EDITORIAL

 

No a la pena de mort !!!

    Quan es diu visca la república i mort al borbó, no es diu res extraordinari, si tenim en compte que des que va entrar el primer borbó després d’una guerra cruenta (quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança), aquí no hem pegat patà bona.
    No solament perdérem els furs i es perseguí la llengua, sinó que el felipet (fel i pet) manà cremar la ciutat de Xàtiva i batejà la ciutat amb el nom de Sant Felipe. Això no és cap fantasia, sinó història pura i dura. A més a més, cada borbó que ha vingut, un darrere l’altre, s’ha dedicat a reprimir les llengües i les cultures que no són les castellanes. S’han guanyat l’animadversió a pols.
    Per això, quan es diu mort al borbó s’està fent una afirmació política, en contra d’una monarquia que no ha fet altra cosa que maldats en contra nostra. Ningú no desitja la mort física de ningú, sinó la desaparició d’un règim totalitari i dogmàtic, com la monarquia, encara que siga constitucional, però que no és democràtic. Censurar un crit històric, tradicional i de contingut polític, és simplement pura repressió política. I això, en plena democràcia no és políticament correcte.
    I, mentrimentres parlen d’això,la dreta recalcitrant mira cap un altre costat i no diu res de Guantànamo, ni de la crisi que per l’ambició d’uns pocs provocarà la fam i la mort de vora mil milions de persones que viuen en el món. Precisament, en el seixanté aniversari de la declaració internacional dels drets humans. Hipòcrites !!!
    Volíem parlar del govern, del municipal també, que ara ha descobert que hi ha una mala gestió del sòl municipal i vol crear una societat urbanística municipal que el gestione, però haurem d’esperar a conèixer els estatuts.
    I ja se sap, qui espera desespera.

09-12-08

 

 

Blackberry’s fountain, go home!!!

    El conseller d’Educació (Font de Mora, dimissió!) ha aconseguit el que durant moltíssims anys no han sabut fer els sindicats de l’ensenyament, unir la comunitat educativa en contra d’una política d’educació erràtica i kafkiana en relació a l’assignatura de la ciudadania, que volen que siga en anglés per així boicotejar el govern central.
    Més de cinquanta mil persones manifestant-se pels carrers de València, un dissabte al tardet i amb un fred que pelava, no és cap broma. Ha sigut la manifestació més important durant molts anys, després de la que va convocar la població en general en contra de la guerra d’Iraq. El descontent social per la política educativa és molt gran davant la prepotència que demostra el conseller, que no baixa del burro i això li hauria de passar factura al pepé en les pròximes eleccions, si la població és coherent a l’hora de votar.
    Per no parlar de la sanitat tercermundista (pel que fa a instal·lacions i recursos humans) que tenim, per exemple a la comarca. O la nul·la aplicació de la llei de dependència al nostre país, per raons partidistes com en el tema de la famosa assignatura. Les polítiques socials del govern autonòmic són tan antisocials que haurien de convocar a la rebel·lió ciutadana, cansada de tanta resignació.
    L’altra cara de la moneda l’hem tinguda també a Dénia, cap i casal de la comarca, on els partits han sigut incapaços d’unir-se per exigir el tren de via ampla. Els que no la van secundar, bloc i psoe, van argumentar que no els havien convidat, tot i que també estaven a favor del tren. De vergonya, com si ells no foren prou majorets per autoconvidar-se i sumar a favor d’unes comunicacions dignes que permeten als habitants de la Marina connectar-se a Europa amb tren.
    La setmana que ve parlarem de l’aqueducte que volen fer els socialistes a Xàbia, amb els cinc milions d’euros que dóna Zapatero al municipi (molt generós ell, com si els traguera de la seua butxaca). Tot plegat, eixe projecte és per no parlar de projectes i així poder arribar al bloc.

01-12-08

 

 

 

La llengua silenciada

    Vint-i-cinc anys de la llei d’ús i ensenyament del valencià no són res i són molt, segons com es mire. No són res si tenim en compte que en fa ja tres-cents del decret de nova planta, decret que es va implantar per dret de conquesta, que va prohibir l’oficialitat de la llengua i la va marginar totalment de la vida pública. Tres segles no passen debades i naturalment han acabat calant fondo en l’actitud lingüística diària dels usuaris, una actitud de diglòssia permanent, si no d’autoodi.
    La llei d’Alacant, que és com es va batejar, va nàixer sota mínims, amb un enfrontament interessat i capciós, i amb una aplicació territorial desigual. Són bilingües per llei el territori històricament valencianoparlant, és a dir de parla catalana, el territori castellanoparlant no té cap obligació en relació a la llengua, ni tan sols a l’escola, on és solament voluntari. I la voluntat, ja se sap, és molt poca per no dir nul·la. En aquest sentit, vint-i-cinc anys d’oficialitat són molts, o suficients, per demostrar que esta llei no serveix per reviscolar la llengua. Serveix, en tot cas, per allargar l’agonia d’una llengua de la qual es pot prescindir completament.
    Ha servit, això sí, per despenalitzar-la. Ja no està prohibit parlar i escriure en valencià i en les escoles de la part valencianoparlant és obligat. És a dir s’ha d’aprendre encara que després no s’use. Ni l’utilitzen tampoc aquells que tenen la responsabilitat d’aplicar-la. Els debats polítics autonòmics es fan en castellà, salvant comptades excepcions, la televisió que es veu es pràcticament tota en castellà, la premsa en valencià l’has de buscar, perquè no la trobes, i si parles la llengua davant de quines autoritats (les policials o judicials, per exemple), et veus en perill de ser insultat i obligat a canviar de llengua. Esta és la realitat de la llei.
    També és veritat que mai com ara hi havia hagut tanta creativitat en valencià, literatura, música i fins i tot cinema, però tota esta capacitat creativa queda en l’anonimat i es troba marginat del canal nou, més vell que la picor. Ens queda, això sí, el goig de continuar combatent per l’ús i fer-la servir amb goig, que no és poc. I només així, i amb il·lusió, podrem fer-la reviscolar.
    Vint-i-cinc anys després tirem en falta el virgo de Vicenteta.

24-11-08

 

 

 

Parlem de Xàbia

    Després del desencontre entre el grup socialista i els centristes-bloc, socis de govern, pel que fa a la pujada d’impostos, han fet tots dos una passa endavant conjuntament en un projecte antic, polèmic en el seu temps, en relació al qual es va dir de tot (fins i tot de fer pàrquings subterranis a vora mar)i al capdavall no es va aclarir res.
    El projecte el patrocinava el ministeri de medi ambient i exigia mesures protectores i, per tant, restrictives en primera línia de costa, en un espai públic per antonomàsia i melic de l’estiu quant a afluència de gent o gentola, que fent de turista deixa el cotxe a la part marítima i disfruta de la mar.
    Del projecte que defensa ara el govern municipal no sabem quin és. Ni si n’hi ha algun ja elaborat i consensuat amb els agents socials, amb els diferents grups polítics municipals i proposat per l’Agenda local21, òrgan estrella de participació ciutadana. Únicament sabem que segons l’opinió dels defensors és bo per al poble, només faltaria. Recorda això quan va aparèixer per primera volta el projecte del parc linial del Muntanyar, que va ser en un context de crisi governamental en què Moragues es va traure de la mànega benefactora una inversió extraordinària per adecentar el primer muntanyar. Al final, tot fum de canyot, però ja no es va parlar d’altra cosa que és el que volia Moragues.
    Voler començar la casa per la teulada no porta enlloc. Sembla que al govern no li preocupa massa si al final tot plegat serà com parlar del sexe dels àngels. Com ho és també quan diuen de recuperar el segon muntanyar en un segon parc linial, on com tothom sap està construït fins a la mateixa línia de costes.
De moment, la notícia té pinta d’electoralista i poc més. I contrasta molt amb el trencament de relacions amb els comerciants del poble, que se senten enganyats pel govern municipal, la qual cosa demostra la capacitat negociadora. Però bé vindrà la notícia si, en temps de crisi no es parla de res més.
    Més val encomanar-se a la marededeueta que em quede com estic, per si de cas.

17-11-08

 

 

Com sempre

    Crisi, quina crisi, ací eixa paraula ni la coneixem. Si tenim en compte els últims fets, és evident que estem en una situació de normalitat, és a dir com sempre. Aquí quan els tècnics comencen a preparar els pressupostos, autòmaticament salten les alarmes, perquè és segur que hi haurà pujada d’impostos, si volem quadrar els números. I, de seguida, l’equip de govern, siga qui siga, es posa al costat dels qui els elaboren i contra els votants, que no són precisament els que cobren productivitat. Sempre ha sigut així, per molt que ara el pepé s’assente amb el poble.

    Enguany que amb la crisi molts governs miren de fer gestos de cara al contribuent, tampoc ha sigut cap excepció. Aquí no solament s’ha ignorat la situació que es viu, sinó que per enèsima vegada el govern demostra que és incapaç d’explicar res amb claredat, ni de consensuar res amb ningú. En el ple extraordinari part del govern municipal esmenava la plana al regidor del ram en mig punt les taxes, perquè així s’acostaven més al IPC, i tot quedava igual.

    En cap moment el grup socialista municipal va plantejar eliminar les despeses supèrflues que es fan anualment, en festes, futbol o bous, en viatges, càrrecs de confiança i mala gestió. Això sembla que és tabú per a ells. Com ho és també el tema del port, amb el qual guarden un silenci atronador quan, encara ara, no s’han manifestat contra l’intent de comprar els pescadors, ni se’ls ha ocorregut preguntar si els 22 milions pressupostats per conselleria per al port van destinats a complir les condicions que van posar per a votar que sí a l’ampliació, ja siga millorar els accessos a Duanes, construir la piscina coberta promesa o l’auditori.
    Hi ha silencis que parlen més del compte.

10-11-08

 

 

Que dimita!!!

    Estem per la llibertat d’expressió de qualsevol ciutadà que vulga opinar sobre el bé i el mal. Però a la institució monàrquica, obsoleta en els nostres temps i que gaudeix dels privilegis dels déus, se l’ha d’amarrar amb el ramal curt perquè en cap cas no pot prendre partit per cap posicionament polític, ni ofendre el 50% de la població –com ha dit el senyor Gonzàlez Pons, gens sospitós d’antimonàrquic. Per primera, i probablement última volta, estem d’acord amb ell.
    Que isca la reina, que ja és majoreta, fent declaracions de temes controvertits en contra de les lleis constitucionals vigents, no es pot deure de cap manera a una simple relliscada, ni a la innocència del personatge de la família reial que permanentment saluda els súbdits perquè és la reina i que, fins ara, semblava que estava per damunt del bé i del mal.
    Les declaracions que fa la reina són opinions personals de qui com a institució no pot dir què pensa de temes polèmics. Responen objectivament a una maniobra de la ultradreta, de la mà d’una periodista que és de l’opus (confirmat per ella mateixa) i amb uns continguts bel·ligerants contra drets de la ciutadania del segle vint-i-u, com són a l’avortament, al matrimoni gay i a la reivindicació legítima al dret al bon morir, dret que més prompte que tard s’haurà de regular per llei.
    Si vol opinar com a persona ciutadana en una democràcia, només té una alternativa, que dimitisca de reina.

03-11-08

 

 

 

...xuplant-nos el dit

    Vivim en la mentida, eixa és la impressió que fa quan de la nit al dia les situacions i les circumstàncies canvien tan radicalment com si la realitat social fos susceptible de transformar-se amb tanta rapidesa. Quan vivíem en la prosperitat, submergits en l’esplendor del sistema neoliberal, enmig de l’especulació financera, tot eren flors i violes i tots vivíem bé. Ara, immersos en la crisi financera res sembla que va bé, i l’Estat s’ha posat a salvar els banquers i les indústries.
    Una de dos, o aquella prosperitat era una bombolla, és a dir una mentida, que interessava als financers enfaenatst en l’especulació i, per tant, tot valia: desfalcaments camuflats, extaordinaris dividends a repartir, sous d’escàndol i beneficis a manta per a uns pocs; els altres, la immensa majoria víviem com ara, treballant i gastant sense més. De sobte, tot canvia i resulta que tot allò era mentida. Com també és mentida que les grans empreses i la banca s’ho vagen a passar tan malament, quan ja diuen que enguany mantindran els beneficis.
Som els mortals, que treballem, mengem i ens ho gastem tot al cap del mes, els que sempre estem en crisi i ningú no ens rescata. Eixa és la veritat.
    Més a prop, com a exemple del fet que vivim en la mentida, és Calp amb l’actual alcalde que es va presentar a les eleccions contra el pepé, que el considerava origen de tots els mals, i el va dur al jutjat també. Molts pensaren que era el millor antídot a la dreta especuladora i corrupta i el van votar. Era mentida. Ho ha dit el mateix alcalde, quan diu que tot allò ha prescrit, perquè ara l’alcalde és ell i s’ha de mirar el futur –hauria de dir el seu futur. Molts dels que el votaren no solament es deuen sentir enganyats, sinó que ja no confiaran en la política perquè l’associaran amb la mentida.
    A Xàbia sembla que alguns volen fer-nos creure que si no ampliem el port tota l’economia local trontollarà, quan tots sabem que l’economia local pot fomentar-se, i s’hauria de fomentar i diversificar, sense necessitat de destruir l’entorn portuari. L’ampliació del port interessa als especuladors, creadors de bombolles. A ningú més. Eixa és la veritat.
    Sense parlar del catastrazo... de moment presumpta mentida.

27-10-08

 

 

 

Des de les trinxeres

    Les darreres notícies relatives a la gestió municipal remeten als dos temes en forma de culebró que es perpetuen en el temps: les obres del nucli històric i l’ampliació del port. Sembla que no hi ha res més important per als polítics, ni tampoc cap moviment tàctic encaminat a convergir en res amb una certa unanimitat.
    Pel que fa a les obres, la resignació i els colps de poder són la tònica dominant. El mercat aquests dies ha vist tancats els seus accessos tot esperant que s’acaben les obres. Eixa és l’única llum que es veu al final del túnel, que s’acaben ja les obres, com més prompte millor. El consens social i polític quant a l’execució de les obres és impossible.
    També es veu impossible que s’arribe a un acord entre els grups polítics representats a l’Ajuntament en relació a l’ampliació del port. Els últims moviments s’han efectuat des de les trinxeres irreconciliables de cada bàndol.
    La trinxera dels interessos privats apunta ara als pescadors. Sembla que l’empresa interessada ha fet números i ha vist que potser li eixiria més beneficiós comprar literalment els patrons de les barques perquè se’n vagen a atracar a Dénia i, així, deixar tot el port de Xàbia com a nàutic i esportiu. La jugada sembla perfecta, tot i que de moment no deixe de ser un globus sonda o una mesura de pressió. Desconeixem completament la dimensió de la proposta i la connivència de la conselleria, però sí que és un atac a la línia de flotació. Els altres, els defensors del port actual, ja s’han manifestat en contra i recorren, com a penúltim recurs per a frenar l’ampliació del port (sempre el penúltim), a les institucions europees, a vore si des de lluny aconsegueixen parar els especuladors.
    Mentrestant, la resta de grups a favor de l’ampliació no han obert la boca per a res. Increïble. No sabem tampoc què pensen els patrons de les barques al respecte, però qui calla atorga. Seria d’una irresponsabilitat històrica permetre la desaparició d’un dels sectors econòmics tradicionals, no solament per tradicional sinó perquè del que es tracta (ho hem dit moltes voltes) és de diversificar l’economia local.
    No és una qüestió d’identitat, ni d’essències, sinó de visió de futur, d’autoestima i de tindre les idees clares.

21-10-09

 

 

 

L’escola, com sempre

    L’escola sempre ha sigut una institució marcada pel sistema polític imperant. L’escola pública, s’entén, perquè l’altra, la privada, és particular d’unes determinades classes privilegiades i generalment (exceptuant experiències aïllades) té l’església com a garant. L’església, emparentada amb la dreta espanyola, quan el sistema no li convé actua amb bel·ligerància.
    L’església se sent incòmoda i guerrera quan no comparteix, ni controla, els valors socials que l’escola pública predica. Ho va demostrar durant la segona república i ho està demostrant també ara, en l’actual democràcia tímida i acomplexada, quan es posen en contra d’una assignatura d’una hora setmanal per al nivell de segon d’eso, que pretén donar a conéixer unes mínimes nocions sobre l’educació ciutadana tenint com a guia la constitució espanyola. De jutjat de guàrdia.
    El govern valencià, però, més papista que el papa, com que no té més remei que implantar-la, l’assignatura, ha tingut l’ocurrència d’obligar a impartir-la en anglés, una llengua que els alumnes de segon no dominen prou. Per collons. A veure si així no es transmet el contingut, que és del que es tracta. Un contingut legal i necessari.
    Els valencians sempre hem patit d’aquest mal, del mal de llengua. En els orígens de l’escolarització social (i després també) la llengua obligada era el castellà, una llengua que els xiquets no entenien perquè només sabien valencià. El mestre que volia transmetre coneixements havia de botar-se la llei, com ara.
    Com si el temps no haguera passat i encara estiguérem a mitjans del segle passat. Sobre eixe període escolar, de principis del segle passat als anys cinquanta, la fundació CIRNE inaugurarà el dia 17 d’octubre, divendres, a les 19,30 hores, l’exposició Els xiquets a l’escola, una mostra de fotografies antigues que posen en evidència, ente d’altres coses, que qualsevol temps passat no va ser millor.
    I que el temps actual és millorable.

13-09-08

 

 

 

L’eròtica del poder o poderoso caballero es don dinero

    Estem tots amb un ai! al cor amb tanta crisi. La unanimitat és absoluta en aquest sentit. Cal un pla de salvament del sistema i posar-nos a rescatar del naufragi entitats bancàries que fins ara només han tingut substanciosos beneficis anuals. Mentre això ha passat, és a dir mentre s’han repartit entre ells els beneficis, els usuaris no hem vist ni una pesseta, o cèntim d’euro. En canvi, ara que vénen les vaques flaques, perquè ells han estirat més el braç que la mànega i han actuat irresponsablement, ara hem de pagar tots els plats trencats.
    Ells són el sistema i nosaltres els serfs del sistema. Més clar, aigua. Qui rescata les persones? Les invisibles, naturalment, perquè el sistema ni les veu, ni les reconeix. Eixes que sempre han estat en crisi i que ara no podran pagar la hipoteca. A eixes que ni tan sols veuen garantits els seus estalvis.
    Té ous la cosa. Per què no es congelen els sous, o se’ls abaixen si cal, per què no rescaten part dels beneficis multimilionaris que anys rere any han obtingut les entitats bancàries i salven el sistema?
    El drama de tot plegat és que no hi ha massa veus crítiques, si és que n’hi ha, en el món de la política. Els polítics, pobrets, tenen una malaltia crònica, que és l’eròtica del poder, per molt poc que siga el poder. Com el de Calp, per exemple, on un nacionalista del bloc s’ha deixat seduir per l’eròtica del poder, com ell mateix ha manifestat, i amb la benedicció del seu partit, i s’ha abocat als braços de la dreta pepera, presumptament corrupta i denunciada per ell mateix al jutjat..

06-10-08

 

 

 

Muts i a la gàbia

    En els darrers esdeveniments relacionats amb el tema estrella del poble, les obres del nucli històric, hem descobert el tarannà decidit, taxatiu i pragmàtic del senyor alcalde que, després d’haver apostat amb tant de fervor per la participació ciutadana, ara tira mà de les alcaldades.
    Els alcaldes sempre han fet alcaldades, sense cap excepció, no cal que recordem l’exalcalde Moragues. No és cap invent nou això de les cacicades, perdó de les alcaldades. Quan la troca s’embolica tant, malgrat les agendes 21, les reunions sectorials amb els comerciants i la comissió de govern que no acorda res perquè cada cap té el seu barret, l’única manera de governar és amb les alcaldades.
    Totes les esperances que teníem posades amb el sistema modern de democràcia participativa, sembla que no serveix per a res. Tot són reunions inútils, temps perdut i, al final eixim més marejats que un allioli fet artesanalment, és a dir fet amb la maneta. La situació no millora gens. Tot plegat, és el pitjor reclam perquè la gent participe.
És a dir que estem com estàvem. L’única manera de funcionar és l’alcaldada, és a dir la cacicada. Als que estan més prop del segle dènou que del segle vint-i-u, segurament aquest sistema els resulta familiar, però als que volem ser del nou segle enyorem una manera d’actuar diferent, més participativa i eficaç.
    A pesar de tot això, si no ens queda més remei que confiar amb les cacicades –anem a dir les coses pel seu nom- no estaria de més que el senyor alcalde en fes unes quantes més, necessàries perquè l’oficina tècnica siga operativa, perquè en festes i en futbol no balafiem tant els diners, ni tampoc ens gastem tants euros pagant exclusives i càrrecs de confiança.
    Si més no, ens eixiria més barat a tots i les coses seguirien igual.
Per cert, ens tornaran els diners del catastrazo?

30-09-08

 

 

 

La parte contratante de la primera parte...

    Cada temps té les seues notícies i hi ha alguna notícia que sembla que és de tots els temps. És el cas del tema de les obres. Fa tres anys que en parlem. Van començar un estiu, en plena temporada, i encara no han parat de ser notícia i motiu de polèmica permanent. Aquí estem empantanegats sense remei.
    Primer va ser l’incompliment dels terminis de les obres i la rescissió del contracte amb l’empresa. Això ens va ocupar el segon estiu, amb les obres parades i els comerciants del nucli també. Però els representants dels comerciants, absorts davant les fotos amb les autoritats no van mirar plànols, memòries, voreres, granit de la Xina, ni res de res, contribuint així al desgavell del primer contracte i a l’endarreriment de les obres.
És ara, quan s’estan complint els terminis establerts en el segon contracte, quan són els comerciants els que ixen al carrer, escriuen pamflets i s’alien amb els que estan a la caiguda –i mai millor dit- per tal d’oposar-se a allò que tots saben que està complint-se. Perquè oposar-se a la muralla o dir ara, tan tard, que no els agrada el pis de les places, és voler tocar l’arquet, és a dir, fer la punyeta i, si pensem malament, fer que les obres s’endarrerisquen i així poder culpar als responsables d’ara, que han carregat amb el sanbenito, mentre que els que encetaren tot aquest desastre estan fregant-se les manetes.
    Pobrets, els centristes del bloc, que van entrar apuntalats pel cadastre i amb la promesa de resoldre els problemes, i ara ens l’apliquen sense contemplacions (i aquí sembla que no ha passat res) i es troben en plena polèmica amb els seus socis de govern.
    No sembla que estiguen en el seu millor punt de consens amb ningú.
    No penseu que ens oblidem del psoe, sinó que simplement ja tenen prou amb la confusió de líders i noms.
    Ja parlarem del govern

15-08-09

 

 

Les caçameduses

    La política comarcal està que bull. Entre la moció de censura de Dénia i el cas de corrupció que ha esguitat l’alcalde del Poble Nou i la segona de bord, sembla que a Xàbia tot siga una bassa d’oli. Però no és així. Ja diu la dita que quan les barbes del veí veges afaitar, has de posar les teues a remullar.
    I en eixes estem, esperant la remodelació del nou equip de govern, que de vindre haurà de vindre, perquè cap grup polític (com el de nuevajávea) no aprova els pressupostos i una moció de l’alcaldia en contra de l’ampliació del port, sent com és que el seu discurs predica més pressió urbanística. És a dir que nuevajávea ja és govern, amb el que això deu implicar (parc linial del Muntanyar…).
    Per això no critiquen el balafiament en festes, un milió i mig d’euros, diuen els del pepé ,en un article que podrien firmar els del govern si estigueren en l’oposició, naturalment traduït al valencià i eliminant algun matís xenòfob contra les cercaviles d’arrel popular catalana, que són les que s’han fet sempre.
És a dir que, com a molt tard a la tardor perquè ara se’n van tots de vacances, tindrem si les coses van com van un govern multicolor, més difícil de torejar. Si tenim en compte que les actuals autoritats no són precisament un paradigma del diàleg i el consens, és d’esperar que esclate algun artefacte.
    Mentrestant, l’estiu el passarem en plena crisi però més segurs. No debades, la regidoria de la policia municipal ha creat una patrulla marina que mirarà de protegir el banyista dels vaixells. Un consell: falta que creen també un servei contra les meduses, que com tots els anys, ens visiten. Un cos caçameduses com el de la foto.      Per tant, ens n’anem en crisi, esperem no tornar en recessió.

14-07-08

 

 

La nova democràcia

    Si algú pensava que la política és l’art de governar i de resoldre els problemes dels ciutadans, va completament errat. Les noves normatives europees que s’imposen demostren que el benestar de les persones són una propina que el sistema ofereix al treballador, però que quan les coses no van bé per a la macroeconomia, els drets dels treballadors es poden retallar fins al punt de ratllar l’esclavitud, la nova esclavitud moderna que permet poder expulsar del país l’immigrant que sobra sense miraments, o de fer treballar fins a seixanta-cinc hores setmanals. Això en la societat dita civilitzada, no parlem del tercer món que viu a la intempèrie.
    Un altre símptoma de dretanització radical, a l’Estat espanyol, el tenim en el nou manifest lingüístic, que alguns dels elements més rancis del panorama polític volen imposar. Pretenen que el castellà siga l’única llengua comuna de tots els espanyols, sense tindre en compte els drets lingüístics dels qui no parlen castellà com a llengua pròpia. Es vol imposar, com en els vells temps, l’imperialisme lingüístic.
    Aquí no ens escapem tampoc dels tics autoritaris que demostren com la política és una ferramenta al servei del capital, dels interessos econòmics d’un pocs, en detriment dels interessos generals. Sense anar més lluny, davant dels impediments que hi ha per a l’ampliació del port, perquè la població s’hi nega al projecte presentat, la conselleria respon que no passa res, perquè poden esperar, que ja presentaran un altre projecte fins que el tema madure. De moment, sembla que ja han fet forat.
    Són diferents exemples dels nous aires polítics, que diuen que són democràtics.
    Anem cap enrere, com els carancs.

07-07-08

 

 

 

De Xàbia a Jávea

    Resulta cansat haver de tornar, roda i volta, al mateix tema de sempre, el culebró que fa deu anys que dura, i perdura. Volen fer un nou port i com que no saben com fer-lo colar, maregen la perdiu fins a la sacietat. La conselleria, per unes raons o altres, fa el joc a l’empresa privada. I, en conseqüència, presenta un fullet propagantístic d’un port esportiu que s’assembla molt al de l’empresa Marina Punta del Este. És evident, que uns i altres volen el mateix projecte.
    A l’altra banda hi ha l’Ajuntament de Xàbia, que amb el suport de la major part de la població s’ha manifestat una volta darrere de l’altra, des de fa deu anys, en contra d’un nou port esportiu, i de l’ampliació de l’existent. Si bé la darrera envestida per clavar el clau per la cabota, ja n’hi ha més gent i alguns partits que diuen que aquest clau és de l’altra paret i comencen a manifestar-se a favor.
    Parlem dels socialistes, dividits i en l’equip de govern encara que no es nota gens, els quals han dit que sí al fullet propagantístic que podria passar a ser projecte, tot i que posen unes condicions insalvables, suficients per dir que no. De nuevajávea, que va pel mig del carrer, que vol governar i que podria votar a favor d’una moció de l’alcaldia, en contra de l’ampliació del port, a canvi de fer un nou port al Saladar de 1200 amarres. El que vol aquest partit és a les antípodes del que vol centristes del bloc, però podrien votar conjuntament en el pròxim ple la moció de l’alcaldia amb tal de manifestar-se en contra del fullet propagantístic de conselleria i entrar a la comissió de govern. En canvi, el pepé diu que sí al que diu conselleria, que per això és del seu partit.
    Centristes del bloc són els únics que diuen ara el mateix que deien fa deu anys, són els mateixos que han estat a mort amb els socialistes, dels quals l’únic que han acceptat és que els donaren l’alcaldia a ells, i prou. I ara, amb el nou episodi, sembla que estan més a prop de Jávea que de Xàbia.
    Sembla que és més fácil això que entendre’s en la comissió de govern.

30-06-08

 

 

Manar per manar

    Al final s’han aprovat els pressupostos corresponents a enguany, s’han aprovat tard i banyats, sense cap tipus de credibilitat.
Han quadrat els pressupostos (això és el més important, l’operació matemàtica), i s’ha aplicat la ponència que actualment aplica l’Agència tributària, com no podia ser d’altra manera. És a dir que no ha servit per a res esperar-nos mig any. Ha servit, això sí, per justificar la inoperància del govern municipal, que ha actuat com tots els governs anteriors. A més, la tardança ha aprofitat perquè cada grup polític moguera fitxa davant el rumor d’una possible moció de censura i l’ampliació del port.
    Els pressupostos –ho diuen els mateixos polítics- no són il·lusionants i retallen substancialment en la partida d’inversions. Són de tràmit administratiu i prou.
    La mateixa crítica àcida que va fer l’actual regidor d’Hisenda l’any 2003, quan estava a l’oposició, podria fer-se-la ara contra ell mateix. Ho deia, això, la portaveu de nuevajávea que, d’altra banda, els ha aprovat a canvi d’una inversió puntual a l’Arenal i, segurament també, a la possible incorporació del seu grup (d’una manera o altra) al govern municipal.
    Els socialistes, de manera insòlita, es manifestaren en contra de la inversió a l’Arenal (no sabem per què), però aprovaven els pressupostos que recullen aquesta partida. És a dir que votaren a favor. Incomprensible, tot plegat. Kafka es va quedar curt. La realitat supera la ficció i l’important al final és manar per manar.
    Els pressupostos s’han aprovat i ara han d’estar com a mínim un mes en exposició pública i, fins a la tardor, no es podrà tirar mà dels nous pressupostos. Tindran, estirant molt, els tres últims mesos de l’any per gestionar l’exercici anual, amb la qual cosa ni volent tindran temps per a res. Sí que ho deuen lamentar, això, els nostres polítics.
    Han fet com sempre, com tots els governs anteriors, es repeteix la jugada amb els mateixos personatges. L’immobilisme és el que s’imposa.
    Tot plegat, gens il·lusionant, com els pressupostos.

25-06-08

 

 

 

menuts i grans

    Algunes conviccions sembla que trontollen quan els polítics passen a ostentar càrrecs de poder i quan, oblidant idees democràtiques, actuen amb prepotència i creuen encarnar la legalitat (en contra de la realitat) o, en altres casos, es creuen bisbes dipositaris de la veritat.
    Sense anar massa lluny, el president Bono repremia (amb l’excusa de la legalitat) la bandera republicana en un acte d’homenatge a presoners i víctimes de guerra a causa de defendre el sistema republicà. Els que se suposaven homenatjats, van desplegar una bandera republicana en ple acte, de manera espontània, immersos en la nostàlgia i l’emotivitat, i el senyor Bono va esclatar en còlera, magnànim ell, que no permitia manifestacions il·legals. Oblidava, i oblida sovint, que el sistema que ell representa té el seu origen en una república i en uns republicans que defensaren la democracia i moriren per ella.
    I, sense anar més lluny, aquí, a Xàbia, en plena efervescència democràtica, a partir d’ara en les plaques inaugurals es farà esment del gol de Villa, o la cornà de José Tomás…

16-06-08

 

 

 

Lo cortés no quita lo valiente

    Dissabte passat es va celebrar, a Xàbia, la proclamació de les reines de Fogueres al nou espai, fet a propòsit, per a l’esdeveniment en qüestió. L’acte va reunir totes les característiques que exigeix, sembla, el guió. En aquest sentit, el regidor de festes i el senyor alcalde es manifestaren profundament orgullosos d’haver respectat la tradició i d’actuar de la manera apropiada a la idiosincràsia del poble.
És a dir, van fer una proclamació, no solament tradicional, sinó conservadora, ratllant el ridícul en ocasions, en les quals els nostres representants feien els discursos arnats i coents i el públic assistent, absent als discursos, anava a la seua. L’acte va ser avorrit i, al nostre entendre, gens educatiu si pensem precisament amb els jóvens que s’estrenaven de llarg, als quals tot se’ls dóna ja beneït.
    No ens serveix de justificació el fet que en tots els llocs es fa igual. Que les proclamacions de les reines de les festes siguen tradicionalment un acte coent, no vol dir que nosaltres hagem de ser-ho també. Des d’una posició mínimament progressista, no és defensable que tot plegat esdevinga un autèntic acte de culte a l’ostentació, al balafiament i a la vacuïtat verbal. Tot plegat, gens instructiu.
A més a més, això que al final s’haja de retre pleistesia a la reina, amb el consegüent inflament de l’ego, quan els protagonistes són tots els festers i festeres (que no quintos), que es mantinga la concessió de la banda a les falleres (o foguereres ?), sense fer possible cap altra opció i que els discursos siguen tan buits de contingut i tronats, tot plegat es converteix en un autèntic despropòsit, anacrònic i profundament conservador.
    Mantindre les tradicions no vol dir negar-se a evolucionar, a renovar i a actualitzar la festa. Mantindre les tradicions no significa haver-hi de fer un acte llarg, pesat i coent. Ni haver-se de quedar ancorat en el passat, ja siga franquista, ja siga monàrquic.
    Una cosa és mantindre les tradicions i l’altra ser immobilista, que és el que són les autoritats que ens governen. I les que ens governaven, amén.
    No obstant això, i perquè no se’ns confonga amb el partit del no, hem de remarcar que el motiu que va servir de base, les cartes i les pintures de Sorolla, així com els presentadors, van ser un encert.

09-06-08

 

 

Més clar, aigua, que plou

    La dreta espanyola va necessitar una vintena d'anys per guanyar unes eleccions democràtiques. Va ser un temps llarg de refundacions del partit i d'anar engreixant la base social, si bé és cert que els socialistes al govern van contribuir decisivament amb la seua prepotència. La darrera legislatura socialista va ser sonada pels reiterats casos de corrupció. I la dreta, simultàniament, sumava des dels ultres fins als centristes i esdevenia un partit per a l'alternança de poder.
    Fins aquí tot sembla inofensiu i fins i tot normal, si eixa dreta, tot i que va pactar amb els nacionalistes quan els va necessitar, no haguera fet un viratge cap al franquisme quan va tocar la majoria absoluta. Es va llevar la careta i va alimentar el sector ultra fins al punt de ressuscitar el nazionalcatolicisme. Això ho van fer l'ansar i el rajoy, entre d'altres.
    Van alimentar un monstre filofeixista, desacomplexat, amb la participació especial de la santa mare església. I, ara, quan rajoy necessita tornar a centrar-se aparentment (perquè en el fons és com els altres) el monstre s'ha fet gran i diu que de tornar-se a posar la careta, res, que s'ha d'anar amb la cara ben alta, avasallant si és necessari.
    Els franquistes no és que hagen tornat, de fet no se'n van anar mai, però ara tenen la infrastructura de l'església, de nou, amb ells. I la cara dura de cridar més que ningú, però en aquests moments contra el seu creador, un dels seus pares, fins i tot el mateix Fraga -exministre franquista- és escridassat.
    El sarau està servit, i la dreta ben divertida. Però, el mateix rajoy ho ha dit ben claret, cal moure's cap al centre, aparentment, sense abandonar els principis que els motiva, si es volen guanyar eleccions. Però, en el fons, tots són els mateixos.
    Més clar, aigua, que plou.

02-06-08

 

 

Ens ha eixit un mussol

 

            Que Xàbia és un poble conservador, ja ho sabíem. No debades, des de temps ancestrals les fundacions que s'han creat han sigut totes amb rerefons eclesiàstic. Que algú, a pit obert, tinga la valentia de crear una fundació de caràcter laic, amb ideari progressista i amb voluntat de servei, sense grups de pressió al darrere, no és un fet massa habitual.
            El que abunda, més aviat, són els interessos a costa del territori, de l'especulació i l'afany lucratiu -pete qui pete. No obstant això, la societat té també els seus ritmes i el protagonisme privat també pot prendre la iniciativa. No solament existeix l'Ajuntament i els polítics locals que porten bons ciris i ens saben molt d'autobombo i propaganda, que és del que moltes voltes viuen i guanyen eleccions. Ni les grans empreses que omplin el territori de torres metàl·liques per a la construcció, un nou endemisme sense perill d'extinció malgrat la crisi que diuen que ens acaça.
            En aquest context, el dijous que ve, a les 20,30, es farà la presentació d'una fundació que recull com a principis, el laicisme, el progressisme, la contribució al pensament lliure i a la cultura, el respecte als drets humans,  la defensa del patrimoni historicoartístic i documental, així com el desenvolupament sostenible i mediambiental.
            La fundació, que es diu CIRNE, té com a símbol un mussol, que com sabeu és un pardal que es fixa, que es fixa molt. Té la seu social al carrer Arquitecte Urteaga, núm. 1 i aprofitarà la presentació per inaugurar l'espai  públic d'exposicions, que s'estrenarà amb una col·lectiva de pintura, amb sis grans pintors del sud del país -Castejón, Azorin, María Chana, Vicente Rodes, Arcadi Blasco i Javier Lorenzo- reconeguts artísticament i amb una trajectòria vital de compromís social evident
            Això últim, a imatge i semblança de com vol ser la fundació CIRNE, un nou mussol que a banda de fixar-se vol també tindre veu i incentivar la participació en la vida pública.
            Benvinguda i llarga vida.

26-05-08

 

 

La nueva Jávea...

 

Demócratas de toda la vida

    El projecte d’ampliació del port no solament porta coa, sinó que sembla que té prou mar de fondo. Tot plegat ha servit perquè els grups municipals proposen cadascun una cosa diferent. D’això és pel que serveix tanta comissió, i reunions, com sembla que tenen. Són incapaços de consensuar res par a Xàbia, i així ens va a tots.
    El govern municipal, com el que és, no ha dit res. Com si els haguera vingut de nou. Els partits locals han reaccionat de manera dispar, tot i que en un temps passat, almenys en dues ocasions, havien votat tots unànimement en contra, però es veu que la processó anava per dins.
    Els centristes del bloc no han fet cap assemblea, simplement diuen el que han dit sempre: no a l’ampliació del port. Malgrat que alguns membres destacats de la coalició s’hagen posicionat personalment a favor. A nuevajávea el projecte li sap a poc, i volen més impacte mediambiental i molts més amarres. Más madera!!!, com diria Marx, el Groucho. Són les dos postures més allunyades.
    Ara bé, a qui més els ha despentinat, és als socialistes, que s’han obert com una magrana. Després de l’assemblea del divendres, les divergències entre ells s’han accentuat i l’enfrontament s’ha fet públic, amb rèpliques i contrarèpliques, amb dimissions importants i amenaces amb mesures disciplinàries. Fins i tot ha eixit a relluir Marx, l’altre, el filòsof, i alguns s’han manifestat contra el capitalisme pur i dur propi de la dreta –diuen. Sorprenent. Els que estan a favor, sobretot el grup municipal, posa, però, una sèrie de condicions tan llarga, que és com si digueren que no. Però sembla que no volen dir que no. Ells sabran per què.
    Els més xulos són els del pepé, que estan a favor, però amb la condició que els arreglen l’accés pel nord, que ells van impedir permetent en el solar del previst pàrquing la construcció de la finca Armiñana que, en el seu moment, va provocar polèmica i l’oposició de la població. I la van fer impossible, també, amb la construcció d’apartaments en l’antic sequer del calafat –propietat de l’Asilo.
    O no tenen memòria, o la tenen folrada de vaqueta. Deu ser per això, que demanen també (una condició important) que en el nou port puguen continuar fent bous i vaques a la mar, com és la tradició.

    Visca la festa!!! Segur que amb això estan tots d’acord.

19-05-08

 

 

La frustració al poder

    De les declaracions que ha provocat el nou projecte del port de conselleria, que és cosí germà del de Marina Punta del Este per casualitats de la vida, n’hi ha per a tots els gustos.
    La del pepé local és molt transparent, no diu res, la qual cosa vol dir que està a favor. Són les més explícites, juntament amb les de ciudadanos, que també volen l’ampliació i són govern municipal.
    La nuevajávea demana temps. Vore-les vindre. I els socialistes tenen cònclave per decidir què fan. Demanen, en tot cas, que hi haja més inversió, i més intervenció pública, en tot el barri de Duanes. Però no saben si seran capaços de traure fumata blanca, consensuada. Si no és possible, hi haurà ambigüitat, que és com no dir res.
    La que sorprén més de totes és la de l’alcalde i el seu grup, que fan declaracions d’oposició i s’obliden que són govern. Estan en contra de l’ampliació, però no presenten cap alternativa. Com si no anara amb ells, això. Cada volta tenen més dificultats, per no dir la incapacitat de coordinar i propiciar acords consensuats.
    Els ànims que es respiren són de cansament generalitzat i de descrèdit dels polítics locals, incapaços de prendre decisions conjuntes, més interessats en l’electoralisme que no en millorar la gestió deficient que paguem tots.

12-05-08

 

 

tant de port per a tan poques embarcacions, no val la pena

 

Torna-li la trompa al xic

    Continuem tenint, una altra vegada, polèmica servida. Ara de mans de conselleria, que ha presentat un projecte d’ampliació del port (anomenada reordenació), que modifica superficialment i maquilla el projecte, que tanta controvèrsia social provocà, de Marina Punta del Este. És a dir, que tornen a voler clavar el clau per la cabota. Per a ells és de prioritat màxima ampliar el port, siga com siga, abans que moltes altres coses.
    El nou projecte té un caràcter propagandístic, que mira de convéncer sense entrar a valorar l’impacte ambiental, o l’estudi de detall que ens podria aportar prou més informació, que no l’estrictament publicitària.
    En tot cas, els diferents grups polítics s’han posat a treballar, ara, desesperadament, per valorar les virtuts de la nova ampliació. Com si el tema els vinguera de nou. No han tingut temps a presentar una proposta, ells, de reordenament portuari que supose com a molt el reforçament de l’escullera llarga.
    Al nostre entendre, l’impacte ambiental continua sent el mateix que amb el projecte privat, i el problema de l’accés a l’àrea portuària no es resol. Si eixos punts van ser importantíssims per manifestar la nostra oposició al projecte d’ampliació, pensem que, mentre no es demostre el contrari, la nostra valoració continuarà sent la mateixa.

05-05-08

 

 

No hi ha pressa

    Els pressupostos municipals, en la teoria, han de ser un reflex de l’aplicació d’un projecte de govern. Això és de manual i, per tant, i en bona lògica, normalment sol haver-hi debat polític per aprovar un pressupost anual. I, naturalment, és en les propostes de pressupost en què el ciutadà hauria de poder apreciar les diferències entre un grup polític o un altre. A Dénia, per exemple, ja fa mesos que fan reunions i, ara, finalment, sembla que han estat capaços d’acostar posicions, uns i altres, i si no passa res acabaran aprovant uns pressupostos determinats, que haurien d’estar aprovats –segons el manual- a principis d’any.
    A Xàbia, sembla que no hi ha gens de pressa a parlar dels pressupostos, almenys de manera que la ciutadania puguem apreciar-ne les diferències entre uns i altres. La raó, diuen, és que encara no sabem quina ponència de valors cadastrals hem d’aplicar per saber els ingressos amb què comptarem. Per tant, no hi ha pressa a confeccionar una proposta consensuada d’inversions. Entre d’altres coses, perquè som un ajuntament pobre de mena, en tots els sentits, tant si hem d’aplicar una ponència o una altra.
    De moment, les úniques coses que som capaços de consensuar són les sagrades, les que fan referència a l’església, a festes, als sous dels regidors i, evidentment, al futbol, al qual –sense tindre els pressupostos aprovats- acaben de donar-li vint-i-quatre milions de pessetes. En aquests aspectes, els únics importants per als nostres polítics, la unanimitat és quasi absoluta. De la resta, no tenen res a fer.
    Al pas que van, podrien fer un partit únic de salvament del bon nom de Xàbia, encara que estiga cul per amunt.

21-04-08

 

 

 

Igualet, igualet com ara...

    A la primavera de l’any 1931, un catorze d’abril, es proclamava la segona república espanyola. En un sistema democràtic sense complexos, la data no hauria de passar tan inadvertida, tot el contrari, hauria de recordar-se, oficialment i de manera expressa, per tal de fer memòria dels valors democràtics que encarna la república.
    Aquella república no va ser perfecta, però sí que comptava amb una sèrie de valors que actualment sembla que no convé tocar. Ens referim, lògicament, al fet que tots els ciutadans hem de ser tractats igual davant la llei, per exemple, i, en un sentit semblant, va derogar la monarquia hereditària, una institució d’origen diví, anacrònica, que res té a vore amb la soberania popular i el dret a decidir el cap de l’Estat.
    Pel que fa al sistema electoral, aquella república imperfecta entenia que tots els vots de tots els ciutadans tenien el mateix valor, per tant no se’n perdia cap. Tots sumaven, de punta a punta de l’Estat. Tota pedra feia marge, i no com ara que les restes de la llei d’Hont fa que molts vots no tinguen el mateix valor perquè senzillament no compten i, a més, contribueixen a un bipartidisme que no representa ni de bon tros la diversitat d’idees.
    Una altra diferència, gens insignificant, és la que consagrava el sistema laic, l’únic sistema que ignora l’església catòlica i romana, bel·ligerant, caduca, antidemocràtica i retrógada, que no s’està de bombardejar la legislació democràtica actual. A més, de costar-nos un ull de la cara a tots els contribuents.
    Igualet, igualet com ara...

14-04-08

 

 

Fem comarca

    Els màxims mandataris dels pobles més poblats de la Marina Alta han descobert la comarca. Es van vore, al voltant d’una taula, els alcaldes (o equivalents) de Calp, Teulada, Xàbia i Dénia, i van acordar que calia fer comarca i resoldre els dèficits crònics que arrosseguem, com són la xarxa viària que no tenim i el transport públic necessari que ens comunique entre nosaltres i amb Europa, la falta d’infrastructura cultural, un auditori general per exemple que ens permeta assistir a un concert, i una planificació conjunta que estiga pel creixement sostenible i preserve l’entorn mediambiental.
    Més val tard que mai, però la credibilitat és escassa (o nul·la). De sobte pensen en la comarca amb tants temes locals com tenen, cadascun els seus, per resoldre, i quan ni tan sols han tingut una reunió formal per tractar les deficiències generals i mirar d’aplicar solucions, perquè l’encontre ha sigut propiciat per entitats privades interessades, però no tenim tampoc el consentiment i l’aprovació de les conselleries que són les que tenen competències.
    De moment, segurament com a efecte d’eixa política comarcal, a Xàbia, la conselleria ja ha considerat que la construcció de la piscina coberta no és prioritària, quan hi ha tantes altres necessitats, ni ho és tampoc l’auditori municipal, ni és el transport públic.
    La veritat, vist el panorama, no és per a tirar coets. Però estem d’acord que s’ha de fer comarca.

07-04-08

 

 

Domus venale

    Totes les veus convergeixen en la idea que ens trobem immersos en una crisi del sector immobiliari i la construcció. I segurament és veritat, com que són veus autoritzades i nosaltres som uns profans, haurem de creure que estem en crisi, en una d’eixes crisis cícliques que el sistema necessita per remuntar el negoci i l’especulació.
    A Xàbia, per exemple, els cartells de se vende s’han multiplicat, i se’n veuen molts més dels que es veien, però si algú –mirant d’aprofitar la crisi del sector- es decideix a comprar, es trobarà amb la sorpresa que els preus no han abaixat, i no és previsible que abaixen, sinó que el més probable és que quan arribe el moment tornaran a pujar i el sector reviscolarà. De la qual cosa, es dedueix que els qui sí que estem en crisi permanent som els qui no tenim accés fàcil a l’adquisició d’una casa que necessitem per a viure, no com a segona residència.
    Ara, també ho diuen els entesos, és el moment de comprar perquè d’aquí a poc els immobles es revaloritzaran. Els qui puguen comprar, evidentment, que són els mateixos que diuen que estem en crisi, i la viuen suposadament.
    El que també està en crisi és el creixement sostenible, que no el veiem per enlloc. Potser, aprofitant el moment conjuntural que vivim, convindria que els polítics replantejaren la seua gestió per desviar l’activitat econòmica cap a la promoció dels serveis turístics, que substituïsca la construcció depredadora del territori per uns serveis i un entorn de qualitat. Això sí que faria compatible la diversificació dels sectors econòmics i el creixement sostenible.

01-04-08

 

 

 

"EL BOMBARDEO DE JAVEA 23 DE JULIO DE 1938"

 

    La primera inauguració –la reparació d’una solsida-, que s’ha fet després dels resultats de les eleccions a Xàbia, s’ha convertit en la primera sentència sumària que s’aplica a l’Ajuntament. És evident que la conselleria està decidida a clavar el clau per la cabota i, vulgues o no vulgues, tirar endavant el projecte d’ampliació del port de Marina Punta del Este.
    Al govern municipal se li va girar la cara davant darrere, en sentir que el projecte esmentat ja es troba en vistes a l’aprovació per part de conselleria i que tenen intenció, a més a més, de remodelar el litoral, amb la construcció d’un passeig marítim.
    Al final, la foto de rigor, en plena inauguració fulgurant, amb muntatge i desmuntatge trepidant, no es va poder realitzar amb totes les autoritats locals assistents, ja que, estupefactes, es van retirar a deliberar i només se la van fer els del pepé, que són els que van guanyar les eleccions passades.
    Una bona manera de començar les relacions institucionals i demanar que ens facen la piscina coberta. Es passen les mobilitzacions i l’opinió unànime de tots els grups polítics per ple municipal, per l’engonal. Si no és que el pepé i el psoe voten una cosa i en pensen i en volen fer una altra. Que també podria ser.

17-03-08

 

 

 

El mort li diu al degollat...

    Sembla que les aigües baixen térboles en la política local, si és que alguna volta han baixat clares, que fa l’efecte que no.
    Alguns membres de la plataforma d’empresaris, constructors i promotors, i els comerciants s’han posat nerviosos, perquè el nou pla general que s’haurà d’aprovar els pot tocar la butxaca, i molt. Ho ha dit el mateix alcalde, que després de mitja vida d’estar a l’Ajuntament, descobreix que la plataforma amaga interessos especulatius. Com si alguna vegada hagueren actuat sense interessos especulatius. Eixa és per desgràcia –o per sort, segons com es mire- el mal de Xàbia i del nostre litoral en general. Que l’únic sector productiu que tenim, no produeix res, sinó que especula, a costa del sòl, de la construcció, i de la comissió.
    D’altra banda, qui va ser regidor d’ Urbanisme durant molt anys i ara és president dels constructors, qui ha sigut fins ara mentor de l’alcalde Monfort, i excompany de grup municipal i partit, diu que l’Oficina tècnica actua amb favoristismes i és completament ineficaç en la gestió. Ell deu saber molt d’això, perquè en bona mesura va ser un dels fundadors de l’esmentada oficina d’atenció al sector productiu del poble, aquell que es dedica a especular, a comprar i a vendre amb comissió, i a construir.
    En molts casos, la crisi que vivim, és la crisi del guilopo, que si en guanya cent, no vol guanyar-ne menys, un poc també com fa la regidora d’Urbanisme, que si abans guanyava tant, ara tambè, o en tot cas, més, si es posa a tir. Aquí, en molts sentits, tots ens coneixem i sabem què és el que en realitat vol cadascú.
Però, evidentment, preveure el creixement zero, indispensable per preservar qualitat de vida, i no parar de construir, són incompatibles. Si, mentrestant, no es gestiona ràpidament un polígon industrial alternatiu a l’especulació. I es fomenta un sector productiu que produïsca sense especular.
    Si tot continua així, al final no caldrà tirar de la manta, com en Marbella, per molt que li pese a l’alcalde, sinó que caldrà fer directament l’autòpsia, que d’això, la regidora d’Urbanisme, en deu saber molt.

25-02-08

 

 

Comença la campanya

    Per si vostés no ho sabien, la campanya electoral començarà el dijous, vint-i-u de febrer. Mentrestant, els usuaris tenim ja les orelles podrides de promeses i propaganda. Els debats públics ja estan pactats, i ja saben els temes que van a tocar i el sistema de debat que afavorisca més els monòlegs, i el bipartidisme, que vist com estem veient, ja s’ha instal·lat de manera evident.
    Les altres veus que es presenten, no existeixen. Tot és entre el cellut i el barbes, que a vegades es veu obligat a dir que és més socialista que el cellut. Les diferències entre els dos són mínimes, en temes d’estat, varia l’estètica i el tarannà del sector dur, franquista, del pepé, enormement nociu. Però els dos saben que poden comprar-nos amb quatre-cents euros i prometent la lluna.
És curiós, ara tot és intentar afalagar el personal, mobilitzar els incondicionals i fer-se pesats, com en el conte de l’enfadós. Ara informen als llauradors de les ajudes que s’ofereix, des d’Europa, sort que vénen les eleccions, perquè, si no, no tindríem informació. Això sí, als immigrants se’ls ha d’obligar a fer un contracte, perquè no dilapiden ningú, ni puguen tindre més d’una dona qui ja la tinga.
    Nosaltres, en aquest últim punt, estaríem d’acord, però que la dona puguera tindre també els mateixos drets, és a dir que puguera tindre més d’un home. Sempre tocaríem a més.
    Davant el panorama que ens vé al damunt, ara que comença la campanya, al final haurem de ser valents i fer-nos els sords, amb tanta xerrameca com s’acosta.

18-02-08

 

 

Socorro!!!

    La política municipal continua tan repetitiva com sempre. Aquí tot són problemes i no hi ha ningú que resolga res. Al govern muncipal li ve ample el nom. Fa la impressió que no governa ningú, si ens hem d’atindre a la capacitat que demostren per solucionar els temes que arrosseguen des que van entrar, alguns més de vint anys.
    Entrar fins al mercat central, ara, significa haver de superar un laberint que només alguns del poble coneixen. El col·lapse circulatori pel poble és absolut i la falta de comunicació del govern amb els comerciants, més que cremats, palpable, d’una evidència absoluta. L’Agenda de participació ciutadana no aconsegueix articular els diferents sectors econòmics, ni tan sols la societat civil. Però, al mateix temps, s’està produint una reacció dels petits constructors, promotors i empresaris i, els comerciants, igualment insatisfets amb la gestió municipal, també es queixen.
    L’únic que dóna la cara és l’alcalde, fora d’ell sembla com si no hi haguera ningú, amb tantes exclusives com es paguen. Els pressupostos són encara una incògnita i la salut del pacte de govern es qüestiona, com si això fóra una novetat. La crisi de govern ha sigut permanent, només els sous mantenen la unió, que no la unitat d’acció.
    La paràlisi de gestió que es viu, es respira. Enmig com estem de les promeses electorals dels partits, en vistes de les generals, aquí encara no sabem si inauguraran d’una volta per totes la torre bessona, el trinquet, o si ens dirant què van a fer amb la casa de Tena, que fa trenta anys que es va comprar, o amb el central cinema –que de moment l’han comprat com a traster. O el fan servir com a galeria de tir per a la policia municipal.
    El grau d’incompetència en la gestió és sublim, la descoordinació entre els regidors evident. I a Fitur, encara, es va a fer turisme, com sempre. Continuem oferint paisatge i platja. Sort que tenim de la naturalesa, que ens és generosa, perquè fora d’això no tenim res.

28-01-08

 

 

El pepé, copeado, capón

 

    Les aigües de la dreta espanyola baixen tèrboles. A Madrid s’estiren els cabells els dos galls –un porta pantalons - que manen en el mateix corral, perquè els dos volen més del que tenen. Són ambiciosos i els dos s’ensumen ja la derrota del Rajoy. Darrere del terròs, però, és l’Ansar (el de les Açores) qui mou els fils de la titella i no amolla el mos. És la dreta franquista, en realitat, que ha pres aire i que ha copat el pepé.
    No enganyen ningú i fins i tot el Gallardón els fa nosa, perquè diuen que és massa moderat, massa centrat, com les esquerres moderades, que no ixen del centre de Madrid i, des d’allí, col·loquen els seus peons al Levante feliç, que som nosaltres.
    Els dirigents del pepé s’han tret de la mànega un Pizarro conquistador -el primo ha fet el primo-, un segundón del Rajoy, que després de les eleccions de març pot ser el primer, si el senyor que mou els fils vol. Eixa és tota la política espanyola, perquè l’esquerra unida és la més desunida, per a major escarni, i no és ni notícia.
    Nosaltres, amb ganes de votar el pepé de Gallardón, no podrem. I davant de l’enorme frustració que sentim, hem pensat que millor ens quedarem a casa. A la barbaritat blavenciana.
    La setmana que ve parlarem de les esquerres del centre històric de Xàbia, que sense tindre ni galls ni gallines, tenen exclusives i no són capaços d’aprovar els pressupostos, però no dimiteix ningú, ni amolla ningú la poltrona.

21-01-08

 

Estan investigant...!!!???

    Arran dels desastres acasionats per les darreres pluges torrencials, la zona del riu que hi ha al costat de Ramblars va quedar destruïda i els vials, fets a còpia de passar camions i camions, desapareguts i inviables. La necessitat de refer els vials era prioritària perquè, per anar a descarregar a l’abocador il·legal, i precintat des de fa dos anys, els camions havien de circular diàriament.
    Passen, com si fos el París-Dakar, alçant polseguera i de pressa, que cobren per viatges. Això, cada dia i des de fa anys, per una àrea d’extrema protecció, teòricament per la Confederació hidrogràfica del Xúquer. Es tracta del llit del riu Gorgos, que en aquell tram és connector ecològic del Parc natural del Montgó i es fa ample com dos camps de futbol.
    Sembla, però, que aprofitant els desastres i amb l’excusa de refer els vials, els camions esta volta s’han dedicat, en comptes de descarregar, a carregar els àrids naturals que devien destorbar. Això ho han fet empreses privades, tot i estar completament prohibit. Però és que, damunt, no els ha vist ningú. Ni la Confederació, ni el departament de Medi ambient de l’Ajuntament. que tenen l’obligació de vigilar. Ha sigut el veïnat qui ho ha hagut de denunciar perquè es fes pública la usurpació il·legal de béns naturals, públics i protegits. Després de la denúncia, encara és l’hora que els responsables polítics no han dit esta boca és meua. No han vist res de res. Sembla que estan investigant.
    Si haguera sigut un particular carregant un cabàs de pedres, o fent dos dotzenes de bogamarins, ja l’haurien denunciat.

14-01-08

 

 

reunió de bisbes

 

    Com més avancen els temps, més reculen els bisbes franquistes.
    Més ben dit, l’església catòlica no s’ha menejat gens des de l’època del nazionalcatolicisme, o des del concili de Trento, tant se val.
    Continuen apoltronats i sempre pixen fora de test en una societat que no s’assembla gens a la que prediquen ells. El concepte de família que defensen simplement ha deixat d’existir, o ha quedat reduït a la mínima expressió.
    Només la hipocresia social, que per inèrcia manté la rutina religiosa, els dóna una força que no tenen en realitat, perquè el que prediquen simplement no existeix. Ni tan sols en les seues pròpies files. Mireu, si no, les paraules del bisbe de Canàries que, pobret, diu que els xiquets a vegades provoquen.
    Són més xulos que un huit. S’atreveixen a donar lliçons de democràcia, quan la seua organització globalitzada continua sent oligàrquica i misògina, que no reconeix el dret a les dones de fer com ells. Ara, però, es troben en plena sintonia amb els tres mosqueteros de la dreta franquista, l’Aznar, l’Acebes i el Zaplana, dels quals només el del mig és una miqueta beato. Els altres, tenen la cara folrada de vaqueta.
    A l’ofensiva de l’església espanyola, els socialistes responen com si demanaren perdó, quan estan mantenint-la i donant-los una importància que no és real i en un estat que és aconfessional.

07-01-08