EDITORIAL

 

reunió de bisbes

 

    Com més avancen els temps, més reculen els bisbes franquistes.
    Més ben dit, l’església catòlica no s’ha menejat gens des de l’època del nazionalcatolicisme, o des del concili de Trento, tant se val.
    Continuen apoltronats i sempre pixen fora de test en una societat que no s’assembla gens a la que prediquen ells. El concepte de família que defensen simplement ha deixat d’existir, o ha quedat reduït a la mínima expressió.
    Només la hipocresia social, que per inèrcia manté la rutina religiosa, els dóna una força que no tenen en realitat, perquè el que prediquen simplement no existeix. Ni tan sols en les seues pròpies files. Mireu, si no, les paraules del bisbe de Canàries que, pobret, diu que els xiquets a vegades provoquen.
    Són més xulos que un huit. S’atreveixen a donar lliçons de democràcia, quan la seua organització globalitzada continua sent oligàrquica i misògina, que no reconeix el dret a les dones de fer com ells. Ara, però, es troben en plena sintonia amb els tres mosqueteros de la dreta franquista, l’Aznar, l’Acebes i el Zaplana, dels quals només el del mig és una miqueta beato. Els altres, tenen la cara folrada de vaqueta.
    A l’ofensiva de l’església espanyola, els socialistes responen com si demanaren perdó, quan estan mantenint-la i donant-los una importància que no és real i en un estat que és aconfessional.

07-01-08

versió pdf

 

 

Nuevo amanecer de jávea

    Fa uns anys el pesoe va fer primàries i reclamava la figura de l’indenpendent en les candidatures socialistes. Després des dels sectors polítics progressistes reivindicaren les agendes locals 21, tot defensant la participació ciutadana en el disseny de polítiques sostenibles. Tenim la figura del síndic de greuges, versió valenciana del defensor del pueblo i, per tant, l’home bo d’una partida de pilota, arreglada -naturalment- que és el que sembla, que té l’obligació de traslladar –si ho considera oportú- al departament institucional corresponent les queixes del ciutadà.
    I, ara, nuevajávea, en l’àmbit municipal, proposa la necessitat de crear la regidoria del defensor del ciutadà, perquè de moment al ciutadà no li fan gens de cas en les seues reivindicacions. Un nou síndic de greuges, local, que cobre (un client més) i que trasllade les reivindicacions ciutadanes d’un despatx de l’Ajuntament a un altre, que serà el responsable de resoldre el problema que no coneixia.
    Kafka, efectivament, es quedava curt. La burla és d’antologia. Després, la manera de funcionar, pràctica, no és altra que ser amic del regidor, o tindre influències en l’Ajuntament. El clientelisme polític, és l’autèntica dinàmica. En realitat, haurien de crear la figura del defensor del client.
    Ara, el pesoe ja no fa primàries, no existeix la figura de l’independent, perquè has de tindre carnet del partit, si no eres client no tens opció. Les agendes locals moltes voltes no funcionen com caldria, per incentivar la participació ciutadana, sinó que es transformen en un clon a la mesura del govern municipal.
    De síndic de greuges fa més d’un any que no en tenim, i fa l’efecte que el ciutadà no n’ha notat la falta. A més sembla que no corre tanta pressa, perquè com que el pepé ataca amb electoralisme la vicepresidenta del govern central i candidata, el pesoe amenaça amb trencar el pacte que tenien per nomenar el nou síndic, que és un dels polítics més antics del país.
    No obstant això, sembla que tota eixa parafernàlia és important, perquè crea sous per als clients i potencia la fidelitat..

18-12-07

 

 

 

El greuge dels valencians

    El govern valencià del pepé al final ha aconseguit el seu propòsit, carregar-se les ones de la tv3 que s’emetien de la Carrasqueta d’Alacant. Unes quantes comarques alacantines ja no poden veure la televisió catalana, després d’una vintena d’anys que feia que es veia, voluntàriament i amb plaer. Els que no la volien veure no la posaven mai. Però al govern valencià li destorba això, la llibertat d’expressió que passa pel dret de vore una televisió que també és valenciana, perquè parla en la llengua dels valencians i una part important de la població se l’ha feta seua.
    L’anècdota, molt significativa, és que per poder tancar l’emissió, el govern valencià ha enviat la policia perquè amb nocturnitat i traïdoria executaren la malifeta rebentant el cadenat i entrant a la valenta. Així les gasta el nostre govern, que censura la llibertat d’expressió en contra d’un dret democràtic i passant soberanament de les converses que estan mantenint amb la Generalitat catalana per acordar la reciprocitat de televisions.
    I el més greu de tot, és que la mesura respon a la intenció electoralista del pepé que, damunt, en un altre front, es gasta els nostres duros fent demagògia barata i immoral en el tema de l’aigua, amb un espot publicitari en contra del més mínim sentit biològic, negant la funció que tenen les aigües fluvials en l’equilibri i la sostenibilitat mediambiental.
    Dijousmercat està ansiós per veure el nou síndic de greuges, xabienc de mamella i paisà nostre, davant de tanta indefensió que patim els valencians d’actuacions tan mesquines i repressives, i injustes.

p.d. il·lustració extreta del web lo+balonmano.com

10-12-07

 

 

 

mala digestió sense almax

    Sort que vénen festes, el pare Nadal amb rutlo d’esfaltar i amb la sort de Nadal s’obrirà una treva entre els polítics locals.
És temps de germanor, dinars, canastes nadalenques, caixes de vi d’una empresa o d’una altra, pagues extraordinàries, l’enllumenat dels carrers, el betlem de la placeta que enguany no serà de la placeta, perquè està d’obres. Però és segur que el faran perquè és de les coses importants que es fan. Possiblement el faran al Buit, que ara està buit per baix en forma de pàrquing i l’han d’inaugurar abans de Nadal. Cal fer-se alguna foto.
    En tot cas, hi haurà un parèntesi que servirà per fer la digestió dels moviments interns del consistori. Hi ha hagut una contestació social –que ha esdevingut política- al govern municipal, incapaç de traure’s dels dits la percepció d’insatisfacció general que circula.
    El regidor invisible centrista, que va dimitir, s’ha deixat vore i sembla que hi havia una discrepància interna, amb la política del seu govern; una altra figura històrica, també centrista i amb il·lustre passat, han desembarcat en la plataforma que vol ampliar el port, entre d’altres coses. Són els temes de sempre, que retornen com una mala digestió.
    En el pesoe el desconcert cada volta és més evident i la falta de lideratge demostrat. Els socialistes de moment encara no han dit res sobre el manifest que ha estorat el corral. El sopar de Nadal, que és de germanor, és primer que res. Però en qualsevol moment poden dir què pensen de veritat sobre el port, si és que tenen algun pensament.
    El govern de bloc-centristes calla i qui calla atorga. I a l’oposició formal, nuevajávea i el pepé, els ha faltat temps per pujar al carro de les reivindicacions. Moragues ha aparegut en escena i ha començat a tancar l’ullet als socialistes -que són listos- a vore si pot tornar a ser alcalde.
    En tot cas, aquí no es resol mai res. Cíclicament, els temes i els moviments estratègics tornen i tornen com una mala digestió sense almax.

03-12-07

 

 

on es walli...?

La foto

    Al govern municipal pareix que li ha eixit un gra, amb perspectives de ser maligne, si no reacciona ràpid i comença a convéncer.
    Resulta que onze col·lectius locals han creat una plataforma reivindicadora que planteja alguns temes polèmics que, com el Guadiana, prompte o tard acaben sorgint. Entre d’altres coses, perquè es tanquen sempre en fals, no es parlen obertament, amb arguments, en l’àmbit social, amb la voluntat de crear consens. Sempre es tracten des de les vísceres, de manera electoralista i intentant véncer més que convéncer.
    Les exigències que presenta la plataforma constitueixen un autèntic programa electoral, posant el dit en la ferida de tantes coses com li falten a aquest poble. És cert que hi ha també la tan recurrent ampliació del port, l’alçament parcial de la suspensió de llicències, l’ampliació del camp de golf, aspectes discutibles, obertament i sense recórrer al tancament de files com s’ha fet fins ara. Però també és veritat que es fa una crítica més que raonable a la falta de gestió i de planificació i posa en evidència la necessitat de dur a terme algunes actuacions aparcades des de fa una dècada llarga, tals com l’adecentament del Primer muntanyar i el passeig de l’Arenal.
    Això contrasta precisament amb el fet que totes eixes demandes no han eixit de l’Agenda local 21. Ha calgut constituir una plataforma per canalitzar una série d’opinions que haurien de tindre cabuda en l’Agenda, la finalitat de la qual hauria de ser estimular la participació ciutadana mirant de buscar el consens.
Però no, igualment que en altres coses, hem acabat tenint una agenda de participació feta a la mesura del govern municipal, la qual cosa fa un flac favor a la democràcia i, no per això, soluciona ni elimina les demandes legítimes d’un sector de la població.
    No es pot amagar el cap sota l’ala, ni estar solament preocupat per eixir a la foto.

nota: foto gentilesa de Canfali marina alta

26-11-07

 

 

No hi ha crisi

    Estem d’acord en el fet que el govern municipal no està en crisi, Ho diu l’alcalde, desmentint les afirmacions de minicrisi que s’havien fet, i menysvalorant la dimissió de la regidora de Serveis, que diu que no pot treballar amb bloc-centristes. És el culebró de sempre. Però mirant-ho bé, l’alcalde té raó perquè el govern municipal sempre ha estat com està ara. No ha pogut haver-hi, per tant, cap crisi. És la manera natural de governar el poble.
    Aprofitant que no hi ha crisi, el regidor invisible de bloc-centristes ha dimitit per raons personals, de la qual cosa no diem res. Però ningú del govern no ens ha dit quines són les competències que tenia, ni què s’ha fet durant els sis mesos llargs que portem de legislatura. I tampoc veiem clar el desenllaç de la dimissió de la regidora socialista, perquè el més raonable és que si la regidora ja no tindrà la faena que tenia, lògic és que cobre menys, o que se li retalle l’exclusiva.
    Mentrestant, els comerciants continuen tan contents com sempre, les obres continuen al mateix ritme i amb el mateix estil que sempre, els serveis que l’Ajuntament ofereix són deficients com sempre, la revisió del pla general continua igual, ni avant ni arrere. I tot això segurament ja deu ser tot un èxit. No hi ha crisi.
    Les ajudes de les administracions superiors no arriben de cap de les maneres, no sabem encara què volem fer amb la casa de Tena, ni amb el central cinema i ara, damunt, ens ha eixit un fenomen estrany als contraforts del cap de la Nau, que fa que tot es moga i que tremolem, la qual cosa preocupa molt l’Ajuntament i per això ha subscrit un acord amb la universitat d’Alacant, deixant-los instal·lacions d’Amjasa que permeten investigar sobre l’origen d’aquest fenomen.
    Dijousmercat recomana que, ja que estem, el govern municipal cedisca les instal·lacions municipals perquè investiguen sobre els moviments interns del consistori i sobre els tremolors que ocasionen les obres del centre històric.
Però estem d’acord amb el fet que no hi ha crisi.

20-11-07

 

 

vaques de tots els colors, però vaques

 

El pessebre

    Hem canviat d’alcalde, però la percepció de la gent sobre la gestió municipal del govern progressista és tan dolenta com la que s’ha tingut sempre. I és una percepció que cada volta comparteix més gent, fins i tot persones que s’alegraren de bones a primeres que guanyaren els bons. Els problemes continuen sent els mateixos. El crèdit dels nostres polítics cau en picat i, en gran mesura, a causa d’ells mateixos que van d’un despropòsit a un altre.
    La gestió de les obres no solament no millora, sinó que desperta les queixes contínues dels comerciants del nucli històric, que tenen més paciència que un sant. Si bé es veritat que només els queda tindre paciència i una canya per vore si pesquen alguns clients dels pocs que queden en el centre històric. És una espècie a extingir en vistes de les noves perspectives que s’esperen en relació de les obres de la ronda Nord. Diuen que caldrà tindre deu mesos tancada la circulació, la qual cosa vol dir –vista l’experiència que tenim- que ens tirarem quinze o vint mesos sense poder circular, amb el que això suposa d’estrangulament del comerç de l’àrea.
    Si no en teníem prou, ara apareix la primera minicrisi del govern, amb l’excusa de l’increment de la taxa del fem. Però no és que els socialistes no volen pujar la taxa, sinó que demanen, per votar a favor de l’increment, que els donen la gestió de tot el departament de Serveis. No sabem per a què.
    A més a més, per si no en teníem prou, ara resulta que els dirigents del gix se’n passen al pepé, però diuen que el gix continua, a mans de l’home de la líder. Tot queda en família. Són dependents del pepé, no independents. Així s’acosten més al pessebre, un pessebre que es mostra molt generós amb uns i amb els altres.

05-11-07

 

 

  

Bienvenido mister euro

 

  El costum de recordar-se’n de santa Bàrbara –protectora de trons i llamps- quan plou a poalades, és un signe d’identitat de les nostres autoritats, que sempre fan tard per a tot, menys per a pujar-se els sous i pujar taxes i ibis. Això i començar la casa per la teulada, tot és la mateixa cosa, perquè ara resulta que van a redactar un pla d’evacuació de les aigües pluvials a l’àrea de l’Arenal, una vegada tot pràcticament construït, és a dir una volta s’ha produït l’especulació i s’ha obviat que a la vora del riu no s’ha de fer niu. Uns fan el negoci i, després, els pagans hem de pagar. Per què no paguen els que es reparteixen els beneficis de les coses mal fetes a consciència, i amb el consentiment d’alguns?
    El govern municipal farà una inversió de sis milions d’euros, diu –del dit al fet hi ha un bon tret. La promesa de míster Marshall és que reposarà el camí de la Caleta que s’ha obert com una magrana, executarà la canalització del barranquet del Freginal –un històric projecte que havia de pagar la conselleria d’Infraestructures- i les obres necessàries per evitar el desbordament del riu pels llocs habituals, que és pel lloc per on ho ha fet tota la vida, des d’època romana com a mínim. Podrien gunitar ara la piscina municipal que es va badar fa també un grapat d’anys, aprofitant que l’aigua ja la tenim. I, naturalment, farà un pla perquè el saladar deixe de ser terra baixa o marjal, que allí s’ha de construir per fer el creixement sostenible.
    No hi ha qui ho entenga, perquè la foto amb els polítics importants que van vindre a vore el desastre sí que se la van fer. Són els que teòricament ho havien d’arreglar tot. Clar, tot això val molts diners i, per això, s’han pujat espectacularment els ibis (el famós catastrazo) i ara, el govern municipal, que ja no està en l’oposició, vol pujar la taxa del fem, quasi el doble, com si aquí haguérem notat algun canvi en la millora del servei.
    Per què no s’esperen a millorar el servei, a vore si val la pena pagar o no?
Ja es veu que la diferència d’estar a l’oposició a governar és abismal. Ja no se’n recorden que la seua oposició al catastrazo va ser providencial per assolir el poder.

29-10-07

 

 

 

Levante feliz o levantate feliz

    Després de la riuada del Pilar (que és així com s’anomena), la Marina Alta ha quedat desolada en alguns llocs en què el desastre ha sigut d’antologia, i en molts altres llocs ens hem quedat inundats d’aigua, amb els ossos humits i enfangats fins al coll.
    Però mentre així ens trobàvem nosaltres, ha aterrat un ramat de voltors, feia goig de vore’ls, famolencs de vots, a fer-se la foto i a prometre ajudes. Han vingut tots, de València,els del pepé; els del pzoe venien de Madrid, ens han visitat ministres i la vicepresidenta, que l’any que ve són les eleccions generals, és a dir les eleccions importants.
    No sabem si és per estar agraïts o per amollar a córrer, perquè tant d’interés i altruisme és una actitud que de bones a primeres eixint dels polítics, és sospitosa. Ara, també és veritat que dels partits d’aquí, ni compromís ni esquerra, no n’ha vingút ningú –el pspvé (què és això?) tampoc. El compromís estava creant un nou partit i esquerra discutint sobre la independència, temes tots dos de vital importància.
    Vist així, la cosa és també per a parar-se a pensar sobre en quin país estem. Continuem sent un país sense polítics propis, és evident, com en època franquista.

PS. dijousmercat se solidaritza amb el cap del país veí, perquè li van donar el sopar del dia de la raza, els sopars són sagrats.

22-10-07

 

 

Creixement sostenible?

    Ja ho diu Raimon que al nostre país la pluja no sap ploure, si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe. Forma part de la nostra identitat natural. És el nostre clima, aigües torrencials i períodes de sequera. Però no hem aprés la lliçó i així ens va.
    Fa cinquanta anys, hi hagué l’aiguà de Xàbia –vora mil litres per metre quadrat- que va fer destrosses considerables, al mateix temps a València es produïa la riuà. Fa vint-i-cinc anys, hi hagué la pantanada de Tous, s’afegia al fenomen natural de la pluja desenfrenada, la irresponsabilitat i la negligència.
    Ara, que no ha arribat a ploure ni la meitat de l’any 57, però que ha plogut molt en poc temps i a tota la Marina Alta, els rius, els nostres rius que són autèntics barrancs que es transformen de tant en tant en míster Hyde, s’han desbordat i han buscat –com fan sempre- els seus llits naturals, les terres baixes. No fan, per tant, res d’extraordinari.
    Els qui no aprenem som nosaltres, que engolosits pel diner ràpid i l’especulació no parem de construir on no toca, perquè si bé ho mirem, on hi ha hagut la catàstrofe? A les construccions de la desembocadura del riu Girona, al Verger; a les urbanitzacions de les antigues salines de Calp; al Saladar de Xàbia, d’on és la foto i on es poden contemplar unes quantes torres d’eixa espècie nova, metàl·lica, que ajuda a fer edificis, i que estan construint en terra baixa.
    Estem d’acord amb el senyor alcalde de Xàbia, quan diu en l’homilia del 9 d’0ctubre, que està per la sostenibilitat, el discurs el compartim, però no en els fets, com podem contenplar en el Saladar, o en el pont del Llavador, on cada any es desborda el riu, buscant la seua eixida natural, cap a l’Arenal.
    Ho sabem de sempre, però les nostres autoritats no fan res per evitar-ho.

   PS. Un altre dia parlarem dels serveis de llum i aigua, un altre signe d'identitat que uneix amb Catalunya.

15-10-07

 

 

tots a una veu

 

El joc de l’oca

    9 d’octubre, un dia com un altre si va en minúscula. L’atzar, o la història de la ciutat de València, ha fet que aquesta data vaja en majúscula. I, en conseqüència, a més d’un dia qualsevol, és festa per a tots els valencians i les valencianes. Vet ací l’important. És festa i, si hi ha sort, potser farem pont i podrem fer una eixideta. No cal dir que si, a més a més, cau de manera que toca el cap de setmana, el pont esdevé aqüeducte i la festa, minivacances. I si, damunt, el 12 d’octubre -que eixa data sí que va sempre en majúscula- pot fer una setmana sencera de vacances, millor que millor.
    Molta gent no sap ben bé què es commemora el 9 d’octubre, però celebra la festa, la festa de la comunidad valenciana, dia de canapés, on el cortesans acudeixen a petar la xarrada, a relacionar-se entre ells i a menjar i a beure. Toca mudar-se i, els cortesans, van a les celebracions institucionals, on ells s’ho cuinen i ells s’ho mengen.
    A Xàbia, com tots els anys, es donen els premis 9 d’octubre. No és una casualitat que es diguen així. I normalment els dos premis que solen donar miren d’acontentar la clientela, els d’una banda i els de l’altra. Són premis locals, no siga cas que ens perdem. Enguany, ha tocat a l’Escaldà i als júniors de la parròquia de Duanes. És a dir que els ha tocat a l’equip de govern i a l’església, que també governa.
    Això és com el joc de l’oca. De oca en oca.. i tire perquè em toca.

08-10-07

 

 

La policia municipal, després de provar si passa o no per la ronda sud

 

Fer i desfer, la faena del matalafer

    Amb ganes de llevar el lema que encapçala dijousmercat.net, no podem. Vallas, donde vayas, vet ací l’eslògan turístic que des de fa dos anys manté una vigència absoluta, amb perspectives de perdurar en el temps.
    Tant que preocupa a les nostres autoritats la imatge que es dóna de la vila, lleial i lleialíssima al despropòsit, però no hi ha manera. Són incapaços, per activa i per passiva, de posar remei al caos circulatori i als problemes, ja crònics, que ocasionen les obres públiques al centre històric.
    Això és com el conte de l’enfadós, com la faena del matalafer, fer i desfer. Ara estan desfent les voreres de la ronda sud, acabades de fer, perquè resulta que dificulten el trànsit, fins i tot la circulació dels cotxes de la policia municipal. Sobra dir que impedeixen el pas de l’autobús urbà, per plena ronda del centre.
    Però la impotència és molt gran, perquè resulta que els tècnics municipals, i els polítics que governen, estaven avisats i tenen al seu càrrec la direcció de les obres. Damunt, quan tallen un carrer determinat, per obres públiques, l’usuari (que va amb cotxe o a peu) ho ha de descobrir quan ja està davant de la màquina que es troba en plena activitat.
És que no hi ha cap responsable municipal que assumisca el control d’unes obres que fan molt de mal al comerç, a la convivència i al trànsit rodat? No hi ha ningú que es faça responsable de la pèssima gestió de les obres? O la culpa és de l’arqueòleg municipal, que vol que les obres es facen històriques? Qui paga els sobrecostos del fer i el desfer?
    Massa preguntes per a tan poques respostes que ens donen.

01-10-07

 

 

Caminant es fa camí

    No volíem parlar dels borbons, però l’actualitat és la que és i –per tant- no podem estar de parlar de la monarquia, eixa família intocable que des de la portada del jueves s’està desacralitzant i qüestionant cada volta més.
    Resulta que quatre persones van cremar una foto dels reis i han estat imputats com si d’uns delinqüents es tractara. Si hagueren cremat Osama Bin Laden, o el veí de l’escala en foto, el fet no hauria tingut cap repercussió judicial. A banda d’antidemocràtic i anacrònic, la família reial s’està fent antipàtica, si tanta consideració se li dóna. Són reals, però no deixa de ser un símbol d’origen franquista que no té per què tindre el tractament que té de moment en la constitució espanyola, com si foren déus.
    La resposta, però, no s’ha fet esperar i si, en un principi, van ser quatre jovenets independentistes, ara han sigut vora quatre-centes persones les que han cremat fotos reials, i reals, públicament i sense que ni tan sols aparegueren els mossos d’esquadra. No va passar res, quan acabaren la cerimònia, que d’això es tractava, es van dissoldre voluntàriament i cadascun se’n va anar cap a casa. Va ser un acte en el qual els manifestants feren ús de la llibertat d’expressió, un dret que sí que ha de ser sagrat en una democràcia. I no té per què passar res.
    No està de moda la llibertat d’expressió, les coses no volen dir-se pel seu nom. La setmana passada la Casa de cultura de Xàbia s’oferia com a seu comarcal del projecte el camí, una plataforma cívica que mira de reivindicar les terres de parla catalana com a espai comú, a través d’unes rutes per al caminant que, al mateix temps de camina, fa país. El projecte és encomiable, però el que ha transcendit a la premsa és que es tractava d’una ruta que recorre Catalunya, Balears i la Comunitat valenciana (ni tan sols país). S’han utilitzat tants eufemismes que s’ha fet el ridícul, s’ha parlat de vertebrar socialment les tres comunitats, difondre tradicions, costums i particularitats, fins i tot de crear una economia turisticocultural, sostenible i desestacionalitzada.
    Queda molt bonic, però es poden dir les coses pel seu nom: la idea principal és reivindicar els països catalans. I no passa res. Ningú no té per què escandalitzar-se.

24-09-07

 

 

sense amarres

 

Cent dies de pau i glòria

    Han passat ja cent dies des que accediren al govern municipal el nou govern eixit de les eleccions, que ja és vell de cares i dels mateixos problemes de sempre, que sembla que s’hereten legislatura darrere legislatura sense possibilitat de resoldre gran cosa.
    De les coses que s’han fet, a banda de les vacances d’estiu, que també s’han fet, n’hi ha una de calç i l’altra d’arena. Per una banda, el govern ha tornat a manifestar-se –per enèsima vegada- en contra de l’ampliació del port, ha tancat files en la Corporació, i ningú, ni tan sols els que potser estan disposats a parlar-ne, s’han atrevit a dir esta boca és meua, la qual cosa és bona si estàs en contra del port.
    O està molt malament, si estàs com a mínim disposat a parlar-ne, perquè no és bo que en una democràcia els polítics no gosen dir esta boca és meua, mentre sí que gaudeixen del sou i de les vacances que els corresponen. Mentrestant, la processó l’estan fent segurament en la conselleria d’Obres públiques i Infraestructures.
    Dijousmercat està en contra de l’ampliació del port, però també està en contra del fet que els polítics no diguen realment el que pensen i que estiguen darrere el terròs esperant vore-les vindre. De moment, per tant, el tema està com estava. Esperant.
    L’altra cosa que s’ha fet, destacable, polèmica, i aprofitant l’estiu, ha sigut la concessió de l’arreplega del fem a l’altra empresa que es presentava i que també apareixia a les gravacions que les delatava com a empreses disposades a untar, amb la finalitat que se’ls atorgara el conveni. Aquí qui ha begut oli és el grup socialista, que ha renegat del que fa cent dies mantenia amb la boca plena i ho utilitzava com a recurs electoralista.
    En això el tema s’ha tancat, però no s’han explicat les millores que per al poble eixa concessió representa, és a dir en què va a millorar la neteja del poble. Esperem que es note.
    L’altre tema heretat, és el de les obres del nucli històric i les rondes. Els comerciants del poble i els veïns s’han mobilitzat i demanen un control de les obres i que s’execute per fases mirant de destorbar el mínim possible, si això és possible. La qüestió és que de moment la relació que hi ha amb el govern municipal, si bé no és modèlica, sí que és de consens. Ho celebrem, però en vista que una vintena d’establiments del nucli ha tancat, esperem que la bona sintonia es mantinga, després de les obres, perquè es puga normalitzar l’activitat comercial i es dissenye un pla de promoció del centre històric. Esperem.
    Però, ja n’hi ha prou per a hui, primers dies d’escola, perquè no volem entrar en una depressió postvacacional (com els borbons).

17-09-07

 

De meduses i bribons

    Aquest estiu, a la visita de turistes ja habitual s’ha afegit la invasió de les meduses, una espècie no protegida, prolífica, que s’escampen –diuen- gràcies als corrents marítims, al canvi climàtic i a l’extinció dels seus depredadors naturals –la tortuga bova i el peix lluna.
    La medusa és un animal que sura –com molts polítics- i pica a qui es posa per davant. No té cul, ni cervell, per tant ni li poden donar per darrere, ni pensa. No és cap extraterrestre i es carrega les vacances dels treballadors, que no poden refrescar-se amb tranquil·litat i es veuen amenaçats.
    L’altre culebró de l’estiu, l’ha viscut la revista eljueves, amb una portada providencial, que amb l’oportuna intervenció del fiscal de l’Estat, li ha fet una campanya de collons. Ni dissenyant-la podia haver sigut tan efectiva. Els prínceps d’Astúries eixien en plena faena, com si això ho tingueren prohibit.
    Després de la faena, tota la família reial se n’ha anat, com sempre, a estiuejar a Mallorca on la medusa no els ha picat mai. I el bribón XIV els espera perquè suren sobre l’aigua, un miracle anual que es produeix gràcies a tots i a la intervenció divina, padrino de la monarquia des de temps immemorial.
    Ja ho diu la dita popular, faena, fuig. No sabem qui deia que el treball, mata. Per això es fa necessari el descans i les vacances pagades. Dijousmercat no vol ser menys i també se’n va de vacances, com la família reial. Sense bribón, però de vacances... fugint de les meduses, que piquen.
    Tornarem quan tindrem govern municipal, amb les delegacions en plena activitat i els càrrecs de confiança treballant. Com les meduses i la família reial.
    Tenim l’esperança que les vacances poden ser llargues.

Mentrestant, salut i república.

30-07-07

 

 

 

    Ja tenim un govern... de confiança. La primera faena que ha fet –ho fan tots, siga dit de passada- ha sigut posar-se el sou, decidir les dedicacions exclusives i col·locar onze persones, de la confiança d’uns i altres. Una bona manera de fomentar el clientelisme i l’ocupació laboral. Els qui no s’acullen a les exclusives és perquè guanyen més sumant dos sous, el propi i el que cobren de l’erari municipal com a indemnitzacions per assistències i delegacions –una quantitat gens menyspreable.
    L’anècdota insòlita de la legislatura que encetem és que hi ha una regidora en exclusiva que cobra el mateix que l’alcalde, 56.000€ anuals. Suposem que per no deixar de guanyar el mateix que en la seua faena habitual. No sabem si farà d’alcaldessa, però a eixe preu ja ho podria fer. Però sembla que no van per ací els tirs, de moment no atendrà ningú, a l’oficina tècnica, mentre no arribe l’agost. Potser és que vol fer l’agost, de moment. I després a vore com eixen les coses.
    Unes altres exclusives, no direm quines, tenen la compatibilitat per poder continuar treballant en la seua faena particular. És a dir que els compensa estar a l’Ajuntament i, damunt, poden anar a processó del nazareno com a autoritat municipal.
    Una manera molt interessada d’interpretar la definició de dedicació exclusiva, que desdiu el diccionari de la RAE. I l’ètica més elemental. Però qui estiga net de culpa, que tire la primera pedra. No ho farà ningú, perquè les ocupacions laborals de confiança s’han repartit equitativament. Cada grup municipal té un secretari de confiança, del partit naturalment. Hi haurà també un coordinador de festes... de confiança (amb dos regidors que comparteixen càrrec), un assessor lingüístic... de confiança, perquè faça la faena ben feta. Una persona... de confiança en protocol i una altra altra en atenció a residents estrangers. A més a més, l’alcalde en té dos per a ús particular, els més ben posats. Però els altres no els entenem.
És molt fàcil negociar políticament a costa de l’erari públic. I, en això, sí que tots estan d’acord.

23-07-07