el que els ciutadans de Xàbia pensen però no diuen..

 

IN MEMORIAM

    Encara que han passat vora dos mesos, volem recordar la mort d’una persona, amiga de dijousmercat. Volem recordar Lluís Maria Xirinacs, que per pròpia voluntat va deixar de viure el dia 11 d’agost, als 75 anys d’edat.
    Xirinacs va ser el Gandhi català que, per la via del pacifisme, va reclamar tota la seua vida la llibertat dels Països Catalans. Va lluitar amb vagues de fam, manifestacions, plantades al Senat en senyal de protesta, etc. Amb tossuderia i fermes conviccions, es va exhibir sempre en solitari i va posar en evidència actituds polítiques mesquines i hipòcrites.
    L’any 1977 es va presentar com a independent a les eleccions generals i amb més de mig milió de vots va ser el senador més votat. El 1980 abandonava la política activa, però mantenia els seu compromís de patriota, amb les seues armes preferides, els fets i la paraula. Sense estridències va continuar vivint lluitant per les seues conviccions i sense estridències ens ha deixat.
    A la basílica de Santa. Maria del Mar de Barcelona, li van dir adéu més de tres mil persones, que s’estigueren vint minuts aplaudint in memoriam. A l’ambient surava agraïment, respecte, emoció i familiaritat amb una persona íntegra, que sempre va defensar el mateix, la independència dels Països Catalans i les seues idees amb independència. Podies estar d’acord o no, però els seu pas per la vida ha estat admirable.
    Al final ha reivindicat la cultura de la mort, el dret a morir voluntàriament, com un acte més de la vida i de la llibertat personal.

 

Nota de despedida de Xirinacs

  En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci.
  Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.
Gràcies!

  He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
  He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
  Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
  Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.
  Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa,per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.
  Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi.
  Ells han perdut un esclau.ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!