| 
el
que els ciutadans de Xàbia pensen però no diuen..
|
| |
|
|
LA
SAGRISTIA
L’ESGLÉSIA-FORTALESA:
COBDÍCIA I ENGANY PARROQUIAL.
Van per ahí unes quantes devotes dient
que això del robatori episcopal de l’església-fortalesa
de Xàbia “ha sigut una errada, ara ja és nostra,
mireu, mireu”, i mostren una nova inscripció registral
a nom de la parròquia de sant Bertomeu. La jugada arquebisbal
està clara: sembrar la confusió i l’engany
fent creure que la parròquia som tots i que no cal retornar
la propietat a l’ajuntament. Una mostra més de les
formes sibilines de robar –així, como sona-, perquè
robar és, segons el codi penal i els VII, VIII i Xé
manaments, apropiar-se d’un bé alié, i l’església
no ha sigut mai de la parròquia de sant Bertomeu ni de
l’arquebisbat, cregut encara que campa per una societat
submisa, aporigassada, dominada pel “nacional-catolicismo”
de pal·lis i manteu que tants privilegis els atorgà
i que encara els permet escripturar-se esglésies i ermites
d’altres, ocupant-se més d’acaparar béns
materials que de proclamar la paraula de Déu amb l’exemple
i celebrar la litúrgia amb dignitat cristiana.
I ara pretenen confondre i enganyar el poble
de Xàbia extenent la falsedat i la mentida que “com
és de la parròquia, ja és “nostra”.
Nostra? És que la parròquia representa el poble
de Xàbia? Clar que no: la parròquia no és
l’única a Xàbia, i Xàbia està
habitada per moltíssims més ciutadans que no són
feligresos ni d’una ni de l’altra parròquia
i, a més a més, el retor no representa cap xabienc
sinó que depén de l’arquebisbat de València.
L’únic representant legal de tots els xabiencs és
l’ajuntament, elegit democráticament, i propietari
des de temps immemorial de l’església-fortalesa com
ho demostra la documentació històrica i administrativa.
Mentres que l’arquebisbat no té cap document que
demostre la propietat: simplement s’ha aprofitat del favoritisme
legal, inconstitucional, i del meninfotisme i la desídia
administrativa municipal per a fer eixe pillatge, tan ben preparat
amb silenci i premeditació pel retor Vicent Gilabert, el
mateix que en agost passat va inscriure l’església
a nom de l’arquebisbat i que ara “por un error de
concepto” la té inscrita a nom de la parròquia.
Eixe retor és el mateix que era defensat en octubre per
uns pocs devots innocents quan dien que “éll no tenia
culpa, això es cosa de l’arquebisbat”. Doncs
bé, ara resulta que és ell el propietari. Qui és
ara l’autor de la maniobra?; qui té la culpa de sembrar
la confusió i l’engany?; qui està fomentant
la discòrdia i crispant la societat xabienca?
Si la trajectòria de l’arquebisbat
és, pel que fa als negocis materials, ben dubtosa, per
no dir immoral i il·legal en molts casos –entereu-vos
del que ha fet recentment en Benipeixcar-, més negativa
és la gestió pastoral del seu representant a Xàbia,
el retor Vicent Gilabert, el qual en quinze anys ha buidat la
“seua” església.
Raó tenim des de fa anys denunciant
el fracàs personal i pastoral de mossén Gilabert:
sols cal constatar l’esmortida, rutinària i freda
presència dels pocs assistents als actes litúrgics,
mentres que la majoria dels feligresos de la vila omplin de gom
a gom les altres esglésies. I tot això gràcies
a eixe retor que ara rumbeja solitari, mirant a terra, fent-se
el màrtir davant els pocs innocents que el suporten. Si
este poble fóra el seu de naixença, de segur que
ja no estaria ací. Perquè els xabiencs som així
d’esplèndits: ens furten el millor bé del
poble i tots contents, i l’escurabutxaques pel carrer.
Trilles.
versió
pdf
|
La
pressa del mosèn
Després que l’Ajuntament en Ple, que
representa a tots els xabiencs, decidira exercir accions legals
per a recuperar la propietat de l’església-fortalesa,
mosèn Vicent, ara per ara rector d’esta parròquia,
s’ha donat molta pressa a llavar-se les mans des del púlpit,
trencant el silenci còmplice i el secretisme encobridor,
dient que ell és un manat, que no sabia res, que la cosa
ve ja fa dos anys des de l’arquebisbat –esperaven
que es morira don José?-, etc. Excusatio non petita...,
mentides no tan piadoses que es demostren només llegint
la inscripció del registre: és ell qui també
certifica el dia 10 d’agost del 2009.
Però d’allò que no té
pressa i que no s’han enterat encara els fidels és
del regal que, abans de morir, va fer don José a la parròquia.
Eixe secret sí que el té ben guardat el mosèn.
No volem pensar malament com diu el refrany, però un retor
normal, amb trellat i que estima tant, com va dir a bombo i platerets
mosèn Vicent, a qui fa una deixa tan significativa i valuosa,
com és un missal amb enquadernació romànica
en metall daurat i figuració magnífica, de segur
que aprofitaria el record calent del fallit i no esperaria ni
un dia a mostrar la deixa i agrair públicament aquest gest
que honra i dignifica, si més no, una persona tan vinculada
a la parròquia de Xàbia. Però no, mosèn
Vicent ha callat i s’ha guardat el missal. Espera també
que el silenci i el secretisme facen oblidar el gest i la deixa,
com així ho esperava per a consolidar la propietat de l’església-fortalesa
després dels dos anys preceptius? És que don José
no mereix eixe reconeixement pel seu gest i la mostra pública
de la seua donació? No mereixen els parroquians veure-la
i gaudir-la, o té aquest mosèn altres intencions
també secretes que molts poden malpensar després
d’aquest silenci? És que, en definitiva, no mereixen
els feligresos un altre rector més pròxim, dialogant,
obert i sociable?
Mala sort tenim els xabiencs des de fa més
de 50 anys amb el personal eclesiàstic. I per a més
inri ens mancava l’ajudant eventual, que no és aquell
vicari jove promés (?) pel senyor alcalde, sinó
el ja retirat delegat episcopal Alberto Caselles, el qual ha perdut
l’oremus i s’ha esplaiat amb la següent perla
dogmàtica: eixos el que volen és convertir l’església
en una mesquita per als moros. Així, amb eixa oratòria
tan florida i contundent ha quedat justificat el robatori i enterats
els pocs fidels que acudeixen a missa. Que Déu tinga pietat
de nosaltres, però ja! Amén.
Trilles
versió
pdf
|
|
LLADRES,
BISBES I
MARQUESOS... |
Amb secret i mutisme sepulcral, amb interessada
maquinació, aprofitant-se del meninfotisme municipal i
la submissió complaent i beata, mossèn Vicent, aquell
retor enyorat aleshores, rebut amb clamor i alegria i que ara
rumbeja desacreditat i solitari, ha escriturat a nom de l’arquebisbat
valentí l’església de sant Bertomeu. Si alguna
cosa quedava per a qualificar la gestió eclesiàstica
a Xàbia després de fagocitar-se una fundació
benèfica i fer-se amb un grapat de milions; després
de d’amedrentar les monges agustines i traure’ls uns
quants milions més; després d’extorsionar
i abusar de la voluntat i dedicació de les pobres mongetes
de l’Asilo; després d’esmunyir la hisenda municipal
gràcies a uns edils febles i apocats, ens quedava a hores
d’ara aquesta clavada arquebisbal d’escripturar-se
com a “... dueño de esta finca desde tiempo inmemorial,
al menos más de treinta años, careciendo de título
acreditativo de adquisición,...”, simplement amb
una certificació pròpia, sense cap document mercantil,
oficial o històric que ho avale, i a l’empar de l’article
206 de la llei hipotecària, la qual ve a dir que sempre
que no afecte a tercers una institució pública (ajuntament,
diputació, etc.) i l’església poden inscriure’s
un bé inmoble, simplement per la possessió de fet
o immemorial. I ací està el quid de la qüestió:
l’arquebisbat ha esgrimit l’argument d’una possessió
“...desde tiempo inmemorial.....”, prova totalment
rebatible amb documents històrics i oficials que demostren
la propietat municipal contínua des del moment de la seva
construcció en el segle XIV fins l’any 1960, sense
que conste en cap document o acte de venda posterior el canvi
de propietat, com així ho demostra la inscripció:
“careciendo de de título acreditativo de adquisición...”.
I, pel contrari, en cap document històric
des que Jaume II manara “als habitadors de Xàbia”
que construïren una torre per a la seua defensa apareix persona,
parròquia o arquebisbat com a propietari de l’església
–fortalesa: sempre, sempre és el consell de la vila
i particulars els que aporten diners per al manteniment o ampliació
de l’edifici i des de sempre apareix l’edifici com
a bé patrimonial del poble. Així doncs, sí
que afecta a tercers aquesta apropiació, sí que
ha escandalitzat al poble de Xàbia aquesta premeditada
acció arquebisbal i parroquial. I per això els xabiencs
no poden arrunsar el muscle ni quedar-nos quiets davant d’un
robatori més tan sibil.lí. A Déu allò
que siga de Déu i a Xàbia allò que és
de Xàbia. I no es tracta de cap conspiració “judeomasònica”
per atacar l’església catòlica, sinó
de defendre el patrimoni que és nostre i que cal recuperar
amb totes les de la llei. Simplement això, i el rector
que diga missa –ningú li ho discutirà-, però
sabent que l’edifici és municipal. I aquí
pau i allà glòria. I que no vinguen ara els seus
amiguets del consistori dient que no sabien res. Ho sabien tot
i callaven per eixa complicitat hipòcrita i per eixa submissió
beata i de rascamelics que tant ha perjudicat al poble de Xàbia
i de la qual tant s’ha aprofitat aquest mossèn Vicent
que ara diu que tant vol al poble de Xàbia. Doncs la millor
mostra d’eixe voler que ens podria fer és jubilar-se
i anar-se’n a descansar al seu xalet de Pedreguer. Falta
li fa...i a nosaltres, més encara. Amén
Trilles
|
LA
MÚSICA, A SEQUES
Contra el vent –imprevisible- i altres
inclemències mentals i de gestió -previsibles- lluitaren
els joves músics –dels quals tres, xabiencs emigrats-
que han obert el cicle estiuenc del 2009, en un nou emplaçament
gens acollidor per a la interpretació musical. Tot i això,
triomfaren per la seua professionalitat, perquè la seua
compenetració instrumental va ser perfecta i per la interpretació
exquisida d’un repertori novell i atrevit per a un públic
fervorós i pacient, però que quedà amb ganes
i despagat. Va quedar amb ganes d’escoltar i gaudir un poc
més d’aquests joves mestres, i despagat perquè
ningú no va presentar aquesta vint-i-quatrena edició
dels concerts estiuencs. Ni ningú no es va dignar tampoc
a encetar aquest primer concert presentant els intèrprets
i el programa. De vergonya!
Els músics interpretaren de sobte, a
seques i desconsiderats pels gestors culturals. L’èxit
musical no quedà minvat, però sí que fou
menyspreat per la secor mental dels organitzadors, que és
tanta que ni tan sols saben aprofitar esdeveniments com aquest,
no només per a complimentar com és degut uns músics
i un públic que s’ho mereixen, sinó que ni
tan sols són capaços de presumir d’un músics
de Xàbia que ho fan molt bé i traure-li rendiment
a la tasca políticocultural. Ni tan sols en moments de
crisi, de molèsties, obstacles i entrebancs per a propis
i visitants que és quan haurien d’aprofitar-se’n,
fins i tot políticament, per a mantenir i reviscolar la
convivència cívica i la imatge pública. Però
no, els nostres polítics tenen el cabet eixut i en altres
llocs: això de cuidar la imatge i això de donar
la talla quan cal, no els va als nostres representants. I menys
encara quan es tracta d‘organitzar i oferir esdeveniments
culturals com cal, destinats a projectar una imatge singular i
distinta de Xàbia per tal d’aconseguir i mantenir
un turisme de qualitat.
La millor prova del que dic és la música.
Després de 24 anys, la fama i el reconeixement de l’escola
i els concerts d’estiu no passen de les Catarroges, mentre
que en altres pobles ens han passat per davant, han sabut aprofitar
millor la saba i els fruits de la gestió i tenen seus i
conservatoris com Déu mana. I no com ací, amb un
conservatori acabat, però buit, sense mobles, sense llum,
sense aire condicionat...., de pena, on s’estan fent els
cursos d’estiu 2009! Quina fe la dels deixebles i els professors!
I quina vergonya d’organització! Eixa és la
imatge que donem! Això solament en la qüestió
musical, perquè si comparem altres aspectes festius i culturals
-les festes de sant Joan en són una bona prova- la qüestió
és ja de jutjat de guàrdia. Què vol dir això?,
que n’hi ha massa incompetència i massa persones
pendents només del pessebre. Cal tombar l’estaca!
Trilles.31-07-09
versió
pdf
|
RIDÍCULS!
Si no fos perquè també els morts
mereixen un respecte –i més encara el bo de don José,
que això s’ha de dir sempre- diríem més
de quatre veritats sobre un soterrar eclesiàstic que a
punt ha estat de quedar com un show beateril. Clar està
que don José mereixia un acte fúnebre digne de la
seua condició eclesiàstica; clar està que,
a més a més, tot un poble li rendira un adéu
multitudinari.
Però no està clar, per ridícul
i ofensiu, que un retor diga i es desdiga, faça i desfaça
el que li vinga en gana per tal de fer el que li rota sense donar
explicacions. Perquè l’acte litúrgic fou una
“fiesta en el aire” organitzada pel mossèn
Vicent and Co., el qual es negà al fet que la Coral cantara
la missa, com era lògic, per a permetre un guirigall musical
que va avergonyir molts assistents. Les mirades de curiositat
es tornaren de sorpresa, no solament davant d’un escenari
de cadires buides –que més que previsió mostraven
manca de companyia al finat-, sinó escoltant les cacofonies
sorgides de la urgència i el capritxet del retor, que es
lliurà aleshores dels comentaris burlons de companys perquè
no era el moment i perquè encara queden retors amb trellat.
En altres moments ja sabem com queda de solitari el seu desitjat
protagonisme, també pretés en aquest funeral amb
una mentida no tan piadosa quan manifestà públicament
que “ha muerto en mis brazos”..... Però si
ridícul ha sigut el quefer del mossén, quasi l’han
superat els fets oficials, protagonitzats, com no, per la “cúpula
sacra” municipal, disposada sempre a complaure tot allò
que olore a cera i encens, menyspreant la voluntat democràtica
de la corporació, per tal de guanyar-se uns crèdits
que, més que dignificar la funció política
qualifiquen la rància i beata actitud personal que desacredita
la seua imatge pública.
Pretendre mostrar al moribund la “decissió
unànime” de declarar-lo “fill adoptiu de la
vila” forçats pel desenllaç imminent i per
tal de quedar bé, quan la corporació en ple no sabia
res, ens constata una vegada més –i ja són
dos- quines vares de medir i executar gasta eixa “cúpula
beata” que ens governa....... i que tan bona “entrada”
té en el palau arquebisbal, perquè el “sursum
corda” del soterrar fou quan el senyor alcalde deixà
caure que ja ens tenia triat un vicari, jove i de presència;
perquè, clar, despatxar, despatxar no podia, però
influir, influir, això sí que estava dins de les
seues possibilitats. Quina llàstima, no?
trilles
18-05-09
versió
pdf
|
ANY
NOU, CAMISA VELLA.
Què diran ara aquells donzells del Bloc
xabienc que tant criticaren el pacte calpí del seu partit
amb el PP? “Las bases del Bloc … exigen al alcalde
que rompa el pacto con el PSOE”, hem llegit. Però
a qui ha escoltat l’alcalde?, als tres o quatre recalcitratns
que queden del Bloc o a tots aquells votants –…del
PSOE, PP i altres partits- que confiaren, acollonits pel “catastrasso”
en la nova versió dels Centristes-BLOC? Sembla que als
tres o quatre fonamentalistes de sempre . Perquè eixos
altres votants estan ara que trinen davant el nou –vell,
millor dit- pacte amb el PP. Sabem que des de sempre el BLOC mai
ha mirat amb bons ulls al PSOE i sabem que des de sempre BLOC
i PP han estat enamorats, però créiem que el trellat
i les evidències polítiques trencarien eixa rància
inclinació davant la política del catastrasso i
les interessades contractacions dels pàrkings i les obres
del nucli antic, tan mal gestionades i acabades, entre altres
perles heretades.
Però no, com si no passaren els anys:
estem una altra vegada com abans; millor dit , anem enrere, com
els carancs. I aquell Moragues que feu mutis pel fracàs
electoral ens ix ara triomfant i xafant-li els peus a l’alcalde
avançant-nos un pacte nou-vell que ja tenim tots ben sabut
per repetit des de fa tants anys. Malament li ve al Bloc-Centristes
el nou any. Malament li ve si és eixa tota l’estratègia
per a superar la crisi político-econòmica local.
Perquè pactar amb l’enemic sols perquè els
companys de cursa et resulten de vegades incòmodes i puntillosos
no és seriós; per a governar en companyia cal paciència,
diàleg i baixar del burro de tant en tant, i res d’això
ha ocorregut en aquesta legislatura en la qual ha predominat la
intransigència , el mutisme i l’aïllament més
absolut. Tot i això creguem que hi ha alguna cosa més
que una simple reacció personalista, perquè no fem
a Monfort tan curtet com per a trencar palletes així perquè
sí. Si això més significa canviar per pur
pragmatisme conjuntural –l’economia local toca fons,
segons els tècnics multisous- a fi de traure més
rasquit d’una Generalitat que s’ha distingit per tancar-nos
totalmente l’aixeta dels diners; si això més
significa una renúncia des de dalt a l’encabotamenta
de fer el port més gran; si això més significa
la construcció de la piscina, pactada fa anys, la construcció
i dotació d’escoletes , la remodelació i modernització
del port i el seu hinterland i un nou PGOU a gust de tots –és
a dir, el conte de la lletera que, per cert, haurà d’escriure’s
en el cap i casal-, aleshores creurem que eixe canvi de rumb sobtat
tenia una explicació que anava més enllà
dels interessos partidistes i les batalletes locals, encara que
no tindrà l’acatament per part dels qui han sigut
conseqüents amb els seus principis ideològics.
Però siguen quines siguen les íntimes
intencions de Monfort i els resultats polítics d’aquest
pacte tan natural, qui renaix enfortit i qui sí traurà
raca de tot el que es faça serà Moragues -ja redimit
pel temps, la desmemòria i el descrèdit de la gestió
actual- i, clar està, el PP, que torna a dominar la comarca.
Els demés, els que donaren la majoria al Bloc-Centistes,
decebuts i cabrejats, ja saben a qui no han de votar a les properes
eleccions. Dos anys passen de pressa...
trilles
versió
pdf
|
EL
ROT
Quan ja pensàvem que teníem superat
això del destape i el sexe, s’han obert quatre sepulcres
blanquejats per a escandalitzar-nos davant les belles recreacions
de la Grècia clàssica: un soroll hipòcrita
i beato que, a la fi, resulta una propaganda gratuïta per
al poble i per a l’artista, el qual amb aquest “Viatge
a Xàbia”, adaptació ad hoc de “la factoria
del Mas”, ens ha envaït -mai millor dit per la quantitat-
amb la seua peculiar i enginyosa “maniera” de reduplicar
formes clàssiques i no tan clàssiques, que és
la constant de la seua trajectòria plàstica.
Que els déus de l’Olimp ens lliuren
de parlar –som mestres de res, però escoltem- de
qualsevol artista i menys –perquè no sóm de
la “troupe”- de Toni Miró, la fama i figura
del qual l’alcen a un nivell que està per damunt
dels valors artístics que ben pocs s’atreveixen a
qüestionar en veu alta. Però sí que ens permeten
criticar el desig d’omplir, siga com siga, l’estiu
amb alguna cosa cridanera, que ha trobat en el merchandising de
Miró allò més apropiat per a les aspiracions
plàstiques del promotor cultural. I per a aquest viatge
–qüestions de màrketing- calia omplir-ho tot
de gom a gom: el carrer, la casa del Cable, de Tena i el Museu,
tot arredonit amb postals, fullets i, com no, amb el conegut catàleg
ben gruixut amb cobertes per a l’ocasió.
Tanta quantitat ha obligat a arraconar una altra vegada la qualitat
de l’obra de Juan Segarra, donada a Xàbia, i que
per fí quedava penjada en justa consideració al
seu gest, i a la seua qualitat, en la sala del Museu amb motiu
de la inauguració. Bé, pensàrem a la Sagristia,
mentre no tinga el lloc definitiu, que hauria de ser un museu
d’art contemporani a la casa de Tena. Però no, els
que manen estan tan farts de manar perquè sí, que
de tant en tant roten assaciats, i no se’ls ha ocorregut
res millor que despenjar l’obra de Segarra, que ha durat
una rosada, relegant aquest artista xabienc a simple teloner de
Miró, el qual ha ocupat per a tot l’estiu la sala
del Museu, la Casa de Tena, el carrer i la casa del Cable. No
podia aplegar més alt aquest artista alcoià –i
els seus encegats promotors- i més baixet, per desconsideració
i menyspreu de part municipal, el nostre xabienc, destinat a un
racó del Museu, ja fa tants anys!, sense que el seu gest
i la seva qualificada obra tinguen el just lloc que mereix.
Així és com s’agraïx
una donació ben important per a Xàbia! Eixa és
la política cultural que tenim i eixe és el destrellatat
rot polític que no crea més que discòrdies,
desconfiances i descrèdit.
Som un poble amb una història pelada,
amb pocs papers; a poc a poc anem recuperant i reconstruint el
passat i reflexionant el present per a saber qui som, què
volem i, així, crear una imatge digna i acollidora per
tal d’albirar un futur esperançador. I eixa imatge
que, des de dins de l’Ajuntament uns pocs i des de fora
molts s’esforcen a crear, queda destrossada pels constants
rots irresponsables d’algun politiquet i funcionari del
meninfot que pensen que governar és portar el ciri, eixir
en les fotos, manar siga com siga i cobrar un sou, però
de trellat, ni un gra.
D’eixa manera anirem sempre com els carancs:
enrere i arrossegant-nos entre la mediocritat i el balafiament.
Trilles
versió
pdf
|
cadira
de rodes edició especial Xàbia
MATALAFERS
Si rectificar és de savis, cal dir en
veu alta que els tècnics i responsables polítics
no saben rectificar i per això són uns irresponsables.
Si algú vol saber què no ha de fer per a obrir un
establiment públic que vaja al Museu, l’obra nova
del qual s’acaba d’ inaugurar, i s’assabentarà
que no s’ha aplicat cap norma de seguretat, accessibilitat
i evacuació. Si accedir amb cadira de rodes és una
odissea quasi impossible, imagineu-vos anar al wàter o
circular sense barreres per tot el museu.
És a dir, que tot allò que obliga per llei a un
ciutadà ho ha incomplit reiteradament la pròpia
administració local, i tècnics i responsables polítics
alcen el muscle dient que ells no saben res, que “eixe projecte
no el van fer ells....”,igualet que, per la mateixa regla
de tres, tampoc saben de les inacabables obres del nucli antic,
sense cap previsió de futur, com és la canalització
de gas, la fibra òptica o, simplement, tota la xarxa aèria
de fils i lletjos afegits que pengen pels carrers.
Doncs, per a què estan i cobren cada
més aquests alts funcionaris i regidors?, sols per a fer
complir les normes als ciutadans, inflant-los de papers?. I l’Ajuntament
què, té butla per a incomplir la normativa en un
local públic? Perquè aquesta insensibilitat i meninfotisme
no es veu solament en el Museu -vorem què passa a la casa
de Tena- , es veu en una altra obra recent: el pàrquing
del Portal del Clot. Costa molt de posar una simple barana que
travesse els escalons irregulars que abaixen a la nova replaça
del pàrquing?; per què una mare amb el carret i
el xiquet, o una persona minusvàlida ha de baixar per eixe
tros de carrer –que diuen que serà peatonal, de moment-
i no per una rampa a propòsit i amb menys pendent?
Són eixes coses menudes les que honren
l’obra ben feta, les que reflecteixen la sensibilitat i
dedicació dels qui ens han de procurar comoditat i qualitat
de vida; perquè per això estan ahí i per
això cobren bons sous. Pel contrari, la feina del matalafer:
la de fer i desfer, tan característica d’aquest poble,
és la que representa el meninfot i la desídia dels
qui pretenen veure el bosc quan no saben llevar-se la palla dels
ulls. Quina quadrilla de matalafers, Senyor!
Trilles
versió
pdf
|
POLÍTICA
ECLESIÀSTICA I DOCTRINA MUNICIPAL.
Les ermites estan allunyades dels centres
urbans perquè les devocions populars no han volgut mai
intermediaris en les seues relacions amb el seu sant protector.
Pelegrinar a l’ermita és posar terra pel mig, allunyar-se
del centre oficial de control i domini que és l’església
parroquial, on mana i ordena el retor. I els devots el que volen
és solucionar els seus problemes directament amb la imatge
del seu sant sense teatres ni rituals oficials.
En pocs llocs el sant titular parroquial
és el patró devocional d’un poble: els devots
prefereixen guardar-se a part i lluny del poder eclesiàstic
les seues imatges devocionals. La història és
així: per alguna cosa deu ser. Altrament, l’església
oficial el que vol és tallar tot allò que no estiga
sota el seu control ritual i dogmàtic. Per això
una de les primeres accions immobiliàries del mossèn
Vicent fou l’intent d’escriturar-se totes les ermites
del poble. Per fortuna no va ocórrer allò del
1956, que de sobte desaparegué de la propietat municipal
l’església, com ja havia passat abans amb la casa
abadia: coses del “nacionalcatolicismo” que, a hores
d’ara, tant practiquen l’ajuntament i el mossèn.
Aquest perquè vol controlar-ho tot. Fa poc les “Obreras
de la Cruz”, monges seglars que tenen un col.legi a Xàbia,
se n’anaren de passeig a l’ermita del Pòpul
i li demanaren al retor que les acompanyara i els diguera missa.
El retor les deixà plantades. I quan li ho recordaren,
el mossèn va tronar amb un inquisitorial “ya hablaremos”
des de la tauleta del bar (Temptacions, clar). Això per
anar-se’n al Pòpul!
Uns altres que també saben com les
gasta el retor són els irreductibles confrares de santa
Llúcia. Els pobres han tingut de pagar-li al pedreguero
1200 € de lloguer per les reunions del 2006 en la casa
de Primícies, que és d’ús públic
a canvi d’un muntó de diners municipals –però
restringit al capritxós vistiplau eclesiàstic.
I, clar, els de santa Llúcia se n’han anat a un
altre lloc. I ara, per a més inri, el mossèn els
extorsiona amb la prohibició del passacarrer i la dolçaina
del dia d’abans de la seua festa, perquè diu que
el bisbe ve de visita pastoral, no siga que els trons li trenquen
la digestió. I ells, rabo entre cames, a obeir. Però
la submissió més rastrera és la del mateix
ajuntament, que té ben “governat” al retor
: 9.000 eurets li acaben de pagar pel lloguer de la cambra de
la casa de Primícies. Amb tots els diners que té
ja cobrats aquest mossèn pessetero ja podríem
tenir tots els xabiencs els fonaments d’una futura casa
de cultura. Clar, que per a això fa falta que mane un
ajuntament seriós, amb les idees clares i lliure de postures
hipòcrites,... i que vinga un retor com Déu mana,
que ja és hora.
trilles
versió
pdf
|
CANYES
I FANG
No són les canyes verdes i el fang
protagonistes de la novel.la de Blasco Ibáñez.
Són aquestes mortes, trencades, arrossegades pel riu
i tornades per la mar: desenes de tones dipositades voramar
com a testimoni que no estaven on devien estar, que eren un
obstacle perquè l’aigua trobara el curs natural,
que algú imcomplia la seua obligació de netejar
els llits de rius i barrancs en previsió d’una
riuada com la que hem patit. Clar que sóm culpables de
fer nius vora riu, de construir de manera irresponsable, d’ocupar
el que és de la natura i que la natura recupera quan
és necessari. Clar que sí. Però també
tenim clar que si els llits de rius i barrancs hagueren estat
nets l’impacte, la destrossa de la riuada hauria sigut
menor. I la prova són eixos tapons tan visibles ara,
que impedien el curs fent pujar el nivell i provocant desbordaments.
Però no sols el canyar, que creix
sense mida des de Castell de Castells fins a Xàbia, ha
protagonitzat la riuada, també arbres ben grossos, que
durant anys han aprofitat l’escassa humitat per fer-se
amos del riu, davant el meninfotisme dels responsables. El millor
exemple el tenim front al nou Institut. Què fan allí
dins eixos arbrots? Està també prohibit tallar-los,
com els canyars? Qui és l’irresponsable que els
ha deixat créixer a mig a mig per tal que ara paren el
toll d’aigua i canyes que ens ha vingut des de més
amunt? És això protecció de la natura?
És això prevenció de riuades? Què
diu l’irresponsable president de la decimonònica
Confederació hidrogràfica? Per què no estava
on devia d’estar per tal de veure amb els seus ullets
la destrossa anunciada, els muntons de canyes, fem, troncs i
pedra obturant els ulls dels ponts, embrutant la mar i amuntegada
en les platges?
No tindrà la vergonya de presentar-se
a Xàbia: a canyades eixirà d’ací
per molt que justifique la protecció incontrolada dels
canyars i el fem arrossegat fins la mar. Aquesta vegada hem
tingut la sort que no ploguera tant a Xàbia, que els
nostres barranquets a penes portaren aigua. Perquè si
els 400 litres hagueren caigut ací també els mals
i la destrossa serien incalculables. Tot i això el toll
d’aigua ha superat la capacitat del riu i ha buscat l’eixida
per on ha pogut. Cal buscar solucions, ja!
Trilles
|
34
JAVEA’S CUP
Aprofitem que el mossèn Cordial està
ultimant el viatget anual –ara a l’Egipte, i gratis
per a ell, que per això l’organitza- per a ocupar-nos
d’una qüestió més terrenal i transcendent
com és la sobtada ressurrecció del tema del port.
Quan tots pensàvem que els polítics
complirien la seua promesa que no es faria el port en contra
del poble, representat per l’Ajuntament, resulta que l’empresa
privada no ha deixat de persistir modificant el projecte i adaptant-lo
als requisits burocràtics, sense que ningú de
nosaltres –ajuntament inclòs- no puga dir res,
ni conéixer el nou projecte: tot en silenci, en la interessada
foscor dels tràmits administratius, alliçonada
per la pròpia administració, més ocupada
a solucionar amb inusual rapidesa els interessos privats que
no a atendre les sol.licituds de protecció del litoral
trameses per l’Ajuntament de Xàbia.
I és precisament ara, en plena reflexió
sobre el nostre futur, quan molts ciutadans estan participant
en un intent de reconducció sostenible, racional, d’un
urbanisme que fins ara ha sigut el principal destructor del
nostre entorn. Resulta paradoxal que alguns, enriquits per l’especulació
i l’èxit turístic, oferisquen com a reclam
el paisatge, “las vistas al mar”, la tranquil.litat,
la qualitat, etc. etc. que és pàtrimoni de tots,
al mateix temps que pretenen destrossar-ho tot en benefici propi.
I són aquests, abanderats del progrés, els que
després de traure-li tot el suc a la terra ara pretenen
traure-li’l a la mar, espai públic però
gratuït per a ells, gràcies a la privatització
auspiciada per uns governants sense escrúpols que dilapiden
els milions en la vinguda del Papa, en América’s
Cups o en circuits de F1, mentre els xiquets van a escoles de
llanda o els malalts estan amuntegats en els hospitals. Negoci
més que redó això d’aterrar més
de 32.000 m2 i disposar de més de 63.000 m2 de mar per
a ús privat, carregant-se la protegida posidònia,
la visió paisagística, ofegant els estrets accessos,
etc. etc., solament per a crear 127 amarres privats, que resulten
de restar als 381 del nou projecte els 254 que ocuparien l’actual
escollera remodelada, segons el projecte del Club Nàutic
(presentat en maig del 2004).
Val la pena per 127 amarres nous fer tanta
destrossa ambiental? No resulta una bestiesa permetre que una
empresa privada ocupe un espai públic tan preat mentre
que es podrien ordenar altres entorns –la Fontana- per
duplicar eixos 127 amarres? Per què tanta pressa a concedir
l’ampliació privada del port i tanta lentitud i
desídia a ordenar la Fontana o l’escollera de llevant?
Hem d’estar quiets els que sofrim directament aquesta
gran cacicada política? No. No permetrem que quatre abrasits
destrossen un paisatge que tots volem cuidar i gaudir i que
ells aprofiten per a fer-se milionaris.
No permetrem que des de Madrid, o des de
València, decidisquen el nostre futur. Molts tenim la
pell adobada de rebutjar “aeropuertos internacionales”,
“aeropuertos para avionetas privadas”, “centros
mundiales de boys-scouts”, ports i més ports i
carreteres al Montgó…. Que repassen la nostra història
recent. Són unes altres coses les que necessitem per
a viure tranquils, gaudir del nostre entorn –que és
el millor actiu del negoci turístic: cal recordar-ho
ben fort- i millorar així la qualitat de vida, nostra
i dels nostres visitants.
Trilles
|
GAUDEAMUS
IGITUR
És tanta i tan sonada l’activitat
político-eclesiàstica del mossèn Vicent,
Cordial per als amics, que fins a nosaltres, ben allunyats del
mangoneig beateril, han aplegat les darreres xarlotades clericals
al peu de l’altar. No anem a demanar-li al mossèn
que es dedique a predicar per sant Joan la teologia evangelista
perquè ja sabem de fa temps quina és la seua dedicació
parroquial i quins són els seus deliris personals. I
per això res ens ha sorprés que confirmara en
plena missa allò que les urnes havien manifestat: que
els Centristes-Bloc parroquial eren els guanyadors.
I així com el bisbe vé a confirmar els nous cristians,
així confirma el mossèn els seus polítics:
al peu de l’altar i en missa solemne.
Però no creguen vostés que
la cosa es para aquí, no, no. El mossèn, a més
a més, decideix qui serà el regidor de festes.
I en això sí que ha tingut problemes de consciència,
perquè no tenia sols un candidat, en tenia dos. Dos dels
seus, ben acostats a la causa parroquial, clar està,
mereixedors els dos del festiu mandat político-eclesiàstic.
I com ha solucionat aquest dubte salomònic? Doncs nomenant-los
els dos i ordenant al senyor alcalde que els confirmara, veges
si no!, al peu de l’altar. I manat i fet: tots contents
i els feligresos pasmats per eixa demostració
de caciquisme parroquial que campa des de l‘Asilo fins
a les Catarroges i sobre les primeres autoritats cíviques,
que des d’ara haurem d’anomenar també eclesials
–o escolania parroquial- per eixe fervor tan demostrat,
que paga així bona part dels vots obtinguts en la vila.
Però ens falta veure com pagaran els
vots de la Mar, perquè han rebutjat l’ocasió
de congraciar-se amb un col·lectiu que poques vegades
ha obtingut una millora igualitària, per no dir privilegiada,
respecte de la vila. Ja sabem que en el tema del mercadillo
els ciutadans de la Mar mai no han tingut veu ni vot, i han
estat –i estaran- obligats a desplaçar-se 2 km.
tots els dijous durant molts anys sense que cap governant tinguera
la delicadesa de posar un autobús gratuït. Però
el que no imaginaven és que per un desplaçament
transitori del mercadillo a l’altra part del
riu, aquest flamant ajuntament tinguera el gest de facilitar
autobusos gratuïts als ciutadans de la vila, oblidant-se
d’uns altres veïns: els de la Mar, que han hagut,
com de costum, d’anar a peu o agafar vehicles. “Com
tu, per tu” cridaven els cartells electorals dels guanyadors.
Com qui, per qui?, pregunten els mariners, ofesos per eixa mesura
desconsiderada, acostumats a rebre millores a mitges i tard,
sense tanta protesta i soroll com fan altres.
Pujar a l’ajuntament, pujar a correus,
pujar al jutjat, pujar al mercat, pujar a la policia, pujar
a una conferència, pujar a una exposició, pujar
al futbol, pujar al trinquet, pujar per al descans etern, pujar,
pujar, sempre pujant… No. No és prou enderrocar
la caserna i fer un forat en període electoral; no és
prou deixar-nos una casa del cable inservible o una biblioteca
mig buida; no és prou prometre un pàrquing. Cal
acostar els serveis als ciutadans, cal facilitar de manera igualitària
mesures i millores per a tots els ciutadans, els de dalt i els
de baix. Encetar una nova etapa política amb discriminacions
i els favoritismes no és gens bo; prestar-se a xarlotades,
tampoc.
Menys melindres beaterils i més atenció
a tothom: moros i cristians.
Trilles
|
EL
PODER DELS VOTS (ECLESIÀSTICS)
Que l’església local ha guanyat les eleccions municipals,
no hi ha cap dubte: no solament ha obtingut la majoria absoluta
a l’Ajuntament, sinó que ha col·locat un
grapat de peons, ben col·locats per si de cas.
Que ja exerceix el poder fàctic sense
esperar pactes i nominacions, també és veritat.
Que mossèn Vicent (Cordial per als
amics) es passeja ben ert, més per l’Ajuntament
que pels bars de la rodalia, que ja és dir, també
és cert.
Eixa és la realitat més flagrant
en aquest poble beato i estirasotanes, en un estat laic i democràtic.
I si no que li ho pregunten als dos pobres funcionaris municipals
enviats a descarregar un camió de càritas a l’Asilo,
perquè el mossèn encara té llogada la casa
on els pobrets innocents de càritas tenien la seu i d’on
foren desallotjats per tal que el mossèn Vicent cobrara
un sucós lloguer a un partit polític. I com ell
no té per què pagar a ningú, ni arromangar-se
la camisa per a descarregar caixes de galletes, que per això
mana, ha pegat un crit i, de seguida, des de l’Ajuntament
li han enviat dos treballadors per a fer-li la faena. No cal
preguntar, després del proper ple municipal, si el regidor
d’Hisenda li cobrarà al retor les hores fetes pels
dos treballadors municipals, si descomptarà l’import
del 0,7 al regidor d’Esports, si s’obrirà
una nova partida “eclesial” en els pressupostos
o si es tracta de continuar les relacions església-ajuntament,
tan beneficioses per al mossèn i tan cares per als ciutadans
que paguen, això sí, religiosament els impostos.
Al pas que anem a l’alcalde només li queda incloure
mossèn Cordial al Consell sectorial del PGOU –perquè
d’urbanitzacions al·legals també en sap-,
donar-li una vocalia d’Amjasa –això sí,
sense pagar l’aigua- i posar-li un despatx a l’Ajuntament
per tal que no puge i abaixe tantes escales i puga exercir millor
el mandat terrenal, perquè l’altre ja sabem com
el porta.
Suposem que l’alcalde, tan sensible
a les demandes i als problemes locals, posarà també
a disposició dels comerciants del nucli antic una bona
colla de treballadors municipals per tal d’ajudar a descarregar
els camions de queviures i articles diversos que ens abasteixen
cada dia i que se les veuen i desitgen per entrar i descarregar
a la vila. Perquè eixos comerciants, molts d’ells
a punt de tancar el negoci, sí que pateixen els inconvenientes
del trànsit, ofegats per les obres, assetjats per carrers
tancats, bonys i clots, i sí que es mereixen -i paguen-
un gest d’ajuda municipal.
El retor a sa casa –per cert, que també
figurava a l’inventari de béns municipals- i l’Ajuntament
a la seua, que també és la nostra.
Trilles
|
Canvi
de solc
Ja era hora! Després de tants anys s’ha
capgirat la majoria electoral: el Natzaré no ha votat
Moragues!. I tampoc els retors i la colla beateril. Abans el
votaven amb els ulls tancats i ara, també per interés,
han votat Centristes-Bloc, partit que a la fi ha desplaçat
la persistent presència pepera a un lloc secundari. Estava
clar que davant la solsida pepera, el poder eclesiàstic
havia de jugar sobre segur per tal de consolidar els seus peons,
ben col·locats, i la relació que fins ara li ha
sigut tan rendible.
Quan l’església canvia de solc en
un poble de dretes, és perquè el poble també
canvia de solc, no de bancal: això són altres
calces. I així ha sigut. Xàbia ha castigat Moragues
- & “flechas y pelayos”-, el qual durant molts
anys ha sigut el protagonista únic de la pel·lícula,
i ara és “el malo”. Els bons, ja ho sabem,
han sigut els centristes-bloc, xics de “dias de guardar”,
de puntual assistència processional, escolanets aplicats
i amb careta de no haver trencat mai cap plat. I el poble de
dretes valora molt estes coses, així com que hagen sabut
insuflar eixa mística social i personal que envolta el
nou partit Centristes-Bloc, conjunció exitosa que ben
bé podria servir d’exemple a nivell de País,
perquè la persistència en eixe nacionalisme deturat,
tancat, dislocat i feble és triar la via de la inanició
total. Rectificar el rumb cap al centre, espai lliure i necessari
en aquest país tan bipolaritzat entre dreta i esquerra,
no és desvirtuar o abjurar del nacionalisme, sinó
tot el contrari: la història està aquí.
Però centrem-nos en Xàbia. Eixe nou
alé dialogant i de to franciscà, obert, participatiu,
centrat i de complicitat familiar que les circumstàncies
(catastrasso, obres generals, fem, vagues, etc.) han propiciat,
ha estat ben gestionat i atemperat pel primer espasa en el centre
de la plaça, i és el que ha decantat els vots
locals – de dreta i esquerra- cap el casal del tossal
de dalt. Vulguen o no, guanyen o perden les persones –sempre
les mateixes- i no les sigles, però els vots són
els de sempre: els mateixos que en les generals van de dreta.
Si aquesta vegada el poble ha sabut reaccionar
capgirant una política que ens portava a un pou sense
fons, cal esperar també del nou govern una acció
valenta, de trellat i conseqüent amb eixes noves maneres
de transparència, sostenibilitat i complicitat social.
Com sempre, li concedirem eixos cent dies de crèdit.
Després, com ara els tenim més prop, estarem sempre
damunt vigilant la seua actuació, perquè ara sí
que no podem perdre l’ocasió de recuperar i conservar
el nostre patrimoni tan malversat, de retrobar-nos com a poble
i preguntar-nos què volem, de gestionar amb trellat l’Ajuntament
de tots i no com una empresa privada i, sobretot, de crear una
nova il·lusió col·lectiva de progrés
sostenible. Ens hem quedat entre el “visca la revolució”
i el “vivan las caenas”: millor és així,
ara per ara.
Marededéu que em quede com estava!
Trilles
|
MORAGUES,
EDITOR
Pocs pobles poden presumir de polítics de “tronío”
i, a més a més, ilustrats. Nosaltres en tenim
dos. I com tots vostés saben quí és l’altre,
avuí li dedicarém la sagristía, sempre
ocupada en temes d’altar, al beatificat mecenes Juan Moragues,
sempitern polític-benefactor local, president d’alts
vols (colombaire), exitós constructor i, també,
editor. Quan la història local pose cascú en el
seu lloc Moragues figurarà també com el l’editor
més prolífic per les nombroses publicacions fetes
al llarg de la seva intensa vida social i política. Llibres
a tot color, en bon paper, lluents i ben impresos, que cada
quatre anys ens regala coincidint amb les eleccions municipals.
Éll, “self made man”, emprenedor de meteòrica
carrera des de la Cooperativa fins la Via Augusta, no vol esperar
a que la història el jutje o a que els biògrafs
li escriguen les “Florecillas de san Juan”. No.
Éll vol pujar a l’altar en vida, que tothom conega
la seua existència, el venere pels seus miracles i que
tots imiten ací, en aquest paradís terrenal, la
seua divisa d’home d’honor, honrat i coherent, bondats
que éll, humilment, es reconéix en tots els seus
escrits. I per això publica les seues memòries
gràfiques, plenes d’esveniments socials, personatges
de pés, encerts polítics, intenses relacions personals,
projectes realitzats, etc. etc. en llibres luxosos que reparteix
amb gran generositat per tal que tots conegam els treballs i
les glòries d’un home de poble, model de treballador,
humil, atent amb els més necessitats i dedicat a fer
de Xàbia “una villa de prestigio internacional”
i de progrés, com els seus negòcis. Xe!, que san
Francesc d’Asis o el pare Damián són una
brossa de riu al costat del nostre paresant Moragues! Però
no tot són glòries, no. Perque això de
voler ser editor té també els seus entrebancs
i fracassos, com quan el nostre mecenes volgué aixamplar
el seu àmbit editorial, dedicant-se a la promoció
de la literatura i de revistes tradicionalistes i de les J.O.N.S.
Pensava éll, home previsor, que aquella inversió
“cultural” li aseguraria, per una part, quatre anys
més d’una alcaldia tranquila, durant la qual puguera
desplegar una vegada més tot el seu saber empresarial
y gestionar Xàbia com un negòci propi, tan rendible
i tal com éll pregonava i, per l’altra, un futur
renovador i “junior”. Però un llibre no és
un taulell i aquell negòci editorial sols li durà
per a dos anys d’alcaldia……, perquè
no tot es pot comprar amb diners i sous. Una bona lliçó
que el nostre Joan, llest i astut, s’ha deprés
durant els dos anys de sequera política. I ara s’ens
presenta renovat i “junior”, sense ombres properes
i amb temps per davant, fins que les gavines se li tornen corps.
Aleshores tindrem un altre llibre lluent, amb molta foto i poca
lletra. Serà per diners!!!
Trilles
|
EL
CABLE, EL PÈL I LA MAROMA.
En 1994 associacions cíviques i institucions
de Duanes de la Mar, recolzades per nombrosos particulars, sol.licitaren
a l’Ajuntament la recuperació de l’anomedada
casa del cable per a ús cultural. Aleshores es demanà
un projecte a un conegut arquitecte, expert en restauració
i rehabilitació d’edificis històrics. El projecte
contemplava, no sols la conservació de l’edifici
existent sinó l’adequació estructural interior,
basada en la diafaneïtat, per a un aprofitament multifuncional
de l’espai. Sembla que el projecte no agradà a algun
polític i tècnic d’aleshores, i sense concurs
públic ni consultes ciutadanes, es demanà a dit
i s’aprovà de sobte un nou projecte –ja saben
tots vostés que és el que estira més que
una maroma de barco- que no complia ni de lluny les aspiracions
dels ciutadans. La construcció, un insult al sentit comú,
a la funcionalitat i a la destinació proposada, es portà
endavant lentament, durant dues legislatures i, finalment, després
del rebuig i l’oposició de molts ciutadans durant
la contrucció, ha estat inaugurat amb una exposició
plàstica.
Aquelles propostes de fer un espai multifuncional
expositiu, de crear un fons museístic mariner, de posar
en funcionament una biblioteca virtual d’informació
marítima i, en definitiva, de crear un centre d’irradiació
cultural àgil, constant i gestionat per gent que ha demostrat
la seua capacitat, la voluntat i l’interés per engegar
iniciatives culturals en la societat marinera, són avui
inviables davant d’aquest mamotreto arquitectònic,
ple de pilars de ferro, d’espais inútils i amb una
rampa que destrossa l’amplitud interior inhabilitant-la
per als usos desitjats. Una vegada més el nepòtic
i interessat capritxet caciquil, el meninfotisme polític
i la burrera mental han parit un monstre arquitectònic
inservible, malversant els diners públics sense trellat
i de manera irresponsable.
Què fem ara d’eixa rampa encaixonada,
d’eixe bosc de pilars, d’eixe terrat tancat i d’eixes
estretors sense perspectiva?
Quin profit cultural i social té eixa destrellatada
construcció per a una gent que durant molts anys ha gestionat
la festa, la cultura i l’esbargiment amb seriositat i il.lusió,
substituint amb el seu esforç les manques i les obligacions,
mai complides, dels polítics?
Algú haurà de preguntar-se què
farem d’eixe caixó inservible; algú haurà
de donar solucions a eixe pegat milionari; algú haurà
de donar la cara quan vaja a pels vots del 27 de maig, però
que baixe amb els pares de la criatura malparida…..
Trilles
|
Amor
fraterno i Cardú
L’església catòlica commemora el
dia de l’amor fraterno el dijous sant, i sembla
que tal celebració ha de materialitzar-se, segons el
mossén Vicent, en l’augment de la ritual i rutinària
almoina dominical, perquè ja s’ha preocupat ell
de recordar que la canasteta no s’ompli i que cal rascar-se
les butxaques. I és que el mossén Vicent té
motius per a preocupar-se –ell, sempre tan ocupat amb
les qüestions crematístiques de la seua pastoral-,
perquè les rendes no li quadren, perquè cada dia
recapta menys, perquè cada dia té menys feligresos,
que emigren a parròquies veïnes amb molt més
èxit de públic i de recaptació. Per què
deu ser? Qui o què tindrà la culpa d’eixa
buidor, d’eixa soledat, d’eixe fracàs i d'eixes
pèrdues: la feligresia o el retor? Cert és que
no són temps d’alegries catòliques-apostòliques-romanes,
però també és cert que la figura del retor
és determinant en una parròquia. Exemples positius
els tenim ben prop d’ací: a una part i l’altra
del Montgó. I No fa falta esmunyir la memòria
per a recordar la recent història fosca de la parròquia
de sant Bertomeu des del célebre don Mariano, aquell
de mis queridos feligreses i l’àtic en
el carrer Castelló de València, fins a aquest
mossén, tan desitjat aleshores i tan indiferent -per
no dir rebutjat – per a la majoria del poble a hores d’ara.
Això sí, excepte els quatre incondicionals de
bona fe i els estirasotanes de sempre, més apegats a
la rutinària, tancada i endogàmica tasca anual
de pujar i baixar el Natzaré, que conscients del que
significa una confraria com Déu mana. Algú s’ha
preguntat per què havent-hi noms de mariners dins la
famosa bossa, no eixen mai de majorals? Per què això
de fer loteries, demanar diners per les cases, fer un llibret
ple de propagandes i anar-se’n després amb el retor
de dinarots amb gambes i Cardú sí que és
“amor fraterno”. Per això cada vegada també
en són menys, i no sols per a cantar darrere la imatge
del pobre Natzaré, el qual, a més de suportar
als de sempre, ha de seguir portant una vara fascista en plena
democràcia, després d’haver oblidat ja que
va estar tallat per un empinacolzes, nebot del primer retor
de torn de la postguerra, mentres la rància beateria
falangista li rebutjava a un fill de la terra la còpia
de l’antiga imatge, tallada amb devota fidelitat,. Quina
història, Senyor, i quins personatges hem de suportar!
Una història trista i esmortida que no mereixen els pocs
que, contra la manca de trellat i de dignitat pastoral, encara
practiquen allò que predicaren benvolguts retors. D’això
ja fa molts, molts anys: de quan les gambes eren per als senyorets
i el Cardú ni existia.
Trilles
|
La
caritat del retor
Massa encabits estem en altres qüestions passades,
més terrenals i pragmàtiques, que ens toquen la
butxaca –taules de contractació, adjudicacions
interessades, contractes a dit, sobrecostos, etc. etc.- per
a posar-nos a discutir –perque tela n’hi ha per
a tallar- el concepte clàssic de “charitas”
o l’ús que d’aquest model d’ajuda cristiana
-i també no confessional- s’ha fet al llarg de
la història, i encara menys això de la simonia
i altres aspectes canònics i penitencials. Per a tropessar
amb l’església sempre estem a temps. Però
és que el mossén Vicent no pot passar sense que
parlen d’ell siga on siga. I, per més que la sagristia
s’havia compromés a ignorar les mediocritats pastorals
–compareu aquella benvinguda de fa quinze anys amb la
buidor d’ara- i les misèries personals –pregunteu,
pregunteu en el gremi!-, ell en fa una rere altra per tal d’estar
en el centre del cotarro i de cridar la nostra atenció:
i ho ha aconseguit amb el tema de “càritas diocesana”
-sí, sí, “diocesana”!-, que està
rebolicant la ja ben escassa quadrilleta de submisos i estirasotanes.
Perquè això que la caritat comença per
u mateix li ve ample al mossén: la caritat que la facen
els altres, jo a la pela. I, conseqüent amb la seua prepotència
i amb els seus crèdits pastorals, ha pegat una bona patada
al cul dels voluntaris de càritas –mira que tenen
fe!-, dedicats de manera exemplar a atendre els necessitats,
tirant-los de sobte d’una casa per tal de traure quatre
duros, llogant-la a uns altres (polítics!!). I els pobres
de càritas, desemparats, estan que trinen, remugant entre
dents, en el carrer i buscant per caritat una planta baixa on
embotir els queviures i altres matèries de primera necessitat
per tal de complir millor amb el seu compromís social.
Pobrets meus, quin xasco! I mentrestant el mossén, més
preocupat en traure-li el suquet a la política i als
pocs beatos que el rodegen, es llava les mans dient que ell
no ha sigut, que ha sigut el patronat (de l’Asilo), i
apanyeu-vos: el negoci és el negoci. La cacicada rectoral
ha sigut tan sonada que ha aconseguit obrir ulls beatos, boquetes
prudents i consciències reprimides, que ara ja saben
amb qui es juguen el cel. Eixa és la seua pastoral: l’església
buida i la sagristia plena d’ànimes en pena, escandalitzades
per la cacicada! Qué han fet aquests fidels innocents
i confiats per a meréixer, des de fa tant de temps –quinze
anys, Senyor!- personatges com aquest? Haurem d’esperar
–eixe és el missatge- a que canvien l’arquebisbe
–un altre que tal- per a deslliurar-nos d’aquest
rector, tan esperat aleshores i tan rebutjat ara pels més
aplegats d’ell? Resem, resem per tal que el rebut del
lloguer complisca totes les de la llei, perquè algú
ja espera que passe el primer mes.
Trilles
|
Anteriors
|