari, si tenim en compte que des que va entrar el primer borbó després d’una guerra cruenta (quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança), aquí no hem pegat patà bona.
    No solament perdérem els furs i es perseguí la llengua, sinó que el felipet (fel i pet) manà cremar la ciutat de Xàtiva i batejà la ciutat amb el nom de Sant Felipe. Això no és cap fantasia, sinó història pura i dura. A més a més, cada borbó que ha vingut, un darrere l’altre, s’ha dedicat a reprimir les llengües i les cultures que no són les castellanes. S’han guanyat l’animadversió a pols.
    Per això, quan es diu mort al borbó s’està fent una afirmació política, en contra d’una monarquia que no ha fet altra cosa que maldats en contra nostra. Ningú no desitja la mort física de ningú, sinó la desaparició d’un règim totalitari i dogmàtic, com la monarquia, encara que siga constitucional, però que no és democràtic. Censurar un crit històric, tradicional i de contingut polític, és simplement pura repressió política. I això, en plena democràcia no és políticament correcte.
    I, mentrimentres parlen d’això,la dreta recalcitrant mira cap un altre costat i no diu res de Guantànamo, ni de la crisi que per l’ambició d’uns pocs provocarà la fam i la mort de vora mil milions de persones que viuen en el món. Precisament, en el seixanté aniversari de la declaració internacional dels drets humans. Hipòcrites !!!
    Volíem parlar del govern, del municipal també, que ara ha descobert que hi ha una mala gestió del sòl municipal i vol crear una societat urbanística municipal que el gestione, però haurem d’esperar a conèixer els estatuts.
    I ja se sap, qui espera desespera.

09-12-08