La rabieta

 

    En un altre poble o ciutat, un paviment i mobiliari urbà com el que els reponsables del nostre Ajuntament han emprat a la ronda del nucli antic, haguera sigut motiu de censura per part dels usuaris, més que res pels qui utilitzen vehicles de dos rodes: el paviment facilita les relliscades i tant els cantells de les voreres, com les faroles, papereres, bancs i els altres objectes fixos, poden ocasionar greus lesions en cas de patir un accident.
    Però a Xàbia no és el cas, perquè tots, els nostres mandataris els primers, no ignorem que els xabiencs som extremadament prudents, més com més joves són: ací és difícil vore adolescents sense casc i roba amb proteccions, és difícil vore dos persones damunt d’una scootter o moto que no gaudeix d’autorització per a dur passatger, a les redones la cortesia dels automobilistes amb els moteros és extrema, la policia municipal sempre està on deu, i els passos de vianants es respecten com en pocs altres llocs. A més, en caure quatre gotes tothom deixa la moto a casa.
    És per això que no ens cap altra cosa que felicitar la nostra corporació per la seua confiança amb els usuaris dels carrers del poble: és una cosa que ens honra a tots.

J. Cardona

 

 

 

Plou sobre Gaza

    Més de dues setmanes sense parar de bombardejar la ciutat de Gaza són massa dies perquè la perplexitat no ens òmpliga d’indignació i alhora d’impotència.
    Una guerra salvatge (si n’hi ha alguna que no ho siga) i cruenta, que no respecta ni el dret a l’assistència humanitària de les persones innocents, víctimes del fanatisme i la força de les armes per part d’un dels exèrcits més poderosos del món, exigeix amb urgència alguna mena d’intervenció internacional, de caràcter polític, comercial..., una intervenció que siga decisiva i que obligue Israel a abandonar la matança, i les armes com a forma d’imposició. No queda tan lluny l’holocaust perquè facen ells, els israelians, un acte de reflexió i contrició (tan religiosos com són) i es posen en la pell de les víctimes del genocidi que s’està executant per un país considerat civilitzat per la comunitat internacional.
    La pregunta del milió és què passaria si en comptes de ser Israel qui ataca amb la crueltat i la impunitat com ho està fent, fóra el poble palestí. La resposta és evident, simplement el que passa ara no es permetria, o si es permitia això significaria que l’imperi nord-americà s’hauria aliat amb els hipotètics botxins.
    En el cas actual, sobra dir que l’imperi és també corresponsable amb Israel del genocidi, de la barbàrie i de la brutalitat d’una guerra que no té –ho mires com ho mires- cap justificació. Al mateix temps, la comunitat internacional assisteix confusa, impotent, en el millor dels casos, i amb cinisme i hipocresia, en el cas pitjor, a l’extermini indiscriminat d’un poble.
    Assistim, tots plegats, a un dels desastres humanitaris actuals més visibles i que situa l’espècie humana, una vegada més, en l’últim lloc del rànquing de brutalitat animal.

Andeu Ros i Carrals - 12-01-09

 

LA PESCA S’OFEGA

Un dels escassos exponents del sector primari productiu que queda viu i amb un pes específic a la nostra comarca, es troba també en un seriós perill d’extinció.
Primer, la indústria turística ha relegat la nostra agricultura i la ramaderia a una presència testimonial. Ara és la globalització la que amenaça de mort l’altre sector productiu tradicional i primari: la pesca.
L’increment reiterat dels preus del combustible ha estat la darrera gota que ha fet vessar el got de l’escassa rendibilitat de la nostra indústria pesquera, tant dels propietaris (armadors), com de la mà d’obra (mariners), el jornal dels quals depén del preu final assolit per les captures, una volta descomptades les despeses de producció (retribució a la part). Els factors que provoquen esta greu situació són diversos.
- L’ancestral sistema de vendes (subhasta a la baixa) no permet a les embarcacions repercutir els cada volta majors i ineludibles costos de producció en el preu final del peix, per la qual cosa el marge d’explotació diari arriba sovint a ser negatiu, sobretot si les captures del dia no han sigut generoses (fenomen que no es pot predir).
- El producte (peix fresc) es fa malbé i això fa que siga impossible conservar-lo en el seu estat natural el temps que caldria per trobar al mercat millors eixides i millors postors.
- La qualitat, sabor i grau de frescor del peix i el marisc de les nostres costes és molt superior al que procedeix dels productes descongelats fraudulentament i al dels productes de les piscifactories o granges marines, criats en captivitat amb pinsos carnis i inflats d’antibiòtics.
- Però tot això que hem dit és molt difícil de distingir per al consumidor en general i per al client de l’hosteleria en particular, ja que no hi ha control i seguiment efectiu de l’etiquetat obligatori i els processos de manipulació del producte.
Des del punt de vista del pescador, les solucions possibles exigeixen la conscienciació del propi sector pesquer del fet que és més important vendre bé que pescar en quantitat (sostenibilitat del recurs); les ajudes directes de les administracions competents, com corresponen a un sector primari i d’interés general aconsegueixen equilibrar el cicle econòmic de la pesca, tal com fan els altres membres de la Unió Europea; el control sanitari exhaustiu i el seguiment de les importacions; la imposició d’aranzels a països tercers, molts dels quals utilitzen mètodes i flotes de pesca de dubtosa o nul·la legalitat; l’exigència de l’etiquetat i dels processos de comercialització del peix.
Actualment anomenem peix fresc a tot el peix que no ha estat congelat, no important que es pescara fa un mes i, aquest, juntament amb la descongelació fraudulenta, és un dels trucs que empren els competidors comercials del sector pesquer artesanal, representats pels grans importadors i les grans superfícies.
El consumidor ha d’ajudar al pescador i cuidar la pròpia salut tot exigint un etiquetat clar i visible i ha de buscar el peix de les nostres costes en els establiments tradicionals com els mercats municipals i, en el cas de la nostra comarca, en les tendes de peix gestionades per les mateixes confraries de pescadors (pòsits).
Arribats a aquest punt, és trist comprovar com una vegada més els nostres ajuntaments, e i els seus alcaldes al front, han donat l’esquena a un sector productiu tradicional de la Marina Alta. Sembla que solament els preocupe el sector immobiliari.

ERPV-Marina Alta